Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Dante - Inferno XXXII


Dante Alighieri (1265-1321)
Infern, XXXII (fragment)

Lo duca stette, e io dissi a colui
che bestemmiava duramente ancora:
«Qual se' tu che così rampogni altrui?
».
     «Or tu chi se' che vai per l'Antenora,
percotendo», rispuose, «altrui le gote,
sì che, se fossi vivo, troppo fora?».
     «Vivo son io, e caro esser ti puote»,
fu mia risposta, «se dimandi fama,
ch'io metta il nome tuo tra l'altre note".
     Ed elli a me: «Del contrario ho io brama.
Lèvati quinci e non mi dar più lagna,
ché mal sai lusingar per questa lama!
».
     Allor lo presi per la cuticagna,
e dissi: 
«El converrà che tu ti nomi,
o che capel qui sù non ti rimagna».
     Ond'elli a me: «Perché tu mi dischiomi,
né ti dirò ch'io sia, né mosterrolti,
se mille fiate in sul capo mi tomi
».
     Io avea già i capelli in mano avvolti,
e tratto glien'avea più d'una ciocca,
latrando lui con li occhi in giù raccolti,
     quando un altro gridò: «Che hai tu, Bocca?
non ti basta sonar con le mascelle,
se tu non latri? qual diavol ti tocca?
».
     «Omai», diss'io, «non vo' che più favelle,
malvagio traditor; ch'a la tua onta
io porterò di te vere novelle
».
     «Va via», rispuose, «e ciò che tu vuoi conta;
ma non tacer, se tu di qua entro eschi,
di quel ch'ebbe or così la lingua pronta.
     El piange qui l'argento de' Franceschi:
"Io vidi", potrai dir, "quel da Duera
là dove i peccatori stanno freschi" [...]
».

[Inferno, XXXII, 85-117]


Lo mestre stech, e jo diguí a aquell
qui blastomava durament lahora:
«Qui eras tu qui rempunyes ten bell?»
     «Mas, tu qui est qui vas per l’Entenora»,
respòs, «batent del peu d’altrui la galta,
que, si encara fosses viu, massa fóra?»
     «Viu són jo, e car te sia si t’alta»,
responguí jo, «en lo món haver fama,
que meta lo teu nom en nota alta».
     Ez ell a mi: «Del contrari he jo brama.
Leva’t d’ací e no m’anuges pus,
que mals saps leusenyar per esta lama!»
     Lavores lo pris per la garseta ·nsús
e diguí: «Cert covendrà que tu·t nomes,
o que cabell no·t romangua dessús.»
     On ell me dix: «Enquer que tot me plomes,
no·t mostraré ne·t diré que jo sia,
sí mill vegades sobre·l cap me tomes.»
     Los seus cabells ja en la mà volts tenia,
e tirats li n’havia bona floca,
ladrant ell e gardant jus tota via,
     quan un altro cridà: «Què has tu, Boqua?
¿No·t basta assats amb les barres sonar,
si no ladres? Qual diable te tocca?»
     «D’uy més», dix eu, «no vull pus ton parlar,
malvat traydor; car a la tua honta
de tu iré veras novas contar.»
     «Vés-te’n», respòs, «e ço que·t vulles conta;
mas no t’oblits, si tu mai ixs d’ací,
cells qui àgron així la lengua pronta.
     Ell plany l’argent dels francesos aquí;
e poràs dir que “aquell de Duera
lla on estan freschs los peccadors, jo vi.” [...]»

[Versió d’Andreu Febrer, 1429]


El guia s’aturà, i jo em poso a dir
al qui les flastomies treia enfora:
«Qui ets tu, que et fas preu de tal verí?»
     «I tu, ¿qui ets, que vas per l’Antenora»,
diu, «trepitjant la cara de la gent,
que encar que fossis viu fuges de vora?»
     «Sí que sóc viu, i això et pot ser avinent»,
fou ma resposta, «si demanes fama,
perquè el teu nom apunti al pensament».
     «Tot el contrari el veu voler reclama»,
contesta, «que pel cant ets mal ocell;
vés-te’n, i lluny del meu suplici brama!»
     Jo aleshores l’engrapo pel clatell,
i faig: «Digues qui ets, llengua ronsera,
o no et deixo ni un pèl sobre la pell!»
     I fa: «Em potgs arrencar la cabellera,
que no et diré qui sóc, ni em vull mostrar,
mal que em pelis com una calavera.»
     La forra ja tenia dins la mà
i més d’un floc n’hi havia pres amb traça
mentre que ell, jup, lladrava com un ca,
     quan un altre li diu: «Bocca, què et passa?
No en tens prou de fregar i petar de dents,
que lladres? ¿Quin diable t’amenaça?»
     «Ara», vaig dir, «ja em són indiferents
tes paraules; pel qui has traït un dia,
les noves que duré no et valdran gens!»
     «Vés-te’n», respon, «i explica’ls el que sia;
mes no et callis, si surts i si no ets pres,
el nom d’aquest llengut que em descobria.
     Plora el diner que li dóna el francès:
“Vaig veure”, dir podràs, “el de Duera
allí on els colguen dins un gel espès.” [...]»

[Versió de Josep M. de Sagarra, 1952]


El guia s’aturà i jo li vaig dir
al qui encara, amb duresa, m’insultava:
«Qui ets tu, que escridasses així els altres?»
     «I tu qui ets, que vas per l’Antenora»,
respongués, «colpejant les galtes d’altri
tan fort que, si fos viu, seria massa?»
     «Jo sí que sóc viu, i potser t’agrade»,
vaig contestar, «si és que demanes fama,
que pose el teu nom en les meues notes.»
     I ell a mi: «El que vull és el contrari.
Aparta’t, doncs, i no em molestes més:
poc m’afalagues, dins d’aquest fondal!»
     Llavors vaig agafar-lo pel bescoll,
i diguí: «Més et val dir el teu nom,
o ni un cabell t’ha de quedar al cap.»
     I ell a mi: «Encara que em peles tot
jo no et diré ni et mostraré qui sóc,
encara que em caigues damunt mil voltes.»
     Jo havia agafat un grapat de cabells,
li n’havia arrancat més d’un manyoc,
i ell lladrava sense aixecar els ulls,
     quan un altre cridà: «Bocca, què et passa?,
que no fas prou música amb els queixals,
que ara lladres? O quin dimoni et furga?»
     «Ara», vaig dir, «no cal que parles més,
traïdors pervers: que per vergonya teua
he de portar notícies de tu.»
     «Vés-te’n ja», respongué, «i conta el que vulgues;
però, si ixes d’ací, parla també
d’aquest que té una llengua tan lleugera.
     Ell plora ací els diners dels francesos,
ui podràs dir: “Jo vaig veure el de Duera
allà on els pecadors estan ben frescos.” [...] »

[Versió de Joan Francesc Mira, 2000]

* * *


En aquests temps en què es parla tant, com en l’havanera, “de perfídies i traïcions”, m’ha agradat recordar aquest famós passatge de l’Infern dantesc. El poeta, acompanyat del gran Virgili, ha entrat al cercle infernal on pateixen condemna eterna els traïdors. Hi trobarà, és clar, Judes Iscariot, i també Brutus i Cassi, i fins Ganeló; però d’entrada es troba amb un contemporani. Els condemnats estan immersos en un llac glaçat i tan sols treuen el cap per sobre del gel. Dante, sense adonar-se’n, dona una puntada de peu a la cara d’un damnat, el qual l’insulta. El poeta, conscient de la importància de la seva obra, li demana com es diu, per així poder-li donar fama; però el condemnat el rebutja. Llavors, Dante l'agafa pels cabells i el commina a identificar-se, i fins li arrenca un floc de cabells, però l’ànima en pena continua amagant el seu nom, fins que una altra ànima (d’un altre traïdor com ell mateix) el diu en veu alta. El poeta reconeix aleshores que està parlant amb Bocca degli Abati, güelf de Florència, qui, en un combat contra els gibel·lins a Montaperti, va ferir el seu propi capità i va provocar així la derrota dels seus, i li anuncia que la fama que li donarà serà ben negativa. Llavors, Bocca, enfadat amb el seu delator, diu al seu torn el nom i els fets de qui l’ha anomenat: és Buoso da Duera, qui, l’any 1265, va deixar passar les tropes franceses de Carles d’Anjou a canvi de diners. Ja es veu que passen els segles però hi ha coses que romanen inalterables. Esmento (i us recomano molt) les tres grans traduccions catalanes que tenim de la Divina Comèdia: la medieval d’ Andreu Febrer (1429); la de Josep M. de Sagarra (1947-52) i la de Joan Francesc Mira (2000). Jo, com que me’n vaig uns quants dies a Florència, em començo a ambientar.


Imatges: a) Sandro Botticelli, retrat de Dante; b) estàtua de Dante a l’entrada de la Galleria degli Uffizi; c) cenotafi del poeta a l’església de la Santa Croce de Florència; d) Andrea del Castagno, 'Dante' a la Galleria degli Uffizi; e) ‘Dante amb la Divina Comèdia’, fresc de Domenico di Michelino, a Santa Maria del Fiore, és a dir, el Duomo de Florència; f) Gustave Doré, ‘Inferno XXXII: Dante es troba amb Bocca’. Val a dir que, malgrat el cenotafi florentí, les restes del gran poeta reposen lluny de la seva ciutat natal, de la qual fou desterrat: són a Ravenna.

2 comentaris:

  1. Sí, hi ha coses que romanen inalterables, per això els clàssics són tan importants de llegir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert: als clàssics ho trobem quasi tot. Els moderns no fem sinó donar-hi voltes i intentar de dir-ho diferent, però els grans temes són intemporals.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.