Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 19 d’agost de 2017

Tres odes a Barcelona


 Jacint Verdaguer (1854-1902)
Oda a Barcelona (1883, fragment)

[...] Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenyi ta nau l'Omnipotent:
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara, ton ceptre és lo trident.  [...]

La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guía, ni eixes ales,
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir. [...] 




Joan Maragall (1861-1911)
Oda nova a Barcelona (1911, fragments)

[...] Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal ésser una altra per ser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.
Ets covarda, i cruel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.
Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.
Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l’empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.
Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!
Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!
Tens aquesta rambla que és una hermosura... [...]
Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s’exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! La gran encisera!



Pere Quart  (Joan Oliver, 1899-1986)
Oda a Barcelona (1936, fragments)

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires.
La nit s'atarda.
Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja! [...]
Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica,
matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes, ha ha!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses. [...]
Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l'antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis! [...]
Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d'una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!
Barcelona, contempla't.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia,
quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distraguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.
Treballa. Calla.
Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.
Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes.



En aquests dies de dol i de fermesa arran dels atacs terroristes que han sofert Barcelona, Cambrils i Alcanar, vet ací tres fragments de tres odes que tres grans poetes nostres van dedicar a la ciutat que és Cap i Casal de Catalunya. La primera, de Verdaguer, en un moment que, a redós de l’impuls de la Renaixença literària, prenia forma el catalanisme polític; la segona, de Maragall, escrita des de la commoció que va suposar la revolta de la Setmana Tràgica i la posterior repressió (1909); i la tercera, de Pere Quart, escrita l’any 1936, després que la ciutat reeixís a aturar el cop d’estat contra la República. La capital de Catalunya, com tota la nació terra de pau i acollida, model de civisme i de solidaritat, ha sobreviscut a bombardeigs, a guerres sagnants i a postguerres no menys cruels i dures, i s’ha sabut alçar una vegada i altra, refent-se en la pau, la fraternitat i la tolerància. Ara també es refà de la barbàrie soferta, i els catalans proclamem als quatre vents que “no tenim por”, que no ens deixarem vèncer pel fanatisme i el terror.    


Imatges, baixades d'internet: diferents símbols de dol i solidaritat arran dels atacs terroristes del 17 d'agost de 2017, i una imatge de l'acte del dia 18 a la plaça de Catalunya.

2 comentaris:

  1. Diuen que a banda de "No tinc por" hauríem de dir "No tinc odi".
    I posats a tenir, tenim uns mossos professionals i autosuficients, un punt més per al president Jordi Pujol, que va ser qui va aconseguir-los per a Catalunya, i qui va posar el mosso Josep Lluís Trapero.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.