Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 27 de maig de 2017

Carner - Els raïms immortals


Josep Carner (1884-1970)
Els fruits saborosos

[XVIII] Els raïms immortals [versió de 1957]

                        I

El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.

                        II

—Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.

                        III

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.

                        IV

Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.

                        V

¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.


[XVIII] Els raïms immortals [versió de 1928]

                        I

El poeta en el cim es sent cantar;
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes, per a no tornar.

                        II

O Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant!
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara riu, desavesat del plant,
el meu esguard, com un infant tot nu;
i encara tinc, com el raïm madur,
l’or generós sota la pell tivant.

                        III

Aquest raïm, o Cronos, t'ha plagut:
els grans daurats les teves mans n'arrenquen.
Que és trist el so apagat de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectud!
No vull el lent i desvagat destí
de dâ al no-re mon oci inconegut;
més val d’ésser petjat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.

                        IV

Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i com temem sa veu de sobirana
l'ànima taciturna defugim.
Però el vell nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i transparència
es fa en el més pregon de nostra essència
dels moments de delícies que oprimim.

                        V

Malinconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.


[XVIII] Els raïms immortals [versió de 1906]

                        I

El poeta en el cim se sent cantar;
i la vinya daurada que’l sol banya
graciosament somriu en la montanya
i en serena pendent davalla al mar.
El mar és silenciós, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
hi passen lentament, per no tornar.

                        II

Oh Kronos, deu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada erranta!
la meva jovenesa palpitanta
tu l'arrossegues per la cabellera.
I encara faig una claror radianta,
riu mon esguard com un infant tot nú;
i encare tinc, com el raím madû,
l’or bellugós sota una pell tivanta.

                        III

Aqueix raïm, oh Cronos, t'ha plascut:
els grans daurats les teves mans n'arrenquen;
qu’es trist el sò apagat de quan se trenquen
en tos queixals movents de senectut!
Jo més qu’el suau i concirós destí
d’anar finant com un gemec perdut,
al cup vull ser xafat i escorregut,
i que la Mort se converteixi en ví!

                        IV

Ens entreguem, quan banalment fruím,
a una esplendor efímera i llunyana;
i com temèm sa veu de sobirana,
l'ànima taciturna defugím.
Mes de la poesía el ví sublim,
qui brilla amb l’or de divinal potencia,
se fà en lo més pregon de nostra essencia
dels moments de delícies qu’oprimim.

                        V

Sols al Dolor l’eternitat fou dada,
éll fà els braços potents i els ulls brillants,—
treni garlandes amb els pámpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada!
Que jo en senyal augusta de victoria
guaitaré en mes corones esclatants
pàmpols vermells com els ponents llunyans
i cargolats en un flameig de gloria!—


Vaig deixar escapar el 2016 sense commemorar el 110 aniversari de la primera edició d’Els fruits saborosos, i ara assajo d’esmenar la mancança.

Es tracta d’un llibre que va marcar una fita en la història de la literatura catalana, ja que es considera el punt de partença oficial del Noucentisme, nou corrent —estètic, literari, pictòric, arquitectònic, musical, cívic i polític— que s’oposava al Modernisme. No m’escau d’entrar aquí en complexes comparacions, ja que és un fet molt estudiat a tots els manuals. Només he de dir que, amb la perspectiva dels anys, avui que tant el Modernisme com el Noucentisme ens semblen estètiques i filosofies molt allunyades dels corrents que avui imperen, jo els continuo trobant tots dos molt vàlids; i sempre que siguem capaços de contextualitzar-los i valorar-ne amb equitat els pros i els contres, cal reconèixer que, per acció o per reacció, tots dos han condicionat també els nous moviments culturals que els han succeït. 


Josep Carner, com és sabut, va treballar molt la revisió dels seus poemes, que va escriure i reescriure fins a deixar-ne un corpus que ell considerà definitiu: el volum Poesia de 1957, del qual va excloure molts poemes de joventut, i altres els va retocar superficialment o bé en profunditat. Sortosament, el 2016 s’ha començat a editar la seva obra completa en edició crítica —Edicions 62, a cura de Jaume Coll— i això ens permetrà recuperar les versions originals dels seus poemes, que també tenen interès. 




La revisió que el "Príncep dels poetes" va fer de la seva obra publicada va arribar fins al punt que va separar els poemes dels volums en què havien aparegut, i en Poesia els destria i reordena sota epígrafs diferents. Però amb Els fruits saborosos no ho fa així. Carner els col·loca al principi de tot el volum, amb els mateixos divuit poemes i en el mateix ordre que en la primera edició de 1906. Val a dir que la redacció original ja va ser modificada —en part, per adaptar-la a la normativa fabriana— en la segona edició, de 1928; i que en la de 1957 en torna a refer alguns versos fins deixar-la tal com la coneixem avui. Però m’ha semblat interessant de reproduir aquí les tres versions d’un mateix poema, perquè les puguem comparar. Les transcric d’acord amb les edicions de febrer de 1906 (obrador de J[oaquim]Horta, que tinc en facsímil, reeditada per La Rosa als llavis, s.d.); la de 1928 (LM, Joan Sallent impressor, Sabadell); i la de 1957, que tinc en l’edició original de Selecta i en l’edició crítica de Jaume Coll (Alibri, 2007).

He escollit el darrer poema, per dues raons: a) és l’únic escrit en decasíl·labs (la resta de poemes ho són en alexandrins, llevat del VI, que és en hexasíl·labs, i del XII, que tot i ser en alexandrins, té dos versos decasíl·labs. b) Perquè la resta de poemes els protagonitzen sempre dones —nenes, joves, adultes o velles—, que viuen en entorns naturals, classicitzants, pacífics i harmònics, i entomen la vida, la creixença, la saó i la mort amb senzilla acceptació natural; mentre que en el darrer —que conceptualment podria ser el primer—, a partir de la segona estrofa es dona veu a un personatge masculí, el Poeta —per mitjà del qual s’expressa sens dubte l’autor—, que ens forneix el seu punt de vista sobre la vida i l’obra literària.  Aquest punt de vista es pot resumir en la identificació “poeta = raïm” i en la invocació a Cronos, déu del temps, que s’emporta la jovenesa del poeta per la cabellera. El poeta, però, conserva la il·lusió de quan era nen;  evoca la seva infantesa com a un paradís idíl·lic (“que ens amaga el dol”); i ha d’acceptar, per força, la inevitable senectut i la mort, però se’n consola pensant que (com el raïm, que, espremut, es converteix en vi) deixarà, amb la seva poesia, un llegat que el transcendirà. Un llegat que serà un reflex de la seva vitalitat (“un poc de sol de mos amors llunyans”) i que vol que arribi a la posteritat (“per a no nats humans”), encara que de moment, com el bon vi, hagi de passar molt temps amagar en un celler fosc voltat de teranyines.



Esther Centelles, en el magnífic pròleg a la seva edició, troba en aquest poema el motiu que empeny Carner a escriure el conjunt del llibre: el  poeta —22 anys quan el va publicar el llibre, uns vint quan el devia començar!— reflexiona sobre el pas del temps i la seva voluntat de deixar una obra sòlida als lectors del present i del futur. I escriu divuit poemes en els quals es descriuen les diverses edats de la vida amb el seu missatge d’harmonia, placidesa i acceptació de l’ocàs indefugible. Una obra mestra de fa més de 110 anys, i que recomano vivament de llegir i rellegir.

Entre la nombrosa bibliografia que aquest llibret ha generat, he fet servir l’edició crítica d’Esther Centelles (Edicions 62, “L’Alzina”, 1984); l’article de Carles Riba Els fruits saborosos, per Josep Carner”, dins “Obres Completes II – Assaigs crítics” (Edicions 62, Barcelona 1967); i l’article de Marcel Ortín “Sobre el progrés poètic de Josep Carner: anàlisi d’algunes variants d’Els fruits saborosos” (“Reduccions. revista de poesia”, 29-30, Manresa 1986).




Imatges (baixades d’internet): Josep Carner en diferents etapes de la seva vida, i portades de les edicions d’Els fruits saborosos i de l’obra poètica carneriana. // Monument a Josep Carner, obra de Francesc Carulla (2001), als jardins de la Universitat Catòlica de Brussel·les. 



2 comentaris:

  1. Ostres! No pots fer més entrades com aquesta? M'entusiasma de comparar les versions. No m'he adonat d'entrada que la primera versió que has posat és l'última, i jo ja trobava que era millor que les anteriors. "val més ésser esclafat i escorregut/ la sang inútil trasmudant en vi", és massa!

    A Carner, de totes maneres, no li va passar pas que els seus versos haguessin de passar molt temps amagats "en un celler fosc voltat de teranyines", va tenir èxit en vida, i de ben jove.

    El llibre de Jaume Coll me l'he de comprar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Helena, va ser un poeta celebrat i reconegut en vida. Tot i que ja vivia a l'estranger en tant que diplomàtic, fins a la guerra va continuar publicant assíduament aquí. Després, l'exili i el desert cultural del franquisme el van allunyar dels seus lectors; i sort de la gent de Selecta i altres, així que va ser possible, el 1957, es va tornar a posar als aparadors amb 'Poesia' (i després, amb 'Bestiari', 'El tomb de l'any' i altres, fins que va morir).

      Quan dius el llibre d'en Coll, quin vols dir? L'edició crítica de 'Poesia 1957'? Val molt la pena, molt. O vols dir el primer volum de les obres completes (Llibres de Poesia 1904-1924)? També val la pena, només que aquest és el primer d'una sèrie que espero que vagi sortint sense entrebancs.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.