Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 6 d’agost de 2017

Febrer: Combes i valls


Andreu Febrer (1375/80 – 1437/44)
Combes e valls

Combes e valls, puigs, muntanyes e colls,
vei ja vestits de comblacs e de neus,
bois e jardís tots despullats de rams,
l'aire cobert de vents, pluigs e de grops,
e el mar tot blanc d'escuma per mal temps,
e tuit l'aucell estant en terra mut,
qui per l'hivern no móvon xants ne crits;
mas ieu sui calds quan l'altri búfon l'ungla.

Qu'ieu am e serv, e no fau res que folls,
e de les millors la millor, e sui seus;
e si bé em dis fos de s'amor estramps
no me'n destull plus que de carn fai llops,
ans hai esper que ella e-z ieu ensems
jausirem tant lo joi d'amor, que drut
me dirà sieu tota gent, si ver dits,
e ens amarem tant com la carn e l'ungla.

E si bé el sui tan lluny, no el serai molls
de far e dir sos mandats totes veus,
qu'ieu jur pels sants que nostre paire Adams
no fon pus fels, ne enquer le sants homes Jobs,
ne cell qui fec una arca menys de rems,
vas Cell per cui hem trestuit resemut,
con ieu vas lei, en cui hai establits
mon cor e el cors del cap tro sus a l'ungla.

Car plus cobert sui de joi que rebolls
no n'és de glans eres en los jorns breus,
quan me remord la saborosa fams
qui em fai sentir de sa amor dolços glops.
Mas vau pensiu cossirant pels extrems;
tal pasor hai m'hage desconegut
com no m'escriu dels sieus delgats blancs dits,
carta o paper que ella tocàs de l'ungla.

Per què, ab les mans juntes, flec mos genolls,
sopleiant liei que no em giet de sos feus;
puix qu'ieu no em tolc d'altres pecs ne reclams,
ans am lei tant que ja no em fóra ops
per ésser meu Tir o Jerusalems.
Tant m'ha desirs de sa amor abatut,
que el cor e el cors e el sens e l'esperits
me són venguts ja tro al cap de l'ungla.

Loidana amor, un furt entretostemps
vos hai ieu fait, no em sia maltengut,
com ieu vos pris de l'un dels vostres dits
celadament lo gai joiell de l'ungla.

L’aut rei guerrer vull servir altre temps,
(qui pels tirans és llur mal grat temut),
vars Mongibell, que els ben e mal vestits
fai mantes vets bufar lo cap de l’ungla.



Un poema on l’autor exhibeix el seu virtuosisme. En l’estil del “trobar ric”, busca la perfecció formal. Fa servir “cobles estrampes”: versos en què cap dels mots-rima no es repeteix mai dins la mateixa estrofa —en aquest cas, cinc cobles de vuit versos cada una—, però sí que es repeteixen tots, en el mateix ordre, a cada estrofa (llevat les dues tornades finals, que són de quatre versos, en què naturalment només es reiteren els quatre últims mots-rima de les cobles anteriors). El mot final de cada estrofa és sempre idèntic, perquè és una “rima fènix”, “sens par en lo món”, és a dir, que no hi ha cap altre mot que hi rimi (en aquell temps no es coneixia la paraula “jungla”, un terme procedent del sànscrit, difós a Occident a partir del segle XVIII des del mot anglès jungle); i tampoc no es feia servir el terme desunglar ‘arrancar les ungles’, que hi rimaria en la forma conjugada del present desungla).


El poema, com altres de Febrer, s’apunta al tòpic de “l’amor de lluny” que havia popularitzat tres segles abans el trobador Jaufré Rudel. Com era corrent a la seva època, escrivia en un català força aprovençalat. El vigatà Febrer ens ha deixat, que coneguem, una quinzena de poemes ben interessants; però sobretot la seva extraordinària traducció de la ‘Divina Comèdia’ de Dant, la primera que es va fer en vers rimat a una llengua romànica, l’any 1429.


Glossari:  Mongibell: l’Etna, a Sicília. L’alt rei guerrer: Alfons el Magnànim (Alfons V d'Aragó, IV de Barcelona, III de València, II de Sardenya, I de Nàpols, Sicília i Mallorca), que va nomenar el poeta senyor del castell d’Ursino a Catània. L’any 1420, Andreu Febrer va participar, amb Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i Lluís de Vilarrasa en la campanya naval contra Còrsega i Sardenya. Mai tants poetes en un mateix estol!


Vet ací un assaig meu, molt lliure, d’adaptació del poema al català modern, amb les disculpes de rigor:

Comes i valls, puigs, muntanyes i colls 
veig ja vestits de gebrada i de neu, 
boscs i jardins tot despullats de rams, 
l’aire cobert de vents, pluges i grops 
i el mar tot blanc d’escuma per mal temps, 
i els ocells tots estant en terra muts, 
que per l’hivern no mouen cants ni crits; 
jo estic calent quan d’altres bufen l’ungla. 

Que amo i serveixo (i no faig res de foll) 
de les millors la millor, i sóc seu; 
i si algú em diu que estic mancat d’amor 
no me’n desprenc més que de carn el llop, 
ans esperança tinc que ella i jo junts 
gaudirem tant el goig d’amor, que amant 
em dirà tothom que sóc, i ho diran bé, 
i ens amarem tant com la carn i l’ungla. 

I estant tan lluny, no li seré mandrós 
de fer i dir els seus mandats a tota veu: 
juro pels sants que el nostre pare Adam 
no fou pas més fidel, ni tampoc Job, 
ni aquell que féu una arca sense rems, 
vers Aquell qui ens va a tots redimir, 
com jo vers ella, en la qual he establert 
mon cor i el cos, des del cap fins a l’ungla. 

Car més ple estic de joia que l’alzina 
no ho és de glans en aquests dies breus, 
quan em mossega saborosa fam 
que em fa sentir de l’amor dolços glops. 
Ans, pensarós, vaig patint pels racons; 
tinc molta por que  no m’hagi oblidat 
car no m’escriu, amb blancs, delicats dits, 
carta o paper tocats per ella amb l’ungla. 

Per tant, mans juntes, flecto els meus genolls 
suplicant-li que no em faci marxar; 
car no em perdran altres mals ni reclams; 
l’estimo tant, que no desitjaria 
posseir Tir o bé Jerusalem. 
Tant m’ha abatut el desig de l’amor, 
que el cor i el cos i el seny i l’esperit 
m’han arribat ja fins al cap de l’ungla. 

Llunyana amor, un furt entre tots temps 
us he fet jo, no em sigui mal tingut, 
quan us vaig prendre d’un dels vostres dits, 
ben d’amagat, el gai joiell de l’ungla. 

L’alt rei guerrer vull servir altre cop 
(de qui els tirans temen ser enemics) 
vers Mongibell, que als ben i els mal vestits 
molts cops ha fet bufar el cap de l’ungla.


Imatges:  Alfons el Magnànim, bust al Palau Reial de Nàpols; Medalla d’Alfons IV el Magnànim, de Pisanello; “Alfonsí”, ducat d’or d’Alfons I de Nàpols i Sicília; edició de les Poesies d'Andreu Febrer (Els Nostres Clàssics, Barcino 1951); Alfons el Magnànim, per Gonçal Peris Sarrià i Jaume Mateu, tremp sobre taula (1427), Museu Nacional d’Art de Catalunya; Alfons el Magnànim, bust al Palau Reial de Nàpols; Alfons el Magnànim, per Peter Paul Rubens, oli sobre taula (1612, Plantin-Moretus Museum, Antwerpen); detall de la tomba d'Alfons el Magnànim al monestir de Poblet; aquí a sota, en petit, suposada efígie d’Andreu Febrer. 


2 comentaris:

  1. Això de "l'amor de lluny" sembla que sigui el que millor els funcionava als poetes. Petrarca ni tan sols va poder fer que Laura li fes cas. "El poema és l'amor fet del desig que roman desig" (René Char), la millor manera és no tenir mai l'altra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, jo penso que moltes vegades devia ser un tòpic literari. Però certament, en aquella època sense whatsapp ni skype ni youtubes, quan hom se n'anava a guerrejar per aquests mons de Déu no tenia manera de comunicar-se amb l'estimada que l'esperava (o no) al poble. Per això, el sentiment s'acreixia amb la distància.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.