Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 7 de juny de 2016

Homer - Odissea XI


Homer
Ulisses i Aquil·les a l’Hades 
          (Odissea, cant XI: 482-491)

« […] I tu, Aquil·les,
pensa que més feliç del que ets no hi ha hagut mai cap home,
i no n’hi haurà: els argius, quan vivies, ja t’honoràvem
talment un déu, i ací baix ets tu el que ara comanda
sobre els difunts. Per això, en la mort, no et lamentes, Aquil·les.»
Vaig dir això, i ell a l’instant em va dir en resposta:
«No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne:
preferiria cavar la terra al servei d’algú altre,
fins i tot si era algú sense herència i d’escassa fortuna,
més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida. […]»

          (XI, 482-491) (versió de Joan Francesc Mira, 2011)


— […] I tu, en canvi,
Aquil·les, mai no s’ha vist ni es veurà qui t’iguali en ventura.
Car abans, quan vivies, nosaltres, els d’Argos, t’honràvem
com un déu; ara que ets aquí, ets tu que domines
sobre els difunts; per això, d’ésser mort no et dolguis, Aquil·les!
»Deia jo, i tot seguit ell va fer-me aquesta resposta:
—No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d’un altre,
d’un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse’ el rei de tots els morts que finaren. […]

          (segona versió de Carles Riba, 1948)


— […] I en canvi tu, Aquil·les,  cap home fins ara no fou
més feliç que tu, ni cap ho serà tampoc d’ara enllà.
Perquè d’antic, quan vivies, t’honoràvem igual que als déus,
els Argius, i ara que ets aquí, com un gran príncep comandes
als morts; per això no et sàpiga greu haver mort, oh Aquil·les.—
»Així feia jo, i tot seguit ell me va respondre, dient:
—No em vulguis aconhortar de la mort, Ulisses esplèndid!
Pla més m’estimaria de ser damunt terra, llogat
d’un altre home sense heretatge, sense gaire per viure,
que no pas comandar a tots els difunts que moriren. […]


          (primera versió de Carles Riba, 1919)


Potser l’aventura més increïble d’Ulisses va ser el seu viatge al país dels morts, l’Hades, d’on mai cap mortal no havia tornat. Aconsellat per la maga Circe, l’heroi aconsegueix arribar-hi i parla amb l’endeví Tirèsias, qui li explica els perills que l’esperen. Després, Ulisses parla amb la seva mare, en una pàgina especialment emotiva; i encara pot parlar amb personatges mitològics com Tàntal o Sísif, i també amb alguns herois de la guerra de Troia ja difunts, com Àiax o Agamèmnon.

He escollit un fragment del diàleg que manté amb l’ombra d’Aquil·les; un episodi molt conegut, perquè  “el millor dels aqueus” segons la Ilíada i segons ell mateix, el qui en vida buscava la mort per assolir la glòria, ara admet que canviaria el seu honor immarcescible per la possibilitat de tornar a ser viu, ni que fos fent d’esclau d’un home pobre, en comptes de ser rei. És un dels moments en què el poema homèric s’humanitza més, en mostrar-nos com un gran heroi baixa del pedestal tot assumint la crua realitat de la mort, ell que l’havia cercada a canvi d’un ideal que ara, amb ple coneixement de causa, rebutja.

Aprofito per comparar les tres magnífiques versions catalanes en vers de què disposem: les dues que fa fer Carles Riba i la més recent de Joan F. Mira (2011). Hi ha també, que jo sàpiga, una versió en prosa de Joan Alberich (1988) i adaptacions per a joves i per a infants.


Imatges: Bust d’Homer. Còpia romana en marbre dels segles I-II aC, sobre un original hel·lenístic. Britsh Museum, Londres.
Ulisses a l’Hades consultant Tirèsias. Cràtera lucana de ceràmica de figures vermelles, c. 380 aC., atribuïda al pintor de Doló. Cabinet des Medailles, París.
Aquil·les  i Pàtrocle. Cílix, vas de ceràmica de figures vermelles del segle V aC; pintura atribuïda a Sosias, Cleòfades o Eutímides. Altes Museum, Berlín.

3 comentaris:

  1. Oscar Wilde, a De profundis, deia que preferiria ser un captaire que no pas no tenir amor al cor, m'hi has fet pensar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona associació, Helena. Iguala l'amor a la vida. Aquil·les i Hèctor, quan vivien, sabien que havien de morir i ho desitjaven, per conquerir una glòria en la memòria dels altres. Trobo molt "modern" que ja a l'Odissea es proposés aquest canvi de punt de vista, tan realista.

      Elimina
  2. L'Helena Bonals em va escriure un altre comentari (i jo, amb els meus dits talpers sobre la pantalleta del mòbil, me'l vaig carregar i no el sé recuperar). Deia així:

    "Jo tampoc voldria estar morta ara mateix. Sóc feliç, malgrat tot."

    Jo li responc:

    I tant que sí, Helena. Hem de gaudir de la vida, fins i tot quan ens dóna entrebancs i maldecaps. No hem de girar mai la cara. Com deia Raimon, contradient Maiakovski: "No he de dir mai: S'ha trencat la barca de l'amor / contra la vida quotidiana".
    Ànims i endavant, Helena! una abraçada.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.