Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 29 de març de 2017

Anacreont - La noia de les sandàlies


Anacreont (572-485 aC)
[ννι ποικιλοσαμβλ]

σφαρ δητ με πορφυρέῃ
βλλων χρυσοκμης ρως,
ννι ποικιλοσαμβλ
συμπαζειν προκαλεται.
δ’ — στν γρ π’ εκττου
Λσβου — τν μν μν κμην—
λευκ γρ — καταμμφεται,
πρς δ’ λλην τιν χσκει.

[Fragment PMG 358]

[La noia de les sandàlies]

Un altre cop, Eros del cabell ros
em llança la pilota porpra,
i em convida a jugar amb una noia
de sandàlies brodades.
Però ella, com que és de Lesbos,
em menysté la cabellera blanca
i la seva boca àvida
es deleix per una altra.

[Versió lliure meva]


Vet aquí un curiós cas d’ambigüitat en què els traductors i comentaristes no s’acaben de posar d’acord, i que jo he intentat de mantenir en la meva versió.

Joan Ferraté tradueix, en vers, que la noia de les sandàlies menysprea el cap blanc del poeta: «mi cabeza —está cana— / desprecia, y mira a otra / con ojos ávidos.» I no s’entén si l’adjectiu «otra» es refereix a una altra «cabeza no cana», és a dir, al cabell d’un noi més jove, o bé si es refereix a una altra dona.

Rodríguez Adrados tradueix en prosa: «desprecia mis cabellos porque son blancos y abre su boca en busca de otros», i tampoc no queda clar si es refereix a uns altres cabells (d’home o de dona) o a uns altres homes. Ara bé, Adrados, citant tres comentaristes diferents, interpreta que: «La lesbia es una “fellatrix”, es el vello púbico el que le llama la atención», i dóna per suposat que es refereix al d’un home.

Jo he traduït «cabellera blanca» (i no pas «cabells blancs») per mantenir l’ambigüitat de l’original, en què el mot «κμην» (cabell) és femení i «λλην» (una altra) hi concorda, de manera que tant es pot referir a una altra cabellera d’home (o de dona), com directament a una altra dona.

Ferraté diu «mira… con ojos ávidos», però l’original parla de la boca, no pas dels ulls. Certament, el sentit literal d’obrir la boca (que justificaria la interpretació d’Adrados) es complementa amb el sentit figurat de «delir-se, fer-se la boca aigua», més general, i per tant totes les traduccions són vàlides.

El fet de dir que Eros llancés una pilota (com també una fletxa) a algú volia dir que l’incitava a enamorar-se.

Els comentaristes hel·lenístics creien que la noia de les sandàlies era la poetessa Safo de Lesbos, més o menys contemporània d’Anacreont, la qual l’hauria rebutjat per una noia; però això sembla una fantasia inversemblant, com la que feia la poetessa enamorada del poeta Alceu, o del mític barquer Faó, a causa del rebuig del qual ella s'hauria suïcidat. De tota manera, ja veiem si se n’hi poden donar, de voltes, a la interpretació d’un poema tan antic.

Jo he fet la meva adaptació partint de les dues versions indicades més d’algunes d’angleses: les de Gillian Spraggs, Sarah Catherine, David Campbell i Ilja Leonard Pfeijffer; val a dir que tots quatre fan que la noia de les sandàlies s’estimi més estar amb una altra noia que no pas amb el nostre poeta. A mi m’agrada més salvar l’ambigüitat.


Bibliografia:

Joan Ferraté, Líricos griegos arcaicos. Barcelona: Seix Barral, 1966.

Francisco Rodríguez Adrados, Lírica griega arcaica. Madrid: Gredos, 1980.

Imatges:

Eugène Guillaume (1822-1905): ‘Anacreont’ (1849-51), Musée d’Orsay, París.

Norbert Schrödl (1842-1912): ‘El poeta Anacreont amb les seves muses’, oli sobre tela (1890), col·lecció privada.

Lawrence Alma-Tadema (1836-1912): ‘Sappho and Alcaeus’, oli sobre fusta (1881). Walters Art Museum, Baltimore.

2 comentaris:

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.