Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 27 de juliol de 2017

El germà gran de Machado


Manuel Machado (1874-1947)
Olivaretto de Fermo (Del tiempo de los Médicis)

Fue valiente, fue hermoso, fue artista.
Inspiró amor, terror y respeto.

En pintarlo gladiando desnudo
inspiró su pincel Tintoretto.

Machiavelli nos narra su historia
de asesino galante y discreto.

César Borgia lo ahorcó en Sinigaglia…
Dejó un cuadro, un puñal y un soneto.

[Alma, 1902]


Castilla

El ciego sol se estrella
en las duras aristas de las armas,
llaga de luz los petos y espaldares
y flamea en las puntas de las lanzas.

El ciego sol, la sed y la fatiga.
Por la terrible estepa castellana,
al destierro, con doce de los suyos
polvo, sudor y hierro— el Cid cabalga.

Cerrado está el mesón a piedra y lodo.
Nadie responde. Al pomo de la espada
y al cuento de las picas, el postigo
va a ceder. ¡Quema el sol, el aire abrasa!

A los terribles golpes,
de eco ronco, una voz pura, de plata
y de cristal, responde. Hay una niña
muy débil y muy blanca,
en el umbral. Es toda
ojos azules; y en los ojos, lágrimas.
Oro pálido nimba
su carita curiosa y asustada.

«¡Buen Cid, Pasad. El rey nos dará muerte,
arruinará la casa
y sembrará de sal el pobre campo
que mi padre trabaja.
Idos. El Cielo os colme de venturas.
En nuestro mal, ioh Cid!, no ganáis nada».

Calla la niña y llora sin gemido.
Un sollozo infantil cruza la escuadra
de feroces guerreros,
y una voz inflexible grita: «¡En marcha!»

El ciego sol, la sed y la fatiga.
Por la terrible estepa castellana,
al destierro, con doce de los suyos
polvo, sudor y hierro— el Cid cabalga.

[Alma, 1902]


Retrato

Esta es mi cara y ésta es mi alma: leed.
Unos ojos de hastío y una boca de sed...
Lo demás, nada... Vida... Cosas... Lo que se sabe...
Calaveradas, amoríos... Nada grave,
Un poco de locura, un algo de poesía,
una gota del vino de la melancolía...
¿Vicios? Todos. Ninguno... Jugador, no lo he sido;
ni gozo lo ganado, ni siento lo perdido.
Bebo, por no negar mi tierra de Sevilla,
media docena de cañas de manzanilla.
Las mujeres... —sin ser un tenorio, ¡eso no!—,
tengo una que me quiere y otra a quien quiero yo.

Me acuso de no amar sino muy vagamente
una porción de cosas que encantan a la gente...
La agilidad, el tino, la gracia, la destreza,
más que la voluntad, la fuerza, la grandeza...
Mi elegancia es buscada, rebuscada. Prefiero,
a olor helénico y puro, lo "chic" y lo torero.
Un destello de sol y una risa oportuna
amo más que las languideces de la luna
Medio gitano y medio parisién —dice el vulgo—,
Con Montmartre y con la Macarena comulgo...
Y antes que un tal poeta, mi deseo primero
hubiera sido ser un buen banderillero.
Es tarde... Voy de prisa por la vida. Y mi risa
es alegre, aunque no niego que llevo prisa.

[El mal poema, 1909]


Yo, poeta decadente

Yo, poeta decadente,
español del siglo veinte,
que los toros he elogiado,
y cantado
las golfas y el aguardiente...,
y la noche de Madrid,
y los rincones impuros,
y los vicios más oscuros
de estos bisnietos del Cid:
de tanta canallería
harto estar un poco debo;
ya estoy malo, y ya no bebo
lo que han dicho que bebía.

Porque ya
una cosa es la poesía
y otra cosa lo que está
grabado en el alma mía...

Grabado, lugar común.
Alma, palabra gastada.
Mía... No sabemos nada.
Todo es conforme y según.

[El mal poema, 1909]


Nessun maggior dolore

Qué tristes almas en pena
son las viejas alegrías...
Y qué fantasmas de días
las noches de luna llena!...

¡Qué lamentable cadena
de pobres melancolías
las horas largas y frías
de la barquilla en la arena!

¡Qué broma absurda y pesada
es la aventura de amor,
hoy sin amor evocada!...

¡Dolor!... ¿Dónde lo hay mayor
que recordar la pasada
alegría en el dolor?

[Phoenix, 1936]


Al sable del Caudillo

¡Bien venido, Capitán!
Bienvenido a tu Madrid,
con la palma de la lid
y con la espiga del pan.
Dios bendice el santo afán
que tu espada desnudó
y la victoria te dio,
poniendo en esa victoria
toda la luz de la gloria
de un mundo que se salvó.

Con esa hueste triunfal
que tras tu enseña desfila
—y que lleva en la mochila
estrellas de general—,
de la barbarie oriental
vencer supiste el espanto,
y alcanza tu gloria tanto
que con tu invencible tropa
fue España escudo de Europa
como en Granada y Lepanto.

De tu soberbia campaña,
Caudillo noble y valiente,
ha resurgido esplendente
una y grande y libre España.
Que hoy sean tu nueva hazaña
estas paces que unirán
en un mismo y puro afán
al hermano y el hermano…
Con la sombra de tu mano
es bastante, ¡Capitán!

[Horas de oro, 1938]

Vet ací una breu selecció de poemes del germà gran dels Machado, que va destacar com a excel·lent poeta modernista a començaments del segle passat, i després com a dramaturg. Era un republicà convençut: el 1931 va escriure la lletra d’un himne a la República i es va manifestar contrari tant del comunisme com del feixisme. Les circumstàncies van fer que l’Alzamiento Nacional el sorprengués a Burgos, on va quedar.  Tement ser represaliat, es va afanyar a escriure i publicar poemes d’exaltació franquista; a temps, perquè va ser detingut a causa d’una denúncia del corresponsal d’ABC a París, Mariano Daranas, contra ell per les seves idees “poc afectes al règim”. Va ser alliberat l’endemà mateix per la intercessió de diversos amics, i gràcies al seu sobtat ardor filofeixista; així que va continuar escrivint a raig poemes abrandats del "patriotisme" que tocava, com ara els Sonetos en honor de José Antonio Primo de Rivera o aquest que va dedicar Al sable del Caudillo (i que cito, no sense angúnia, com a exemple d’allò que, parafrasejant Juan Ramón Jiménez, hom podria qualificar de “misèria poètica”). Quan va tenir notícia de la mort del seu germà a Cotlliure s’hi va traslladar des de Burgos —amb cotxe oficial i xofer—; allà va saber que també s’hi havia mort la seva mare. Va poder parlar amb un altre seu germà, José, i es veu que la trobada va ser freda i tensa.

Acabada la contesa bèl·lica, va tornar a Madrid; el van fer Acadèmic de la Llengua i va recuperar la plaça que tenia de bibliotecari a l’hemeroteca del Museo Nacional de Madrid, on va morir el 1947. Val a dir que Antonio Machado, en vida, ja havia tingut notícia de la més o menys forçada evolució política del seu germà, que l’entristia, i li va dedicar aquests versos:

            Mi Sevilla infantil ¡tan sevillana!
            ¡Cuál muerde el tiempo tu memoria en vano!
            ¡Tan nuestra! Aviva tu recuerdo, hermano.
            No sabemos de quién va a ser mañana.


Abans —centrant-nos tan sols en la poesia— Manuel havia escrit Tristes y Alegres (1894); Alma (1902), per a mi el seu millor llibre, influenciat per Rubén Darío i Verlaine; Caprichos (1905) i La Fiesta nacional (Rojo y Negro) (1906); més endavant es va allunyant de l’òptica modernista i adopta un to més personal, amb Museo. Los Cantares (1907), El mal poema (1909) i Cante Hondo (1912), on s’aproxima a l’estètica de la copla andalusa. Amb Ars moriendi (1921) i Phoenix (1936) el seu lirisme esdevé introspectiu; i ja a partir de la guerra, amb Horas de Oro (1938), el seu oportunista recull filofeixista, va esdevenint cada vegada més tòpic i  superficial —vaja, a parer meu. També va publicar diverses obres teatrals, escrites juntament amb el seu germà Antonio, com Juan de Mañara (1927), La Lola se va a los puertos (1929), La duquesa de Benamejí (1932) i El hombre que  murió en la guerra (1942), estrenada i publicada després de la mort d'Antonio. L'obra havia estat escrita abans de 1936, ja que la guerra a qupè es refereix el títol és la Guerra del Francès de 1808-14. Manuel va publicar també una novel·la (El amor y la muerte, 1913) i diversos assaigs literaris.



El poema sobre Olivaretto de Fermo fa esment d’un personatge renaixentista poc conegut, Olivarotto da Fermo, ‘condottiero’ al servei de Cèsar Borgia que, juntament amb altres militars i nobles, va conspirar contra el seu cabdill, temerós de la seva política absolutista. Niccolò Macchiavelli va avisar Cèsar Borgia, qui va proposar negociar un acord de pau als principals capitostos rebels, als quals va convidar, amb garanties d’immunitat, a un sopar el 31 de desembre de 1502 a Senigallia; però, un cop entaulats, va fer entrar un escamot de soldats armats que va arrestar els conspiradors. Olivarotto i Vitellozzo Vitelli van ser assassinats aquella mateixa nit de cap d’any de 1503, escanyats amb una corda de violí; d’altres, com Paolo Orsini i el duc de Gravina, van ser empresonats durant uns dies, fins que el 18 de gener els van executar també. Maquiavel mateix ho explica en el seu opuscle Descrizione del modo tenuto dal Duca Valentino…, del mateix 1503, i en parla al capítol VIII del seu famós tractat El Príncep. Manuel Vázquez Montalbán esmenta els fets a la seva novel·la O César o nada (1998). 

En els seus Estudios sobre Manuel Machado (Sevilla, 2000), Miquel d’Ors explica que no consta que Oliverotto hagués escrit mai cap sonet ni que Tintoretto l’hagués pintat enlloc, vestit ni nu (ho he llegit, ai las, després d’haver esmerçat una bella estona revisant l’obra del pintor venecià, cosa tanmateix sempre agradable, a la recerca del quadre perdut). El poeta anava errat, o els exegetes despistats, o es tractaria d’una invenció literària sense gaire solta? En fi, il·lustro aquest poema amb el quadre de Tintoretto Defensa de Brescia (oli sobre tela, 1584), Palau Ducal de Venècia. Però aquesta batalla va tenir lloc el 1512, deu anys després de mort Olivarotto.




Altres imatges:
Tres fotografies de Manuel Machado; una amb el seu germà Antonio (a l’esquerra, assegut); i tres portades de llibres de Manuel (baixades d’Internet).
Mary Wright Plummer, El Cid acomiadant-se de Doña Jimena, segons Histories from the Chronicle of the Cid (New York, 1910, en una col·lecció infantil). Wikimedia Commons.

3 comentaris:

  1. Com gairebé sempre, no coneixia aquest autor de res.

    "¡Dolor!... ¿Dónde lo hay mayor
    que recordar la pasada
    alegría en el dolor?"

    Aquests versos em recorden el que es diu a la contraportada de Retorn a Brideshead, que no hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat, si no recordo malament.

    ResponElimina
  2. Ben cert. Però també al revés: en l'adversitat copsem la importància dels petits detalls dels quals, quan tot va bé, no fem cas. Penso en aquesta tannka de Carles Riba:

    "Retrobo, en tornar de l’exili, un objecte en altre temps desdenyat

    Tots dos, obscura
    fidel petita cosa,
    tornem d’exili:
    tu del més trist, que fores
    nosa d’una ventura."

    ResponElimina
  3. Sí, això és com rentar plats quan ho has passat molt malament: la millor tasca del món.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.