Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 11 de desembre de 2016

Electra - Diversos autors



Hugo von Höffmanstal / Richard Strauss
Elektra (fragment)

KLYTÄMNESTRA:
Tag und Nacht, wenn ich mit offnen Augen lieg',
ein Etwas hin über mich.
Es ist kein Wort, es ist kein Schmerz,
es drückt mich nicht, es würgt mich nicht.
Nichts ist es, nicht einmal ein Alp, und dennoch,
es ist so fürchterlich, daß meine Seele sich wünscht,
erhängt zu sein, und jedes Glied
in mir schreit nach dem Tod,
und dabei leb' ich und bin nicht einmal krank:
du siehst mich doch: seh' ich wie eine Kranke?
Kann man denn vergehn, lebend, wie ein faules Aas?
Kann man zerfallen, wenn man gar nicht krank ist?
Zerfallen wachen Sinnes, wie ein Kleid,
zerfressen von den Motten?
Und dann schlaf' ich und träume,
träume, daß sich mir das Mark in den Knochen löst,
und taumle wieder auf, und nicht der zehnte Teil der
Wasserruhr ist abgelaufen,
und was unterm Vorhang hereingrinst
ist noch die Fackel vor der Tür, die gräßlich zuckt,
 wie ein Lebendiges und meinen Schlaf belauert.
Diese Träume müssen ein Ende haben.
Wer sie immer schickt, ein jeder Dämon läßt von uns,
sobald das rechte Blut geflossen ist.

[Escena V: el somni de Clitemnestra]

Dia i nit, mentre jec amb els ulls oberts,
sento que alguna cosa s’arrossega damunt meu.
No és una paraula. Tampoc no és un dolor.
Ni em fa mal ni m’ofega: no és res,
ni tan sols un malson; però és tan terrible,
que la meva ànima desitja la mort
i tots els membres del meu cos volen morir,
i tanmateix, visc, i no estic malalta.
Tu, que em veus, creus que estic malalta?
És possible, morir tot vivint, com una bèstia podrida?
És possible, podrir-se en vida, sense estar malalta?
Podrir-se conscientment, com un parrac arnat?
Llavors, dormo i somio… Somio
que el moll dels ossos se’m desfa,
i em desperto amb espant i veig amb horror
que la clepsidra no ha avançat ni una desena part,
i que la claror sota les cortines no és encara l’albada, no,
sinó la llum de les torxes que vigilen l’entrada,
una llum tremolosa, com un monstre que assetja el meu son.
Ha d’haver-hi un final, per a aquests somnis!
El qui els inspira, el dimoni, ens abandonarà
un cop s’hagi vessat la sang que ens exigeix.

Versió lliure meva. L’òpera Elektra, estrenada el 1909, es basa en la tragèdia de Sòfocles del mateix nom. Els fets del mite micènic són ben coneguts, i ja se’ns conten amb detall a L’Odissea. L’esposa d’Agamèmnon, Clitemnestra, amb el seu amant Egist, va assassinar el seu marit, rei de Micenes, el mateix dia que tornava a casa, victoriós, de Troia, i en van usurpar el tron. Els seus fills, Orestes i Electra, vengen la mort de llur pare matant llur pròpia mare juntament amb l’usurpador. En aquest fragment, Clitemnestra explica els seus malsons, que creu que es podrien expiar matant alguna bèstia en sacrifici als déus; només per sentir la resposta d’Electra, que li vaticina que la sang que es vessarà serà la de la reina.

El llibret de von Höffmanstal segueix molt fidelment l’obra de Sòfocles, llevat del final, que en la tragèdia grega és molt sobtat: s’acaba amb la mort d’Egist; el Cor canta tres únics versos d’alleujament per la fi de les desgràcies del casal de Micenes i l’obra acaba així. En l’òpera, Electra, veient per fi acomplert el seu anhel de venjança que la mantenia viva, balla una dansa d’alegria frenètica abans de caure morta als peus d’Orestes.

Al vídeo, Waltraud Meier (Klytämnestra) i Iréne Theorin (Elektra), a l’Òpera de Saltzburg el 2010. Imatge inferior: Frederic Leighton, Electra davant la tomba d’Agamèmnon, oli sobre tela (1868), Ferenst Art Gallery, Kingston upon Hull, Anglaterra.

 



Eurípides (segle V aC)
Electra (fragment)

Penells de la dissort! S’han capgirat els vents,
i ara amenacen d’ensorrar aquest casal.
Fa temps va ser el meu rei, rei benamat,
que moria assassinat en el seu bany.
El seu crit va retrunyir a les voltes
i als merlets del palau: “Dona cruel,
digues, per què m’occeixes ara,
quan, després de deu llargues anyades,
he retornat per fi a l’estimada pàtria?”
Ara, en reflux, la Justícia assetja
la dona que va sollar el seu llit de noces.
Ai, quan el malaurat espòs arribava
dintre aquests murs que el Ciclops aixecaren,
ella, brandant, miserable, a les mans
l’esmolada destral de doble tall,
va matar el seu espòs! Malaurada,
fos quina fos la maledicció que l’empenyia!
Igual que una lleona salvatge
que vagareja pels erms i els turons,
així va cometre el seu crim.

La penúltima escena de la cèlebre tragèdia d’Eurípides, quan Orestes ja ha mort Clitemnestra i ara ho vol fer amb Egist

En aquesta tragèdia, que es creu escrita cap al 410 aC, Electra ha estat apartada del palau i, per humiliar-la, la seva mare l’ha lliurada en matrimoni a un humil pastor. Aquest, però, li respecta la virginitat. Electra viu en l’esperança que torni Orestes  per co9nsumar la seva venjança. El germà arriba, acompanyat de Pílades, el fill del rei de Fòcida que l’ha acollit durant la seva jovenesa, i demana allotjament a la casa del pastor sense revelar qui és. Un vell servent, però, el reconeix per una cicatriu, i Electra s’identifica al seu torn. Mentre el pagès va a buscar Clitemnestra, fent-li creure que Electra ha tingut un fill, Orestes va a palau i mata Egist. Quan torna a la cabana i es troba cara a cara amb Clitemnestra, Orestes vacil·la, i és Electra qui l’ha d’empènyer a occir sa mare, acció en la qual ella mateixa l’ajuda. Finalment apareixen els Diòscurs (els herois Càstor i Pòl·lux, fills de Zeus i, per part de sa mare Leda, mig germans de Clitemnestra, ara deïficats), que els manen que vagin a purificar-se.

En català tenim la sort de comptar amb l’excel·lent traducció en vers de Carles Riba. Jo, però, m’he fet la meva, en un vers ben lliure que no segueix la mètrica original, partint d’una versió al castellà de Lluís Nicolau d’Olwer (crec que dels anys 20, però que tinc en una edició de 1974) i una a l’anglès (d’E. P. Coleridge, 1910), a més de la ribiana.

Imatge: ‘Electra, Orestes i Hermes davant la tomba d’Agamèmnon’, vas de ceràmica de pintura vermella de Lucània, segle IV aC. Museu del Louvre.






Sòfocles (segle V aC)
Electra (fragment)

ELECTRA: —T’ho demano pels déus, no permetis a Egist
de dir res més, Orestes, que no ens faci un discurs.
Un home amb tants de crims al seu damunt, què en treu,
de viure uns moments més, sabent que ha de morir?
No, germà, mata’l ja, i deixa’l, un cop mort,
que l’enterrin com cal, però lluny, que no el vegem.
Tan sols així els meus mals per fi s’acabaran.

ORESTES: —Vés, afanya’t a entrar; que ara no es tracta pas
de fer grans parlaments: ans de la teva vida.

EGIST: —Per què em vols fer entrar dins? Si el que vols fer està bé,
has de fer-ho a les fosques? No pots matar-me aquí?

ORESTES: —Calla, que ja no manes. Entra a palau, al lloc
on vas matar el meu pare: és allà on moriràs. […]

COR: —Oh, nissaga d’Atreu, quant de temps has sofert
innombrables destrets, abans no has arribat
per fi a alliberar-te amb aquest darrer esforç!

L’escena final de l’‘Electra’ de Sòfocles, en versió lliure meva; hi ha, és clar, en català la insuperable traducció de Carles Riba.

L’obra de Sòfocles, escrita també cap al 410 aC —no se sap si abans o després que la d’Eurípides—, ens mostra una Electra que viu a palau, gairebé presonera de la seva mare i d’Egist. La seva germana Crisòtemis tampoc no és feliç, ja que el seu somni era casar-se, però això no és permès a cap de les dues dones, per por d’introduir a la casa reial potencials enemics que, reivindicant el dret de les filles d’Agamèmnon, facin fora els usurpadors del tron. Arriba Orestes amb el seu amic Pílades i el preceptor que l’havia educat a l’exili, i fan creure a tothom que el fill d’Agamèmnon ha mort i que en porten les cendres a inhumar. Electra, en sentir-ho, es desespera, i demana ajuda a Crisòtemis per executar la venjança elles dues. La germana vol i dol, però acaba rebutjant la idea. Llavors, Electra decideix actuar tota sola. Finalment, Orestes li revela la veritat, i és ell tot sol qui mata, primer Clitemnestra i després Egist, a qui mostren el cos mort de la reina fent-li creure que és el d’Orestes, abans de fer-lo entrar a palau per matar-lo al mateix lloc on havien matat Agamèmnon. 

Imatge: John Singer Sargent, Orestes perseguit per les Fúries. Oli sobre tela (1921). Museum of Fine Arts, Boston, Massachusetts.


Èsquil (segle V a.C.)
Les coèfores (fragment)

Els déus han fet caure damunt meu
la desgràcia de la meva pàtria:
m’han fet fora de casa, i m’han
reduït a un destí d’esclavatge.
He de resignar-me a contracor
a obeir els que tenen la força,
contenint l’amargor i la rancúnia.
Ploro sota els meus vels
la dissort del meu poble i la meva,
corglaçada pel mal que pateixo.

(èpode I, vv 74-83)

Fragment del cor de Les coèfores, on una de les esclaves troianes, captives a Micenes, lamenta la seva dissort. Versió lliure meva.

La trilogia d’Èsquil, L’Orestea, és la més antiga de les tragèdies que se’ns han conservat sobre el cicle dels Atrides. Va ser representada a Atenes l’any 458 aC. Electra se’ns hi presenta amb un caràcter fort i dominant; amb tot, és a Orestes, com a autor material del matricidi, a qui persegueixen les Fúries. La novetat és que, a Les Eumènides, Orestes és sotmès a un judici popular a l’Areòpag d’Atenes. Així, una corrua de fets de sang atribuïts al Destí acaba sent resolta democràticament, mitjançant el vot dels ciutadans: mostra que la civilització de la Polis, basada en la justícia i la raó, s’ha imposat definitivament sobre l’organització social antiga, teocràtica, tribal i supersticiosa. De tota manera, a l’obra, qui decanta el vot a favor de l’absolució d’Orestes és la deessa Atenea, que consagra així des de l’antic Olimp el nou ordre jurídic de la ciutat-estat.

Les fotografies són del teatre de Dionís, al peu de l’Acròpolis d’Atenes, on Èsquil, Sòfocles i Eurípides van estrenar les seves tragèdies (amb més públic, suposo).





A part de l’òpera de Strauss, el tema de L’Orestea ha estat tractat modernament per nombrosos autors. Entre molts altres, recordaré Electra, de Benito Pérez Galdós (1901); Mourning becomes Electra,  d’Eugene O’Neill (1931); Electra, de Jean Giraudoux (1938); The family reunion, de T.S.Eliot (1939); Les mouches, de Sartre (1943); i Electra, de Marguerite Yourcenar (1954). També hi ha una òpera de Serguei Tanèyev sobre L’Orestea (1894) i una de Flavio TestiIl furore di Oreste (1956).

Imatges de Wikimedia Commons, i pròpies, que allibero, igual que tots els textos, versions i comentaris meus.

2 comentaris:

  1. Gràcies per introduir-nos a tot aquest món, com sempre. A la meva biblioteca faries molt de servei educant els usuaris.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena, però declino tan gentil oferiment: només em faltaria això!
      Et desitjo molt bones festes de Nadal i un any 2017 fleiç i pletòric per a tu i els teus. Una abraçada!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.