Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 21 de març de 2017

Lennon - McCartney - Penny Lane - Strawberry fields forever


Paul McCartney (1942)
PENNY LANE

In Penny Lane there is a barber showing photographs
of every head he's had the pleasure to have known,
and all the people that come and go
stop and say hello.

On the corner is a banker with a motorcar;
the little children laugh at him behind his back;
and the banker never wears a mac
in the pouring rain: very strange!

Penny Lane is in my ears and in my eyes:
there beneath the blue suburban skies
I sit, and meanwhile back...

In Penny Lane there is a fireman with an hourglass,
and in his pocket is a portrait of the Queen;
he likes to keep his fire engine clean:
it's a clean machine.

Penny Lane is in my ears and in my eyes;
a four of fish and finger pies
in summer, meanwhile back...

Behind the shelter, in the middle of a roundabout,
the pretty nurse is selling poppies from a tray;
and though she feels as if she's in a play,
she is anyway.

In Penny Lane the barber shaves another customer;
we see the banker sitting waiting for a trim,
and then the fireman rushes in
from the pouring rain: very strange!

Penny Lane is in my ears and in my eyes;
there beneath the blue suburban skies, Penny Lane...


PENNY LANE

A Penny Lane hi ha un barber que ensenya les fotos
de tots els caps que ha tingut el plaer de conèixer,
i tothom qui va i ve s’hi para i diu “hola”.

A la cantonada hi ha un banquer amb el seu cotxe;
els nens se’n riuen a la seva esquena;
i el banquer mai no porta impermeable
quan plou a bots i a barrals. Que estrany!

Penny Lane és a les meves orelles i als meus ulls;
allà, sota els blaus cels suburbans,
m’assec, mentre...

A Penny Lane hi ha un bomber amb un rellotge de sorra,
i porta a la butxaca una foto de la reina.
Li agrada tenir ben net el seu camió de bomber:
és un vehicle net.

Penny Lane és a les meves orelles i al meus ulls;
racions de peix amb patates i carícies
a l’estiu, mentre...

Rere la marquesina, enmig de la rotonda,
la bonica infermera ven floretes de paper d’una safata;
i, tot i que li sembla que estigui fent teatre,
de fet, ho fa.

A Penny Lane el barber afaita un altre client;
veiem seure el banquer, esperant per tallar-se els cabells,
i el bomber entra corrents fugint de la gran pluja:
que estrany!

Penny Lane és a les meves orelles i als meus ulls;
allà, sota els blaus cels suburbans, Penny Lane...

Versió lliure meva d’aquestes mítiques escenes, entre costumistes i surrealistes, d’un carrer dels suburbis de Liverpool on John i Paul van viure de petits. Hi havia, en efecte, una barberia —on els dos vailets anaven a tallar-se els cabells—, dues oficines bancàries, una estació de bombers i una marquesina en una parada d’autobús enmig d’una rotonda. John ja havia pensat introduir referències a aquest carrer en una cançó anterior, ‘In my life’ (1965), però va ser Paul qui finalment la va escriure. Enregistrada amb altres cançons que havien de formar el disc ‘Sargent’s Pepper Lonely Hearts Club Band’ (juny 1967), va sortir abans en un single, el 13 de febrer de 1967, juntament amb ‘Strawberry Fields Forever’. Després, no va ser inclosa en aquell àlbum, però sí que va entrar, a finals del mateix any, a l’àlbum ‘Magical Mystery Tour’ (novembre 1967). Han passat cinquanta anys i aquí la tenim, com tantes altres peces dels Beatles, convertida en un clàssic del segle XX.



John Lennon (1940-1980)
STRAWBERRY FIELDS FOREVER

Let me take you down,
'cause I'm going to Strawberry Fields
Nothing is real and nothing to get hung about
Strawberry Fields forever

Living is easy with eyes closed
Misunderstanding all you see
It's getting hard to be someone 

But it all works out
It doesn't matter much to me.

Let me take you down...

No one I think is in my tree
I mean it must be high or low
That is you can't you know tune in 

But it's all right
That is I think it's not too bad

Let me take you down...

Always, no sometimes, think it's me
But you know I know when it's a dream
I think I know I mean a "Yes" 

But it's all wrong
That is I think I disagree



CAMPS DE MADUIXES PER SEMPRE

Deixa’m que t'hi porti,
perquè vaig als camps de maduixes.
Allà res no és real
i no cal preocupar-se per res.
Camps de maduixes per sempre.

És fàcil viure amb els ulls tancats
sense entendre res del que veus.
Es fa difícil, arribar a ser algú,
però funciona:
a mi no m’importa pas gaire.

Deixa’m que t'hi porti...

Crec que no hi ha ningú al meu arbre;
vull dir que pot ser alt o baix,
és a dir, que no hi pots sintonitzar.
Però ja va bé;
vull dir, que em sembla que no està malament.

Deixa’m que t'hi porti...

Sempre, no pas a vegades, crec que sóc jo;
però, ja ho saps, sé quan és un somni.
Crec que sé que vull dir “sí”,
però tot està equivocat,
és a dir, que crec que no hi estic d’acord.

Deixa’m que t'hi porti...

Vet ací l’altra mítica cançó dels Beatles que es va publicar el 13 de febrer de 1967, en single amb ‘Penny Lane’ . Malgrat que, com moltes altres composicions dels Beatles, totes dues es van registrar a nom de Lennon i McCartney, si ‘Penny Lane’ la va escriure Paul, aquesta la va escriure John Lennon tot sol, la tardor del 1966, quan estava a Almeria rodant ‘Com vaig guanyar la guerra’, de Richard Lester. La lletra —segons Lennon, “la més autèntica que mai he escrit”— evoca la seva infantesa, mitificada en un paradís que en realitat era un descampat prop de casa seva, a Liverpool, un indret ple d’herbotes i flors silvestres on li agradava d’amagar-se i on se sentia lliure i segur. Versió molt lliure meva.



6 comentaris:

  1. La casa on es va allotjar en la seva estada a Almeria, l'han convertit en un museu però que no ha tingut molt èxit. Una mica aïllada i sembla ser que, com a mèrit de la mateixa, només el que Lenon hi fos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alfons, per la teva aportació. No sé on he llegit, si ho he entès bé, que en aquella casa hi van passar alrtres artistes (Yul Brinner, Peter O'Toole i altres). Segurament això sol no dona per omplir de continguts un museu, però si es lligués amb la història del cinema (des dels 'spaghetti westerns' fins als grans títols del cine espanyol: Buñuel, Berlanga, Bardem, Saura, Almodóvar...) i s'hi fessin cicles de projeccions comentades, potser es podria incentivar una mica. Tot és qüestió de pressupostos!
      Una abraçada.

      Elimina
  2. A mi m'agradaven quasi totes les cançons. Temps en blanc i negre, per tot. Tot estava prohibit. Tot era pecat. L'únic que no ens podien prendre eren els somnis. I somiàvem, i tant!
    En aquella època molts cantants estrangers i els grups més famosos no venien aquí per res. Només els Beatles ho van fer l'any 1965.
    Moltes gràcies, Ramon.

    josep estruel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els Betles vivien en una bombolla de fama i màrqueting. Van arribar a Barcelona i van baixar de l'avió amb quatre barrets de torero... No sabien on eren, o simplement es creien allò que la propaganda oficial els feia creure: vaja, que no van entendre res. Molt després han vingut altres artistes (Joan Baez, Bruce Springsteen...) i han demostrat que poc o molt sabien on eren.

      Elimina
  3. Parlar de la infantesa sol ser molt productiu artísticament. O encara que no en parlis, és allà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Helena. És el nostre autèntic paradís, irremissiblement perdut; i dona molt de joc.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.