Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 26 de juny de 2016


Ramon Carreté (1951)
De Pèricles a Aspàsia

T’inculpa d’escàndol
l’esbirro servil,
sicari del bàndol
grimpaire i hostil.

Tant sutge rebutja,
que ensutja el rival
que al bàndol té el jutge,
la llei i el fiscal.

És l’hora del pispa
que amb femta es fa gras:
si l’àgora es crispa,
la massa és voraç

i bada i s’encega
si tomba el millor,
i amb rodes combrega
de moldre raó.

No vinclis la testa
i endura el verí,
que on fan les serps festa
els cucs fan festí.

No acotis la vista!
Trist alça l’esguard,
pel teu poble trista,
tan vil, tan covard.

Escup-los! No et taquen
les baves del saig;
que els bords que ens ataquen
en rebin l’escaig.

Zitzània el projecte
sembrà al meu voltant,
no menys l’arquitecte
que el savi esquitxant.

Acòlits, estòlid
se us veia el parany,
vils mosques, de bòlid
bonint pel meu dany!

Vergonya, la ronya
que enllorda virtuts!
Qui enfonya carronya
n’haurà els menuts bruts.

Oh, poble, ¿no t’alces
pels torts més punyents?
Els cínics no esbalces
ni els panxacontents?

Si pactes, trasbalses
llegats reverends;
si en rauxa et capalces,
mesculpes i améns.

O caixa (et trasbalses),
o faixa (i t’abstens!):
latrina de salses
tes calces pudents.

Que un do que no exalces
amb ungles i dents,
l’espasa si hi calces,
ja el fur no hi sostens.


Aquest és un dels poemes que (com ‘Ambaixadors de Mitilene’ o ‘Un dels deu mil’, amb què algun dia ja us he atabalat) vaig escriure cap al 1986 inspirant-me en episodis de la història de la Grècia clàssica, i que formaven part del llibre Hibris, publicat el 1990. Com es pot veure, els versos tenen trenta anys, però em meravello de constatar que no han perdut del tot l’actualitat. Deu ser que la història es repeteix, o que, fet i fet, no ha canviat pas tant.

El motiu del poema és la lamentació que li imaginava a Pèricles, el gran estadista demòcrata d’Atenes, estrateg vencedor dels perses, reconstructor de l’Acròpoli i promotor de l’època cultural més intensa i brillant del món antic —i, gosaria dir, potser del modern i tot—, quan els seus adversaris polítics, no trobant arguments contra ell —que segurament en podien prou haver trobat algun—, van voler atacar-lo difamant la seva amant, Aspàsia de Milet.

Pèricles havia estat casat amb una altra dona i s’havien separat, i com que les lleis de l’època no permetien el matrimoni amb dones estrangeres, no es va poder casar amb Aspàsia, tot i que vivien junts públicament, amb el consentiment de l’esposa legítima. Plató parla d’Aspàsia com d’una dona intel·ligent, amant de la saviesa, que feia de casa seva un centre de reunió de filòsofs i literats. Els rivals polítics de Pèricles, a través d’un poeta còmic de nom Hermip, van intentar denigrar la seva companya amb difamacions, acusant-la de corrompre les dones ateneses perquè les convidava als seus cenacles artístics i debats filosòfics i les acompanyava a fer visites culturals a les obres que el seu home de l’Acròpoli; i fins i tot van acusar Aspàsia de regentar un bordell i exercir ella mateixa la prostitució.

Jo poso en boca o ment del cabdill atenenc el menyspreu per la vilesa dels qui l’atacaven d’una forma tan roïna, i la decepció de veure com els ciutadans no prenien partit decididament en defensa de la dona. Pèricles retreu als seus contemporanis que alternin seny (pactisme, fins i tot a costa de renunciar a coses irrenunciables) i rauxa (acció irreflexiva, seguida de penediment i acatament) i, al capdavall. de covardia. Aspàsia va ser jutjada i absolta —a part de tenir raó, el seu home manava molt—, però el procediment d’escampar merda sense proves i amagar la mà ha continuat, i ha millorat sensiblement, al llarg dels segles, com es pot comprovar de tant en tant en el joc més brut de la política de clavegueres. Almenys Hermip va donar la cara.

Penso que el poema és entenedor, i m’he d’excusar per certes llibertats que en aquella època m’agradava de prendre’m; com fóra el cas dels dos versos finals, en què faig un joc de paraules que avui em sembla del tot prescindible, entre les “calces” (del verb ‘calçar’, en el sentit d’embeinar l’espasa, i els “sostens”, del verb ‘sostenir’, referit a defensar els furs, és a dir, el dret de les persones lliures. Quan era més jove, aquesta mena de calembours em feien gràcia, ves què hi farem!


Imatge: 1) Pèricles, còpia romana d’un original de cap al 430 aC, Museo Pio-Clementino, Museus Vaticans. 2) Aspàsia de Milet, còpia romana d’un bust grec del segle V aC. Museu de Pèrgam, Berlín. 3)  Ernst Wilhelm Hildebrant, Antike Baukunst (1882). Pèricles i Aspàsia visitant les obres de l’Acròpòlis.

2 comentaris:

  1. Els catalans haurien d'anar adonant-se de la manera com se'ls ha girat el cervell en contra del símbol de Catalunya que ha estat un president seu, amb la seva aquiescència. I com ell, contra tots els altres que han vingut i vindran. Només per haver-se tornat independentistes, aquest és el gran mal. Fan el que volen amb nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Caldrà que digui / de seguida prou, / que vulgui ara / caminar de nou, / alçat sense repòs per sempre més / home salvat en poble, contra el vent. / Salvat en poble, ja l'amo de tot, / no gos mesell, sinó l'únic senyor." No desesperem.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.