Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 27 d’agost de 2017

Estesícor - Plany de Jocasta


Estesícor (segle VI aC)
[Plany de Jocasta]

οτε γρ αέν μς
θεο
θέσαν θάνατοι κατ' ααν ρν
νε
κος μπεδον βροτοσιν
ο
δέ γα μν φιλότατ', π δ' μέραι ν νόον λλον
θεο
τιθεσι.
μαντοσύνας δέ τε
ς ναξ κάεργος πόλλων
μ
πάσας τέλεσσαι.
 
α δέ με παίδας δέσθαι π' λλάλοισ ι δαμέντας
μόρσιμόν
στιν, πεκλώσαν δ Μοίραι,
α
τίκα μοι θανάτου τέλος στυγεροο γένοιτο
πρίν ποκα τα
τ' σιδεν
λγεσι πολύστονα δακρυόεντα
παίδας
ν μεγάροις
θανόντας
πόλιν λοίσαν.
 
λλ' γε, παίδες, μος μύθοις, φίλα [τέκνα, πίθεσθε,
τ
ιδε γρ μν γν τέλος προφα[ίνω,
τ
ν μν χοντα δόμους ναίειν πα[ρ νάμασι Δίρκας,
τ
ν δ' πίμεν κτεάνη
καί χρυσ
ν χοντα φίλου σύμπαντα [ πατρός,
κλαροπαληδ
ν ς ν
πρ
τος λάχηι κατι Μοιρν.

το
το γρ ν δοκέω
λυτήριον
μμι κακο γένοιτα πότμου
μάντιος φραδα
σι θείου,
ι γ' τεν Κρονίδας γένος τε κα στυ φυλάξει
Κάδμου
νακτος,
μβάλλων κακότατα πολν χρόνον βασιλείαι
πέπρωται γενέθλαι.

                                       * * *  

[èpode]

No per sempre, no per a tothom,
han els deus immortals establert en la terra sagrada
que hi hagi guerra eterna entre els homes;
tampoc amor etern, sinó que el pensament canviï
d’un dia per altre: és el voler dels deus.
Per tant, els teus oracles, Apol·lo que fereixes de lluny,
potser no tots han de complir-se.

[estrofa]

Però si veure morir els meus dos fills, a les mans l’un de l’altre,  
és el meu fat, i així les Moires ho filaven,
tant de bo que l’ominosa mort m’arribi de seguida,
abans d’haver de suportar
una pena tan greu, un destí tan terrible:
veure morts els meus fills
a palau, i la ciutat captiva.   

[antístrofa]

Però fills meus, escolteu el que us dic i deixeu-vos convèncer,
car us puc avançar com pot acabar això bé:
que de vosaltres, l’un resti al palau, vora la font de Dirce,
i l’altre es quedi l’or
i tots els bens del pare, i en gaudeixi a l’exili,
i qui ha de ser, que ho decideixi el Fat,
per mitjà d’un sorteig.

[èpode]

D’aquesta manera, crec jo,
podríeu defugir el vostre destí funest,
dictat pel diví oracle.  
Car si és cert el que es diu, que la ciutat de Cadme i descendents
són protegits pel fill de Cronos,
que se n’allunyi el mal per molt de temps
si així és fixat, i que així sigui.



Estesícor va ser un poeta arcaic, nascut pel que sembla a Hímera, al nord de Sicília, però amb vincles amb Metaure, a Calàbria (sud d’Itàlia), on també hi ha qui creu que va néixer. En tot cas, va ser un innovador de la lírica coral i de l’èpica arcaica. Se sap que va deixar escrites almenys 26 obres de tema èpic i de certa llargada: sobre la guerra de Troia, sobre Helena de Troia (de qui va dir que no era un personatge real, sinó un fantasma), sobre el cavall de Troia, sobre el retorn dels herois, sobre les gestes d’Hèrcules, sobre el gegant Gerió, sobre Orestes, sobre el rapte d’Europa, sobre els funerals de Pèlies, sobre el gos Cèrber i sobre el setge dels “Set contra Tebes”, com veurem. Per dissort, cap de les seves obres ens ha arribat sencera, ans trossejades en fragments breus.  

Aquest fragment (procedent d’un papir descobert a la Universitat de Lille el 1976) no fou d’entrada atribuït a Estesícor, però estudis com el de Francisco Rodríguez Adrados i altres van establir que li pertanyia amb certesa i avui així és considerat. Correspon a una obra de tall èpic, però amb un to intimista i sentimental no gens homèric, i amb una mètrica més moderna, a cavall entre l’hexàmetre clàssic i el metre variat que es faria servir després en la tragèdia. L’obra seria protagonitzada per Erífila, esposa del rei Amfiarau d’Argos, la qual, subornada per Polinices, hauria estat la incitadora de la guerra coneguda com dels “Set contra Tebes”, que un segle després posaria en escena Ésquil.



Aquí, la qui parla és Jocasta, la reina de Tebes, esposa —i mare, sense saber-ho cap dels dos— d’Èdip. Un oracle del déu Apol·lo, transmès per l’omnipresent endeví tebà Tirèsies, ha fet saber a la reina que el destí dels seus dos fills barons, Etèocles i Polinices, és de combatre a mort l’un contra a l’altre per la corona de Tebes. Llur mare, intentant debades d’evitar l’oracle diví, cerca una possible solució: els proposa que, per sorteig, un dels dos regni a la ciutat i l’altre se’n vagi amb totes les riqueses.



Com és sabut, l’acord entre els germans no va anar així: van decidir que regnarien un any cada un. Va començar regnant Etèocles, però en acabat l’any es va negar a cedir el tron al seu germà Polinices; aquest va haver de fugir de la ciutat i va trobar refugi a la cort d’Argos, on va subornar la reina Erífila, la qual va convèncer el seu marit, Amfiarau, i el seu sogre,  Adrast, perquè defensessin el dret del tebà destronat. Adrast va aplegar un gran exèrcit amb set cabdills (ell mateix i el seu fill els primers, i el setè, Polinices) que va assetjar Tebes. Els tebans van designar també set cabdills per lluitar en set combats singulars davant cada una de les set portes de la ciutat; naturalment, Etèocles va lluitar contra Polinices a la setena porta, i els dos germans es van matar mútuament, tal com l’oracle havia predit. La ciutat, però, es va salvar, i el nou rei, Creont, germà de Jocasta, va manar que es donés sepultura al cos d’Etèocles, però no al de Polinices, i això va motivar un altre episodi mític del cicle tebà: la desobediència de la germana dels dos prínceps morts, Antígona, posada en escdena per Sòfocles (i molt després, per Anouilh, Espriu i molts altres).



El mite va continuar amb un segon atac, els dels Epígons, set cabdills fills dels set que havien fracassat (i, la majoria, mort) a les portes tebanes, els quals van tornar a assetjar la ciutat anys després i finalment la van conquerir. Adrados creu que Estesícor havia inclòs també aquest segon setge a la seva obra, ja que, segons el mite, Erífila, ja vídua d’Adrast, hauria instigat el seu fill a reprendre l’acció del seu pare, aquest cop victoriosament. En fi, els mites donaven per a molt llavors, i nosaltres tenim la fortuna de poder gaudir de la petita part que ens ha arribat de tota la producció literària i artística que van generar.

La versió que presento és meva, molt lliure, feta a partir d’una versió anglesa de David Campbell en vers (també lliure) i la castellana d’Adrados en prosa (molt més literal); l’edició bilingüe dels lírics grecs traduïts al castellà en vers per Joan Ferraté, lamentablement, no inclou aquest fragment com a propi d’Estesícor. El text grec és el fixat per M. W. Haslam (1978, transcrit a la Wikipedia, s.v. ‘Lille Stesichorus’).  A l’estil maragallià, he intentat aproximar-me a un possible ritme accentual lliure sense emmotllar-me a cap esquema mètric preconcebut: me’n disculpo d’entrada.


Imatges: 
a) Bust modern d’Estesícor, als jardins Bellini de Catània.
b) Jocasta. Miniatura (segle XV) al llibre De mulieribus claris, de Bocaccio, foli 
     21v, Bibliothèque Nationale de France, París.
c) Polinices subornant Erífila amb el collar d’Harmonia. Cratera de figures 
     vermelles, grega, c. 450 aC. Musée du Louvre, París.
d) Etèocles i Polinices. Cratera de figures vermelles, Itàlia, segle IV aC. 
     Museu Nacional do Brasil, Rio de Janeiro.
d) Gianni Battista Tiepolo: Etèocles i Polinices, c. 1730
e) Giovanni Silvagni: Etèocles i Polinices, c. 1800



4 comentaris:

  1. Respostes
    1. Ens han pervingut dans sols uns breus fragments de dues obres d’Estesícor, una sobre Helena i una coneguda com “Palinòdia” (o desgreuge). Autors antics en parlaven, seguint alguns una llegenda segons la qual el primer poema contaria la història d’Helena tal com la coneixem per Homer (el judici de Paris, la fugida amb ell a Troia, etc.); llavors, Helena (reina mítica d’Esparta, on la veneraven com una deessa) hauria castigat el poeta fent que es tornés cec; Estesícor, aleshores, hauria escrit la Palinòdia explicant que, en realitat, Helena hauria estat raptada a Alexandria pel rei Proteu d’Egipte, i que la que va fugir a Troia amb Paris no era Helena sinó un fantasma que havia adoptat el seu aspecte. D’altres erudits moderns, però, sostenen que en realitat, Estesícor reivindicava la castedat d’Helena negant una llegenda (atribuïda sense proves, com tantes altres, a Homer) segons la qual la substitució d’Helena per un fantasma hauria passat ja a Esparta mateix, i que Paris s’havia enamorat d’aquest fantasma, no pas de la reina de debò. És clar que tot això no hauria justificat l’enorme mobilització d’exèrcits de les polis gregues contra Troia, si no fos que tothom (Menelau, el marit, inclòs) s’ho hagués cregut (¿on seria, doncs, l’autèntica Helena, mentre el seu home es preparava per a una guerra de rescat?) o bé que el rapte era un pretext i la guerra (si mai va existir) tenia motivacions econòmiques, com totes? El cas és que Estesícor devia escriure aquestes obres per encàrrec dels espartans, o per compleure’ls, i va idear una manera de “fer quedar bé” la deessa local i reina mítica d’una manera ben fantasiosa. El poeta també tenia motivacions “prosaiques”, com veus.

      Elimina
    2. Em quedo parada amb la cultura que vesses per tot arreu, Ramon!

      Elimina
    3. Dona, gràcies, però només es tracta de llegir els llibres i (sobretot) els pròlegs dels llibres!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.