Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 8 de novembre de 2016

D'Annunzio - O Giovinezza!


Gabrielle D’Annunzio (1863-1938)
O Giovinezza!

O Giovinezza, ahi me, la tua corona
su la mia fronte già quasi è sfiorita.
Premere sento il peso de la vita,
che fu si lieve, su la fronte prona.

Ma l’anima nel cor si fa più buona,
come il frutto maturo. Umile e ardita,
sa piegarsi e resistere; ferita,
non geme; assai comprende, assai perdona.

Dileguan le tue brevi ultime aurore,
o Giovinezza; tacciono le rive
poi che il tonante vortice dispare.

Odo altro suono, vedo altro bagliore.
Vedo in occhi fratelli ardere vive
lacrime, odo fratelli petti ansare.

[De ‘Poema Paradisiaco’, 1893]

Ai, Joventut!

Ai, Joventut, ja la teva corona
damunt del cap tinc gairebé pansida.
Sento com pesa el tragí d’una vida
que fou tan lleu, sobre el front que s’afona.

Però l’ànima al cor es fa més bona,
com la fruita madura. Humil i ardida,
sap doblegar-se i resistir; ferida,
no es plany; massa comprèn, massa perdona.

S’escampen, breus, tes últimes clarors,
oh Joventut; emmudeixen les ribes,
quan el torrent eixordador se’n va.

Sento altres sons, veig altres resplendors.
Veig en ulls fraternals com cremen vives
llàgrimes, pits fraternals sento cridar.


Versió lliure meva. D’Annunzio va ser un gran poeta, novel·lista, dramaturg i assagista italià que va influir en la literatura del seu país, especialment en la seva etapa simbolista o decadentista. Políticament va evolucionar des del socialisme fins a l’extrema dreta. Va lluitar a la Primera Guerra Mundial, on va protagonitzar accions qualificades d’heroiques. Acabada la contesa, la Conferència de París va acordar que el territori de Fiume (28 km2, a la costa adriàtica de Dalmàcia, amb una població majoritàriament italiana)  correspondria al nou Estat d’Eslovènia, Croàcia i Sèrbia —que posteriorment seria Iugoslàvia. Abans, el Tractat de Londres (1915) havia dit de repartir l’antic Imperi Austro-Hongarès  donant a Itàlia els territoris d’Ístria i nord de Dalmàcia —excepte Fiume—; però el 1919, anglesos i francesos es van fer enrere en aquest punt de l’acord, i Itàlia es va quedar sense cap d'aquestes regions, que es van incorporar a la futura Iugoslàvia.


Indignat pel que considerava una traïció, D’Annunzio va liderar pel seu compte un escamot no oficial de militars i feixistes i va ocupar la ciutat de Fiume, de la qual va expulsar les tropes aliades. Hi va ser molt ben rebut per la majoria italiana (un 62% de la població: 22.488 italians sobre un total 35.839 persones). Ell volia que Itàlia en recuperés la sobirania, però el govern italià, acatant les decisions de la Conferència de París, ho va refusar. Aleshores, D’Annunzio va proclamar la “Regència Italiana de Carnaro” (1919), una dictadura feixista de la qual ell es va autoerigir “Duce”.

El 1920, Itàlia, Anglaterra i els Estats Units van signar el Tractat de Rapallo, que creava l’Estat Lliure de Fiume, independent; però D’Annunzio no ho va acceptar i, la nit de Nadal de 1920, en va ser expulsat per les tropes italianes. L’Estat Lliure de Fiume va durar, de dret, quatre anys; però, de fet, el 1922 va ser ocupat per l’exèrcit italià, ja amb Mussolini al poder; i va desaparèixer oficialment el 1924 quan va ser annexionat a l’Estat italià. El 1945, partisans croates van ocupar Fiume, que el 1947, pel Tractat de París, va ser incorporat a Iugoslàvia, no pas sense conflictes, ja que molts italians de Fiume (dits també “julians” pel nom de la regió, Venècia-Júlia) van ser expulsats o se’n van exiliar. Actualment, amb el nom de Rijeka, és la tercera ciutat de Croàcia.


Quan va abandonar Fiume a finals de 1920, D’Annunzio es va retirar a viure una caseta vora el llac de Garda. Més tard, el règim de Mussolini el va condecorar i li va concedir un títol nobiliari, però el poeta ja no va intervenir més en política, tot i que les seves idees i determinats poemes seus van ser utilitzats per exaltar el nacionalisme de les brigades feixistes. Va morir el 1938.

El ‘Poema Paradisiaco’ és molt anterior a tot això. En aquest sonet, escrit als trenta anys, D’Annunzio diu adéu a la seva joventut, que abans veia com una corona i ara s’emmusteeix. Tanmateix, la nostàlgia per aquesta pèrdua dóna pas a una reflexió: amb els anys, per bé que el cos perdi facultats, l’ànima en guanya, i aprèn a ser solidari amb la sofrença aliena.


Imatges: a) D’Annunzio el 1922. b) Entrada triomfal de D’Annunzio a Fiume, setembre de 1919. c) Un segell de l’Estat Lliure de Fiume, del 1920, amb l’efígie de D’Annunzio. d) Un bitllet provisional de 10 corones de Fiume, de 1920: un simple segell sobre l’antic bitllet austrohongarès. e) Primera edició de ‘Poema Paradisiaco’ (1893).

2 comentaris:

  1. Amb els anys et tornes piadós i complaent, magnànim, en teoria. Però les persones, com D'Annunzio, solen tornar-se de dretes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha de tot, a la vinya del Senyor. Aquest pardal era d'extrema molt extrema dreta, fins i tot Mussolini li tenia pànic, i li va pagar (amb diner públic, of course) una magnífica gàbia d'or i barra lliure (literària i econòmica) perquè no interferís en la política del Duce.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.