Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 19 de gener de 2017

Palau i Fabre - Poemes de l'Alquimista


Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Poemes de l’Alquimista  (selecció)

Senyera 1942 

Ets blava en el blau del mar 
i verda enmig de l'arbreda, 
teranyina matinal 
i al vespre, color de cendra; 
presonera al cor de tots 
i dalt de la nau, la vela. 
A tot arreu et veiem 
ara que no et podem veure, 
i la sang se'ns ha tornat 
quatre vegades vermella. 
Fes-te gran, fes-te ben gran, 
que l'esperit ja ens voleia 
i vivim sols esperant 
la teva mà ben oberta.  

[1942. Publicat a Imitació de Rossello-Pòrcel’ (1945), i després a ‘L’alienat’, dins dels ‘Poemes de l’Alquimista’ (1952)]


Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure
en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. 

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú. 

Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú. 

Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida?
Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? 

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor
de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec. 

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,
tot el meu ésser pugui dir-te: Ets. 

[De 'Poemes de l'Alquimista', 1952]

  
https://www.youtube.com/watch?v=Rb0mDgBRmpE   Palau i Fabre recita el 'Cant espìritual'

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

[De ‘Poemes de l’Alquimista’, 1952]

 
https://www.youtube.com/watch?v=XjPEH4fJu1k   En la veu de Maria del Mar Bonet (Barcelona, Plaça del Rei, 1991).

La sabata 

He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

[De ‘Càncer’ (1946), dins ‘Poemes de l’Alquimista’ (1952)]

https://www.youtube.com/watch?v=66plOQWXa8U    Palau i Fabre recita ‘La sabata’.

Commemorem aquest any el centenari de Josep Palau i Fabre. Poeta, dramaturg, contista i assagista, va ser també un excel·lent crític d’art, especialitzat en l’obra de Pablo Picasso, gran amic seu, a qui va dedicar una quinzena de llibres, traduïts a diverses llengües. A mitjans dels anys trenta va començar la seva activitat literària a la revista La Humanitat. Acabada la guerra, va estudiar Lletres a la Universitat de Barcelona, i va tenir una destacada actuació en la represa clandestina de les activitats literàries i culturals en llengua catalana. Ja el 1941 organitzà lectures poètiques en el marc dels “Amics de la Poesia”;  el 1944 va fundar la revista Poesia; i el 1945 va fundar l’editorial La Sirena 8que publicaria obres de Salvador Espriu, entre altres) i va participar en la creació de la revista Els Amics de les Arts. El desembre d’aquell any va aconseguir una beca del govern francès per estudiar a París, on es va traslladar. Un cop allà, va renunciar a la nacionalitat espanyola, va aconseguir l’estatus de refugiat polític i es va quedar a viure a França. El 1971 va tornar a Catalunya i es va establir a Llançà. Entre 1976 i 1978 va presidir el PEN Club català.

En poesia, va publicar Balades amargues, L’aprenent de poeta, Imitació de Rosselló-Pòrcel i Càncer, obres que, reelaborades i amb l’addenda de poemes nous i de comentaris sobre la pròpia obra, van constituir els Poemes de l’Alquimista (1952), el seu recull més emblemàtic. El 2001 va publicar també Les veus del ventríloc: poesia de teatre. Entre la seva obra narrativa, destaco La tesi doctoral del diable, Amb noms de dona i Les metamorfosis d’Ovídia. En teatre, Homenatge a Picasso, La tràgica història de Miquel Kolhas i Teatre de Don Joan. I en assaig, Antonin Artaud i la revolta del teatre modern, Quaderns de l’Alquimista i Vides de Picasso, entre els seus nombrosos estudis sobre el pintor.

Avui tothom reconeix la importància de la seva obra. Però val a dir que per assolir aquest reconeixement va haver de superar molts obstacles: els obvis de la situació política sota el franquisme, però també el rebuig de sectors catalanistes conservadors que trobaven “irreverents” alguns dels temes que tocava i la forma desinhibida amb què els tractava. Precisament un dels poemes que he seleccionat aquí, ‘La sabata’, després de la primera —i clandestina— lectura en públic que l’autor en va fer l’any 1943, va ser objecte de crítiques molt dures per part d’alguns intel·lectuals “benpensants” i puritans, que avui ens farien somriure, si no pena o llàstima. Ja se sap, com bé deia Brassens: “Non, les braves gens n’aiment pas que / l’on suive una autre route qu’eux”. Som i sempre hem estat així.

A Caldes d’Estrac hi ha la seu de la Fundació Palau, que recull i divulga el fons artístic i documental de Palau i Fabre, incloses diverses obres de Picasso.



4 comentaris:

  1. M'encanta Palau i Fabre! Gràcies per recordar-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari, Consol. A mi també m'agrada.

      Elimina
  2. Aquí vaig comentar el tercer poema d'ell que ens poses. En vaig comentar uns quants, que ni me'n recordo. Però és bona senyal que fossin tants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un bon comentari, Helena. La bona poesia fa reflexionar i es presta a fer-nos-kla reviure i recrear des de les pròpies experiències. El poeta proposa un poema i nosaltres ens l'acabem. Gràcies.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.