Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 29 d’abril de 2016

Els cinc passos de l'amor

















Els cinc passos de l’amor

Trec la majoria dels següents exemples i comentaris del gran clàssic d’Ernst Robert Curtius Literatura europea y edad media latina (Europaische Literatur und lateinisches Mittlelater, 1948), versió castellana de Margit Frenk Alatorre i Antonio Alatorre; México: Fondo de Cultura Económica, 1955; sisena reimpressió, 1999. Les versions lliures dels textos al català són meves.

Un tòpic de la literatura des de l’antiguitat: l’amor consta de cinc passos o etapes: primer, la vista: l’enamorat veu l’enamorada (o viceversa, però en la literatura sempre solia ser l’home el subjecte actiu i la dona l’objecte més o menys passiu —tot i que, a mesura que avança l’acció, la seva cooperació va esdevenint més necessària). Segon, la paraula: l’enamorat i l’amada es creuen algunes paraules, se sobreentén que respectuoses i decents i probablement enginyoses. Tercer, el contacte físic: normalment, s’agafen les mans o s'abracen. Quart, el bes: els enamorats es fan un petó, no queda clar si fraternalment cast o amb més o menys rosca. I finalment, el cinquè pas és la consumació de l’acte sexual pròpiament dit.


Trobem aquest tòpic en Eli Donat (segle IV) en un comentari que fa sobre Terenci (segle II aC):

            Quinque lineæ sunt amoris, scilicet visus, allocutio,
            tactus, osculum siue suauium, coitus.

            (Hi ha cinc línies en l’amor, és a dir: la vista, la parla,
            el tacte, l’òscul o petó, el coit.)


Hi ha la mateixa enumeració, però parlant de «parts» i no de línies, en un comentari de Porfiri (segle III) sobre Horaci (segle I aC); i una versió gnòmica (de proverbis i refranys morals) en vers, que per raons mètriques altera l’ordre dels dos primers elements i fa servir l’eufemisme «riure» en lloc del coit:

            Colloquium, visus, contactus, basia, risus:
            hec faciunt sepe te ludere cum muliere.

            (Col·loqui, vista, contacte, besos, riure:
            això et fa molt sovint gaudir amb la muller.)


Egbert de Lieja (segles X-XI) parla també dels cinc “encaixos”, juntures o elements estructurals de l’amor:

            Compages flagrantis quinque feruntunt amoris:
            visus et alloquium, contactus et oscula amantum:
            postremus coitus, luctati clausula belli:
            his in honore suo poterit desistere spado,
            ni temptare suum mauult post cepta pudorem.

            (Cinc elements són portats per l’amor ardorós:
            la vista i el diàleg, el contacte i els besos dels amants:
            i al capdavall el coit, final de la guerra lluitada:
            d’aquest podria desistir, pel seu honor, l’eunuc,
            si no vol temptar el seu pudor al final de l’empresa.)


Ho trobem en un anònim medieval, el poema De quodam iuvene, també conegut com poema de Manerius, possiblement de l’any 1168:

            […]  uidit et loquitur, sensit os osculans;
            et sibi consulens et regis filie
            extremum Veneris concessit linee.

            […]  Va veure i va parlar, va tocar, fent petons amb la boca;
            i consultant amb si mateixa, la filla del rei
            finalment va concedir la línia de Venus.

Carmina Burana

La fórmula apareix almenys tres cops als Carmina Burana, el recull de poemes goliardescos dels segles XII-XIII, aplegats en un còdex del monestir de Bura (Baviera):

            Visu, colloquio,
            contactu, basio,
            frui virgo dederat;
                        sed aberat
            linea posterior
                        et melior
                        amori.   (72, 2)

            (Amb la vista i el col·loqui,
            amb el contacte i amb el bes.
            he pogut gaudir de la donzella;
                        però em faltava
            l’última línia,
                        i la millor:
                        la de l’amor.)

           
            Volo, tantum ludere,
            id est: contemplari,
            presens loqui, tangere,
                        tandem osculari;
            quintum, quod est agere,
                        noli suspicari.   (88,8)

            (Tan sols vull gaudir-ne,
            això és: contemplar-la,
            parlar-hi, tocar-la,
                        i també besar-la.
            Del cinquè pas, que és fer-ho,
                        no vull que ho sospiti.)


            Mittit pentagonas neruo stridente sagittas,
            quod sunt quinque modi, quibus associamus amori:
            uisus; colloquium; tactus; comprar labiorum
            nectaris alterni permixtio, commoda fini;
            in lecto quintum tacite Venus exprimit actum.   (154, 6)

            (Envia cinc fletxes amb nervi estrident,
            que són les cinc maneres que associem a l’amor:
            la mirada, la parla, el tacte, la unió dels llavis
            intercanviant-se el nèctar; i plàcidament, al final,
            el cinquè acte, al llit, Venus l’expressa en silenci.)



Passant ja del llatí a la literatura en llengües romàniques, vegem-ne un exemple del trobador occità Giraut de Calançó (segle XIII) al seu poema Celeis cui am de cor e de saber (Aquella a qui estimo amb el cor i el saber), una al·legoria sobre el Palau de l'Amor::

            En son palais, on ela vai iazer,
            à cinc portals; e qui·ls dos pot obrir
            leu passa·ls tres, mas no·n pot leu partir,
            et ab gang viu cel qu’i p’ot remaner;
            e poia i hom per quatre gras mout les;
            mais no·i intra vilans ni mal apres,
            c·ab los fals són al barri albergat,
            que ten del món plus de l’una meitad.

            (Al seu palau, on ella es va a estirar,
            hi ha cinc portals; i qui els dos pot obrir,
            passa bé els tres, però no en pot ben sortir;
            i viu amb guany el que s’hi pot quedar;
            i hi puja hom per quatre graons molt lleus;
            mes no hi entra després vilà o malvat,
            que amb els falsos al lloc s’han albergat,
            que té del món més d’una meitat.)



També hi ha una referència en prosa francesa, al llibre de Jean Lemaire de Belges Illustrations de Gaule (1510):

Les nobles poètes disent que cinq lignes y a en amours, c’est à dire cinq points ou cinq degrés especiaux, c’est à savoir: le regard, le parler, l’attouchement, le baiser; et le dernier, qui est plus desiré, et auquel tous les autres tendent pour finale resolution, c’est celui qu’on nomme par honnesteté le don de mercy.

(Els nobles poetes diuen que en l’amor hi ha cinc línies, és a dir, cinc punts o cinc graus especials, que són: la mirada, el parlar, el contacte, el bes; i l’últim, que és el més desitjat, i al qual tots els altres tendeixen per resolució final, és aquell que hom anomena per honestedat el do de mercè.)

Ronsard
Finalment, en trobem un esment en el gran poeta renaixentista Pierre de Ronsard (1524-1585), a l’últim vers del Sonet CLXV; el text ens fa adonar que el tòpic devia ser molt conegut, ja que el dóna per entès sense explicar-lo:

            Ha, Bel Accueil, que ta douce parole
            Vint traîtrement ma jeunesse offenser,
            Quand au premier tu la menas danser
            Dans le verger l'amoureuse carolle.
                        Amour adonc, me mit à son école,
            Ayant pour maître un peu sage penser,
            Qui sans séjour me mena commencer
            Le chapelet de la danse plus folle.
                        Depuis cinq ans dedans ce beau verger,
            Je vais ballant avec faux danger,
            Sous la chanson d'Allégez-moi, Madame:
                        Le tabourin se nomme Fol Plaisir,
            La flûte Erreur, le rebec Vain Désir,
            El les cinq pas la perte de mon âme.

            (Ah, Bell Alberg, que ta dolça paraula
            ma jovenesa a traïció va temptar,
            quan, de primer, la vas portar a dansar
            en ton jardí l’amorosa carola.
                        L’Amor em va portar a la seva escola
            tenint per mestre un insensat pensar,
            qui sens descans em menà a començar
            el capellet de la dansa més folla.
                        Passats cinc anys en aquest bell verger,
            jo vaig ballant encara, amb fals perill
            al so de la cançó d’Alleugeu-me, senyora;
                        el tamborí es diu Foll Plaer,
            la flauta Error, el rabec Va Desig,
            i els cinc passos la perdició de l’ànima.)

La Carola o ball rodó
Fins aquí he seguit fidelment els exemples que aporta Curtius. El gran filòleg no coneixia el Cançoner de Ripoll, d’autor anònim, conegut com l’Enamorat, del segle XII, i per això no n’esmenta els poemes VII i VIII, en què hi ha també uns reflexos clars d’aquesta gradació dels passos de l’amor. El poema VII, per exemple, parla d’un somni eròtic en què el narrador veu, en un prat verd, una noia de sang reial. La noia li fa vent amb la roba i, en aquest cas —recordem que es tracta d’un somni—,  és ella qui parla a l’home i li expressa ardentment el seu desig. Llavors el noi  l’abraça, la besa i finalment la posseeix en somnis. En despertar-se, el narrador —versemblantment, un monjo—, conclourà que seria molt feliç si aquest somni hagués estat realitat. Vegem-ne uns fragments:



            […] Aprilis tempore dum solus dormio
            in prato viridi, iam satis florido,
            virgo pulcherrima, uultu sidereo,
            et proles sanguine progressa regio,
            ante me visa est, que suo pallio
            auram mihi facit cum magno studio. […]
            Tandem sic loquitur: «Monitu Veneris
            at te deuenio, silecte iuvenis;
            face Cupidinis succensa pectore,
            mente te diligo cum toto corpore.
            Ni me dilexeris saicut te diligo,
            credas quod moriar dolore nimio.
            Quare te deprecor, o decus iuuenum,
            ut non me negligas, sed des solatium. [….]
            Cum nullus pulchrior te sit in seculo,
            ut pulchram habeas amicam cupio.»
            His verbis uirginis commotus ilico
            ipsam amplexcibus duris circumligo.
            Genas deosculans papillas palpito,
            post illud fulcius secretum compleo. […]

            (Al temps d’abril, mentre dormia sol
            en un prat verd, ja força florit,
            una noia molt bella, de rostre celestial,
            de noble llinatge i de sang reial,
            veig davant meu, que amb la seva toga
            em feia vent amb gran atenció. […]
            I així parlà: «Per consell de Venus
            he vingut a tu, jove estimat;
            porto al pit encesa la torxa de Cupido.
            Si tu no m’estimes tant com jo t’estimo,
            creu-me: em moriré d’un enorme dolor.
            Per això et demano, glòria de joventut,
            que no em rebutgis, que en donis solaç. […]
            Car no hi ha al món ningú més bell que tu,
            desitjo que em tinguis per amant feliç.»
            Commogut del tot pels mots d’aquella noia,
            l’estrenyo amb una forta abraçada.
            Li beso les galtes, li acarono els pits,
            i després aconsegueixo aquell dolç secret. […]

Del Cançoner de Ripoll hi ha dues traduccions molt bones: una de catalana en vers, obra de Jordi Raventós (Martorell: Adesiara, 2009), i una en castellà, acompanyant un estudi molt complet del text, obra de José Luis Moralejo (Barcelona: Bosch, 1986); jo n’he fet una versió lliure ad-hoc per no trepitjar els legítims drets de ningú.

Altres publicacions que he fet servir també: Luis Cortés Vázquez, El episodio de Pigmalión al ‘Roman de la Rose’. Ética y estética de Jean de Meun. Univ. Salamanca, 1980; Enzo Franchini: El manuscrito, la lengua y el ser literario de la ‘Razón de amor’. Madrid: CSIC, 1993; i Carles Garriga: Somnis eròtics: entre el mite i la fisiologia, dins Miscel·lània Joan Bastardas, ELLC XXI. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1990.

Il·lustracions: frescos romans a Pompeia (segle I). Miniatures de còdexs medievals. Ronsard, d’autor anònim (segle XVI).

5 comentaris:

  1. Jo dec ser eunuc dona. Jordi Pujol diu que els diners no l'interessen, a mi no m'interessa "això". Com Kafka, "l'ardent desig d'una vida natural i la ferma determinació de no cedir-hi mai".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com deia Espriu, es tracta que cadascú s'arrisqui "a ser qui és". Fer la seva sense preocupar-se gaire de l'entorn. Aquest post va de tòpics literaris, i com deia Carner "cadascú per on l'enfila". Gràcies, Helena, una abraçada!

      Elimina
  2. Pot ser que en el joc amorós actual l'ordre dels cinc passos sigui a l'inrevés. Es comença pel cinc i s'acaba amb l'un.
    Una gran abraçada Ramon

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt ben vist, Alfons! Devem haver evolucionat... ;-) Una abraçada!

      Elimina
  3. Petrus dixit.
    Porfiri era un visionari. Va preveure l’arribada de les xarxes socials i va posar el colloquium com a primer element, el que obre les portes als altres. Aquí a Catalunya i va haver un grup de ciutadans que per anar al gra ho va resumir en dos, agrupant tots els prolegòmens en un de sol, convergència. L’altra, el verament important, és, naturalment, unió.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.