Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Carner - Agulles blaves


Josep Carner (1884-1970)
Agulles blaves   (1902)

Mais tu rêves, l’esprit perdu dans le passé.
le visage tourné vers le ciel.
Charles Guérin



I – CANT DE LES AGULLES

Som les agulles blaves
d’augusta catedral;
l’arrel s’enfonsa a terra
i al cel puja el cimal.
La terra és centenària
i el cel és eternal.
Som les agulles blaves
d’augusta catedral.
Fonem en despertar-nos
els vagarosos vels;
vetllem per la planura
i assenyalem els cels;
els boixos ens encensen,
ens parlen els estels;
tenim les cimes fortes
i fortes les arrels.
De nit, en nostres cimes
hi canten rossinyols;
entre nosaltres l’àliga
hi ve a auxecar sos vols;
i des de nostra altura
ens han semblat tan sols
el mar un gra d’arena,
la terra un gra de pols.
Som les agulles blaves
d’augusta majestat,
i ens fa la Moreneta
vetllar per son regnat.
Som les agulles blaves
de l’ample Montserrat;
guardem la fe dels avis,
guardem la llibertat.




II – LA BOIRA

Mandrosament,
la boira humida es va estenent;
la gent gemega en la planura,
els vells sospiren tristament,
els nins tremolen de paüra.
I en tant, la boira va creixent
i es va estenent
mandrosament
com el llençol d’un trist morent …
Es va estenent
i ho tapa tot: el firmament,
el bell conreu, la casa antiga;
tot és igual, gris i lluent,
la terra amiga i l’enemiga.
La boira iguala lentament,
feble i potent,
i atots cobreix eternament.
I es va estenent:
va al Montserrat pausadament,
un pas s’enfila i s’hi reposa.
Torna a pujar tranquil·lament
la boira negra, la mandrosa…
Mes Montserrat té un sol al front:
quan és allí, la boira es fon.



III - NOSTRA SALVE

La nit és clara: pels cels llueixen
estels puríssims de dolç esclat;
una veu canta, mil la segueixen:
—Salve, regina del Montserrat!—
I les mil cimes el cel esqueixen,
i fins la Glòria se n’han entrat;
sos cants esplèndids allí esbargeixen:
Salva’ls, regina del Montserrat!
Esclaus, Senyora, tos fills pateixen,
sos ulls plorosos vers Tu han alçat.
Salva’ls, Senyora, que a Tu acudeixen!
—Salve, regina del Montserrat!—
Fes-los ben lliures! Que en lluita deixin
amb sang fumanta son jou trencat;
fes-los ben lliures, que, enc que falleixin,
un cop haguda la llibertat,
diran els que ara fervents es queixen:
—Tos fills que moren et beneeixen,
Salve, regina del Montserrat!



IV - LA LLÀNTIA DE MONTSERRAT

            I

Felip Quint torna a la reina,
satisfet, el seu acer;
Catalunya malferida
s’ha rendit a son poder.
El mantell cobreix sa espatlla,
el mantell tacat de fang;
tan bon punt se l’ha cenyida,
la corona raja sang.
A Montserrat aleshores
va Felip, nostre senyor;
al temple de les mil llànties
dades pels reis d’Aragó.
S’ha fet fer una llàntia negra
pels més destres argenters:
—La llàntia que me n’hi emporti,
hi viurà per sempre més!

            II

Felip Quint per la muntanya
va pujant esmaperdut;
a l’ermita del Diable,
el Diable li ha rigut.
A l’ermita de sant Dimas
ha oït: —No vagis avant!
Jo també vaig ésser lladre;
converteix-te, i pots ser sant!—
Felip Quint, afollat d’ira,
fueta el corser roent;
al darrere hi duu la boira
que l’empaita follament.
Felip Quint entra a l’església
com un llamp de tempestat;
quan l’ha vist, la Moreneta
son bell rostre li ha girat.

            III

I heus aquí que han dut la llàntia,
i heus aquí que l’han encès;
quan la llàntia s’encenia
s’apagaven les demés.
Tremolaven els retaules
i els brandons espurnejants;
tremolaven les columnes,
tremolaven fins els sants.
Felip Quint surt de l’església,
surt encès en odi etern;
en son cor hi ha la tempesta,
en sos ulls hi lluu l’infern.
I una veu dintre del temple
poderosa ressonà:
—Apagueu aqueixa llàntia!
Si no, el món s’enfonsarà!





V – LES DUES IMATGES

            I

La imatge d’or que el sol arbora,
la imatge d’or de la Mercè,
a mitja nit sospira i plora
pel poble enter que tant volgué.
La imatge Negra muntanyana,
Reina dels cims del Montserrat,
a mitja nit, com sa germana,
plora pel poble benamat.
La imatge d’or, cada vesprada,
parla, reblerta de tristor:
—Oh, Verge! L’hora és arribada?—
La imatge Negra li diu: —no.—

            II

Bella és la nit com les més belles;
fa el vol dels àngels dolç remor;
al cel somriuen les estrelles,
les flors del món vessen Amor.
Passa entre els pins la brisa jove.
De sobte, dóna amb cant diví
un rossinyol la bona nova
damunt d’un brot de romaní.
La imatge d’or parla abatuda:
vola sa veu pels plans solius.
—L’hora és vinguda?
                                   —Sí, és vinguda,
oh Redemptora de Captius!



Un poema primerenc de Carner, que el poeta no va incloure després a la seva obra —fins aleshores— completa, ‘Poesia’ (Ed. Selecta, Barcelona 1957). Publicat al recull ‘Les veus de Catalunya’, sense editorial ni data, editat sota censura prèvia militar, i per tant amb mots, línies i fins pàgines senceres en blanc, cap a l’any 1924.

Penso que aquest poema, avui dia, és del tot introbable. Segueixo l’edició de 1924, amb algunes correccions ortogràfiques i un parell de lèxiques; aquell text ja havia regularitzat l’ortografia prefabriana original. Hi corregeixo un error: “agulles” i no pas “àguiles” al títol del primer poema, seguint l’original de 1902.

L’esmentat llibret indica que el poema ‘Agulles blaves’ va guanyar un accèssit a l’Englantina dels Jocs Florals de Barcelona de 1912; però es tracta d’un error, ja que ho va fer en els Jocs de l’any 1902, cosa que lliga més amb l’estil, amb la grafia i amb el fet que el poema fos descartat a ‘Poesia’, que recull, en molts casos revisada i reescrita, bona part de la seva obra a partir d’’Els fruits saborosos’ (1906), però no pas els poemes anteriors.

El futur «príncep dels poetes» tenia llavors 18 anys, i encara no havia obtingut mai cap dels tres premis ordinaris dels Jocs, tot i que, en anteriors edicions, ja havia obtingut cinc accèssits, i en la present, aconseguiria un premi extraordinari i tres accèssits.

És curiós de veure l’acta (pàgina 25) de la festa de proclamació dels Jocs de 1902. S’havia de celebrar el 4 de maig de 1902 a la Gran sala de Contractacions de la Llotja de Mar de Barcelona. Però quan la sala ja era plena de públic, es va presentar un agent de policia que, per ordre expressa del capità general, Enrique Bargés y Pombo, i del governador civil, Francisco Manzano Alfaro, i malgrat les gestions de l’alcalde, Joan Amat i Sormaní, va ordenar la suspensió de l’acte perquè al teatre, ple de banderes catalanes, no n’hi havia cap d’espanyola. Han passat 114 anys i encara tenim els mateixos problemes...

L’acte es va celebrar, finalment, l’11 de novembre del mateix any, però en territori francès, a Sant Martí del Canigó, gràcies a l’oferiment del bisbe Juli Carsalade. Aquell any, la Flor  Natural, amb el poema ‘Creixença’, la va guanyar el mallorquí Miquel Costa i Llobera, que també va obtenir  l’Englantina d’Or amb un llarguíssim poema titulat ‘La deixa del geni grec’. Encara que l’acta no ho diu expressament, la Viola d’Or de 1902 va ser declarada deserta. Com que Costa havia guanyat la Viola d’Or l’any anterior, va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Val a dir que Josep Carner va obtenir el primer accèssit de cada un dels tres premis ordinaris: per ‘Ègloga’ (Flor natural), per ‘Agulles blaves’ (Englantina) i per ‘Retorn’ (Viola); així mateix, va guanyar un premi extraordinari pel poema ‘Parelles’.  És a dir, que no en va pas marxar de buit; però sorprèn —i l’acta no ho explica— per què no li van donar la Viola d’Or si el premi va quedar desert i ell en va merèixer el primer accèssit. Misteris de les capelletes!









 



Imatges: Josep Carner, jove. / 'Felip V’, per Jacint Rigau (1701). oli sobre tela, Palau de Versalles.  / Vistes diverses de Montserrat (Wikimedia Commons). / ‘Felip V’, de Josep Amorós (1720), quadre penjat cap per avall al Museu de l’Almodí de Xàtiva, ciutat que el Borbó va fer incendiar tres vegades. 

2 comentaris:

  1. "Mes Montserrat té un sol al front:/ quan és allí, la boira es fon". També es fon la dificultat d'escriure un poema quan t'inspires en la bellesa.
    Que sigui un poema primerenc no vol dir que sigui per llençar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carner el va desestimar, perquè era un perfeccionista. Però a mi m'agrada. Pel que fa a la dificultat d'escriure uun poema, per a mi sempre hi és: encara que hom es vulgui inspirar en coses boniques, costa molt, fer un poema amb cara i ulls.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.