Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 10 d’abril de 2016

Verdi - Simon Boccanegra






















Francesco M. Piave / Arrigo Boito
Giuseppe Verdi
Simon Boccanegra

Plebe! Patrizi! Popolo dalla feroce storia!
Erede sol dell'odio dei Spinola e dei Doria,
mentre v'invita estatico il regno ampio dei mari,
voi nei fraterni lari vi lacerate il cuor.
Piango su voi, sul placido raggio del vostro clivo,
là dove invan germoglia il ramo dell'ulivo.
Piango sulla mendace festa dei vostri fior,
e vo gridando: pace! E vo gridando: amor!

[Acte I, escena XII]


Sherril Milnes, New York Metropolitan, 1984

Poble! Patricis! Poble de la ferotge història!
Únics hereus de l'odi dels Spínola i dels Dòria,
mentre us convida a l’èxtasi l’ample imperi dels mars,
vosaltres, a les llars fraternes, us arranqueu el cor!
Ploro per vosaltres, sobre la plàcida claror dels vostres horts,
allà on en va germinen les branques d’olivera.
Ploro per les mentideres festes de les vostres flors,
i jo vaig cridant: pau, i vaig cridant: amor!


L’òpera conta la història d’un Dux de Gènova del segle XIV, Simó Boccanegra, que intenta eliminar tota l’oposició al seu poder absolut. El seu principal rival, el seu consogre Fiesco, que ara es fa dir Grimaldi, custodia Amèlia, filla de Simó que aquest creia desapareguda. Fiesco espera que Amèlia heretarà la fortuna del seu pare. Amèlia està enamorada de Gabriele Adorno. Quan Simó  descobreix que Amèlia és la seva filla, vol casar-la amb Paolo Albiani, canceller del Dux, però ella no accepta. Gabriele vol matar Simó, sense saber que és el pare de la seva estimada, però Amèlia ho impedeix sense explicar-li la veritat. Paolo conspira contra el Dux i aquest el desterra; llavors Paolo insta Gabriele a matar Simó, però quan Gabriele descobreix que Simó és el pare d’Amèlia, es posa de part seva. Amèlia es casa amb Gabriele. Paolo enverina Simó, però aquest, abans de morir, fa les paus amb Fiesco i proclama Gabriele com a successor d’ell a la corona genovesa.

El llibret es basa en un drama romàntic de l’andalús Antonio García Gutiérrez (1813-1884). Verdi va fer dues versions d’aquesta òpera: la primera, amb llibret de Francesco M. Piave, el 1857, que després va considerar “freda i monòtona” i una segona el 1881, amb el text revisat per Arrigo Boito. A la segona versió correspon aquest acabament del primer acte.

Vegem què en diu la Viquipèdia: «Centrada en un tema recurrent del teatre verdià —la crisi d'un sistema de poder i d'afectes familiars— Simon Boccanegra acaba de fet per trastocar les relacions de força convencionals entre els personatges: no només el protagonista és el baríton, a més el seu vertader antagonista tampoc és el tenor (l'enamorat jove i romàntic), sinó el baix, mentre que la dona protagonista no és l'amant, sinó la filla de l'un (Simon) i néta de l'altre (Fiesco). El cor de l'òpera representa un creuament fatal d'odis atàvics i malentesos, en una crònica impossibilitat d'enteniment i de comunicació. Les tèrboles i irresoltes passions que animen aquesta fosca òpera, complexa i turmentada, són destinades a resoldre's només quan el transcurs inexorable del temps n'ha manllevat la seua aspror, és a dir, amb l'aproximació de la mort. Entre el pròleg i els tres actes transcorren vint-i-cinc anys, i és suggeridor comparar aquest lapse temporal amb aquell altre — vint-i-quatre anys: del 1857 al 1881 — que va separar les dues versions: hom podria dir que el mateix Verdi, per trobar el vertader sentit d'aquest drama, va haver de reconsiderar-lo amb una mirada retrospectiva, aquella mateixa mirada que domina l'acte conclusiu de l'òpera i que la fa tan colpidora.»

Al Liceu la presenten, en un muntatge “modern” de José Luis Gómez que ja es va poder veure la temporada 2008-2009, del dia 12 fins al 29 d’abril. En el paper protagonista alternen Leo Nucci, Plácido Domingo i Giovanni Meoni. L’orquestra la dirigeix Josep Pons i el cor, Conxita Garcia. Vegeu-nu un clip promocional:



Imatges: Verdi, per Giovanni Boldini (1886), Galleria Nazionale di Arte Moderna, Roma. Monument a Giuseppe Verdi a Busseto, obra de Luigi Secci (1913). Domini públic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.