Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 11 de juliol de 2016

Anònim - Disputació d'en Buc amb son cavall














Anònim català (segle XIV)
Disputació d’en Buc amb son cavall (fragment)

[…] —Déu us tindrà mercè, si vol.
Doneu d’allò que ell us ha dat
als pobres seus, per caritat.
—Cavall, que tinguis tan mal guany
com m’has sabut aconsellar.
Que potser mai n’has fet caritat
de la civada que t’han dat? […]
—En Buc, d’allò que us ha dat Déu,
no en donareu als pobres seus?
—Cavall, abans jo m’ho he pres.
—Sí, però si Déu no hagués volgut,
vós no ho hauríeu pas hagut.
—Cavall, si Déu m’ho ha donat,
per què m’acuses de pecat?
Robar ha estat l’ofici primer
que em fou dat, i serà el darrer.
Més em plauria haver robat
trenta diners, que dos donat.
Més voldria haver-ne pres cent,
que donats dos a pobra gent. […]
Dóna’m penitència més lleu,
que si no, no l’acompliré.
—Si no voleu fer caritat,
En Buc, ni voleu dejunar,
us convé dir oracions
i pregar Déu de genollons.
—Això et dic, cavall, que faré.
Però quines oracions diré?
—No sabeu els salms de David?
—Com els sabré si no me’ls han dit?
—No sabeu els salms penitencials?
—Si els sé, tingue’m per vil i per fals.
—I el Parenostre, no el sabeu?
—Si el sé, que penjat em vegeu.
—No sabeu l’Avemaria?
—Si la sé, que perdi la vida.
—No sabeu el Crec en un Déu?
—Si el sé, que tot quant tinc sigui teu.
—No sabeu cap oració?
—No, cavall, que Déu em perdó.
—I com heu viscut així?
—De pa, de carn i de vi. […]
Ara et diré el que jo he pensat
per a quedar net de pecat.
De tot allò que robaré,
en daré dos o tres diners,
sempre en tan poca quantitat
que no els pugui trobar a faltar.
Si prenc un moltó o vedell,
en daré el ventre, no la pell;
si robo gallina o capó,
la ploma i els budells ne dó.
I de tot peix daré l’escata,
i no cerquis altra barata.
No em faràs fer altra penitència:
t’hauràs de conformar amb aquesta. […]

La Disputació d'en Buc amb son cavall és una composició de 343 versos octosíl·labs apariats, d'autor anònim de la segona meitat del segle XIV. En l'obra s'hi relata una discussió entre el bandoler Bernat d’en Buc i el seu cavall, prodigiosament dotat de parla i d'una subtil facultat raonadora.
El relat comença quan Bernat d'en Buc renya el seu cavall perquè menja massa i perquè li plau vagar per munts i per valls. En Buc li diu que hauria de prendre exemple d'ell, que és bona persona i que mai no ha volgut robar res. El cavall interromp el discurs del seu amo retraient-li que tot el poble diu d'ell que és una mala persona perquè sí que ha robat, entre altres coses, bocs, gallines i cabrits, i s'ha emparat de blat dels pagesos. En Buc, per excusar-se, li fa saber que tot això ho va fer el seu pare, i, com que aquest duia el mateix nom que ell, la gent li atribueix erròniament aquests fets; llavors s’enfurisma i amenaça el cavall amb bastonades. L’animal li replica que no sap acceptar les veritats. En Buc, indecís, demana al cavall quina opinió té d'ell la resta de la gent. El cavall li respon que el voldrien veure penjat, per la quantitat de robatoris que ha comès. En Buc argumenta que no sap fer cap altra cosa a part de robar, ja que no coneix cap ofici, i s'excusa dient que, si no hagués robat, tant ell com el cavall s'haurien mort de gana. Al cap de poc, sembla que el protagonista es penedeixi del que ha fet i demana consell al cavall, el qual li recomana que es confessi; en Buc, finalment, decideix fer-ho, i és el mateix cavall qui li fa de confessor.
El cavall posa per penitència al seu amo que doni als pobres tot el que posseeix, però en Buc respon que si ha de complir aquesta condició s'estima més condemnar-se, ja que prefereix robar cent monedes que no pas donar-ne dues als pobres. Tampoc no vol dejunar, perquè no entén quin profit podria treure'n Déu; ni pregar, perquè no sap cap oració. El cavall, que no sap quina penitència imposar-li, li diu que l'esculli ell mateix; i en Buc proposa donar als pobres una part del que robarà: si roba una gallina, els donarà les plomes; si roba un peix, les escates. Sentint la resposta, el cavall objecta que això no sembla pas cristià, però al seu amo li és indiferent ser cristià o jueu mentre Déu li doni pa, vi, carn i l’oportunitat de poder continuar robant.
Seria una exageració considerar la Disputació d'en Buc amb son cavall com una mostra de la llibertat de pensament enfront de l’Església i buscar heretgies en els seus versos. L'autor tan sols pretén divertir els seus lectors presentant un lladre astut i murri, però intel·lectualment inferior al seu cavall, el qual s'expressa com si fos una persona honrada, digna i creient. També seria exagerat veure-hi una intenció moralitzadora, perquè no és sinó un plaent passatemps, on humorísticament es debaten aspectes de la vida religiosa amb una familiaritat que, en temps moderns, pot semblar irrespectuosa.
És possible que en Buc hagués estat un personatge real, un lladre conegut a Catalunya. El tema del cavall confessor només té gràcia entre persones crients, que practiquin el sagrament de la penitència; acudits d'aquesta mena no són rars en el teatre popular de l'Edat Mitjana.
El tema de la discussió d'un home amb el seu cavall es troba en alguns textos medievals, com ara els debats fingits escrits pels trobador Ramon Berenguer V de Provença, qui dialoga amb el seu corser Carnet-Ongla, i els de Bertran Carbonell de Marsella; i, més aproximat a la Disputació d'en Buc amb son cavall, el Plait de Renart de Dammartin contre Vairon, son roncin; amb la diferència que, en aquest, Renart insulta el seu rossí per tal com és vell i inútil i la bèstia se'n plany. [De la Viquipèdia; sense autor]
Aquest poema dialogat va ser escollit per Feliu Formosa, juntament amb altres textos, per publicar i posar en escena L’encens i la carn  (1971), un muntatge amb diverses peces de teatre medieval. Formosa en va actualitzar el llenguatge, i és la seva versió la que dono aquí. El grup de teatre La Lluerna, de Balsareny, vam representar aquesta obra l’any 1975; jo hi vaig fer de cavall, mentre que el paper d’en Bernat d'en Buc anava a càrrec del recordat amic Josep Torras.
El text adaptat es pot trobar a Feliu Formosa, L’encens i la carn, ‘El Galliner’, 5, Ed. 62, 1971. El text medieval, a Joan-Lluís Marfany, Poesia catalana medieval. ‘Antologia Catalana’, Ed. 62, 2a. ed. 1978. I també a: Glòria Casals, Narrativa en vers dels segles XIV i XV, Ed. 62, 1984.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.