Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 16 de novembre de 2016

Michelangelo - Tres madrigals


Michelangelo Buonarrotti (1475-1564)
Tres madrigals del ‘Canzoniere’ (1546)
1

Il mio refugio e'l mio ultimo scampo
qual più securo è, che non sie men forte
che'l pianger e'l pregar? e non m'aita.
Bellezza e crudeltà m'han posto il campo;
l'un s'arma di pietà, l'altro di morte;
questa n'ancide, e l'altra tien in vita.
Così l'alma impedita
del mio morir, che sol podia giovarne,
più volte per andarne
s'è mossa là dov'esser sempre spera,
dov'è beltà sol fuor di donna altera.
Ma l'imagine vera,
della qual vivo, allor risorge al core,
perché da Morte non sia vinto Amore.

1

El meu recer, la meva última esperança
¿com poden ser segurs, ja que no són menys forts
que el plorar i el pregar? Tot i així, no m’ajuden.
Bellesa i crueltat em preparen batalla;
l’una s’arma de pietat, l’altra de mort;
aquesta em mata, l’altra em manté amb vida.
Així la meva ànima, a qui és negada
la mort, quan sols podia gaudir-ne,
per anar-hi més cops
se n’ha anat allà on sempre espera ésser,
on hi ha tan sols l’altiva bellesa d’una dona.
Però la imatge veritable,
de la qual visc, llavors rebrolla al cor,
perquè per Mort no sigui vençut Amor.

En aquest madrigal, Miquel Àngel presenta l'antítesi entre l'Amor, a la força del qual hom no pot resistir-se, i la Mort, única possibilitat de trobar pau i repòs. La bellesa i la crueltat de la dama maten d’amor, sense occir-lo, l’amant menystingut; però la seva ànima, a qui es nega la mort, gaudeix encara contemplant l’objecte del seu desig, i fa renéixer en el cor del poeta la imatge de la dama, a fi que la Mort no pugui vèncer l’Amor.

57

Credo, perch 'ancor forse
non sia la fiamma spenta
nel fredo petto dell 'età men verde,
l'arco subito torse
Amor, che si ramenta
che 'n gentil cor ma 'suo colpo non perde;
e la stagion rinverde
d'un bel volto, ond 'è pegio al sezzo strale
la ricaduta, che 'l mio primo male.

57

Crec, perquè encara tal volta
no s’ha apagat la flama
en el pit fred d’aquesta edat menys verda,
que Amor son arc dispara
de sobte, i se’n recorda
que en cor gentil els seus dards mai no fallen;
i el cos rejoveneix
per un bell rostre; i recaure per la fletxa final
m’és molt pitjor que no el meu primer mal.

El poeta constata que, malgrat ser vell, l'amor encara el domina, i hom no pot oposar resistència a la força regeneradora de la passió.


77

Costei pur si delibra,
indomit’ e selvaggia,
ch’i’ arda, mora e caggia
a quel c’a peso non sie pure un’oncia;
e ’l sangue a libra a libra
mi svena, e sfibra e ’l corpo all’alma sconcia.
La si gode e racconcia
nel suo fidato specchio,
ove sé vede equale al paradiso;
po’, volta a me, mi concia
sì, c’oltr’all’esser vecchio,
in quel col mie fo più bello il suo viso,
ond’io vie più deriso
son d’esser brutto; e pur m’è gran ventura,
s’i’ vinco, a farla bella, la natura.

77

Sens dubte ha decidit,
ella, indòmita i salvatge,
que jo m’abrusi, mori i m’encongeixi
fins que no pesi ni tan sols una unça;
i se m’escoli la sang, gota a gota
i m’extenuï el cos igual com l’ànima.
I en gaudeix i se’n vana
en el seu mirall més preat,
on es contempla igual que al paradís;
llavors, girant-se a mi, m’etziba
que, pel fet de ser vell,
el meu rostre fa semblar el d’ella més bell,
i així, sent lleig em sento més burlat;
mes, tanmateix, això m’és gran ventura,
car, fent-la bella, venço la natura.


Aquí Miquel Àngel parla dels efectes devastadors que, en el seu cos i ànima, provoca el rebuig de la seva insensible estimada, que es mofa de la vellesa i la lletjor d’ell perquè, en comparació, fan que ella es senti més jove i més bonica. El poeta se’n dol, però conclou que, paradoxalment, això li suposa a ell una victòria sobre la natura i el pas inexorable del temps, ja que fent-se vell i lleig aconsegueix que la seva adorada es consideri formosa i rejovenida.

Versions lliures meves, fetes a Florència aquest novembre. En català només conec algunes versions de Miquel Àngel a cura de Miquel Desclot, però no pas d’aquets madrigals en concret. I en castellà conec la versió de Luis Antonio de Villena dels “Sonetos completos”, que, òbviament, no contenen tampoc aquests poemes, ja que no són sonets.


Imatges: a) Autoretrat de Miquel Àngel com a Josep d’Arimatea en la ‘Pietà Bandini’ del Museo dell’Opera del Duomo, a Florència. b) Autoretrat de Miquel Àngel, representant el cap tallat d’Holofernes a la Capella Sixtina. c) La ‘Pietà Bandini’ sencera. d) El ‘David’ de Miquel Àngel, a la Galleria dell'Accademia de Florència. e) Tomba de Miquel Àngel a la Basílica della Santa Croce de Florència.



2 comentaris:

  1. Res hi ha com poder contemplar la bellesa de la persona estimada, encara que aquesta se'ns negui. La bellesa genera més bellesa, i la felicitat més felicitat. El pitjor és que no la puguem ni veure mai més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tòpic de la lluita entre els ulls i el cor, o entre la raó i la follia, és intemporal. Miquel Àngel hi afegeix la constatació que la vellesa no apaivaga el desig.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.