Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 14 de setembre de 2017

Bédier - Tristany i Isolda



Joseph Bédier (1864-1938)
Le Roman de Tristan et Iseut (fragment)

Après sept ans accomplis, lorsque le temps fut venu de le reprendre aux femmes, Rohalt confia Tristan à un sage maître, le bon écuyer Gorvenal. Gorvenal lui enseigna en peu d’années les arts qui conviennent aux barons. Il lui apprit à manier la lance, l’épée, l’écu et l’arc, à lancer les disques de pierre, à franchir d’un bond les plus larges fossés ; il lui apprit à détester tout mensonge et toute félonie, à secourir les faibles, à tenir la foi donnée ; il lui apprit les diverses manières de chant, le jeu de la harpe et l’art du veneur ; et, quand l’enfant chevauchait parmi les jeunes écuyers, on eût dit que son cheval, ses armes et lui ne formaient qu’un seul corps et n’eussent jamais été séparés. À le voir si noble et si fier, large des épaules, grêle des flancs, fort, fidèle et preux, tous louaient Rohalt parce qu’il avait un tel fils. Mais Rohalt, songeant à Rivalen et à Blanchefleur, de qui revivaient la jeunesse et la grâce, chérissait Tristan comme son fils, et secrètement le révérait comme son seigneur.   [I, 24]


                          
                               * * *

Al cap de set anys complits, en haver arribat el temps de tornar-lo a prendre a les dones, Rohalt confià Tristany a un mestre assabentat, el bon escuder Gorvenal. Gorvenal li ensenyà en pocs anys les arts que convenen als barons. L’ensinistrà a jugar la llança, l’espasa, l’escut i l’arc, a llançar els discos de pedra, a passar d’un bot els fossats més amples; l’ensenyà d’avorrir tota mentida i tota deslleialtat, de socórrer els febles, de mantenir la fe donada; li ensenyà diverses maneres de cant, el maneig de l’arpa i l’art del munter; i, quan l’infant cavalcava entre els joves escuders, s’hauria dit que el seu cavall, les seves armes i ell no formaven sinó un sol cos, i que no havien estat mai separats. En veure’l tan noble i tan gallard, ample d’espatlles, abrinat de flancs, fort, fidel i pros, tothom lloava Rohalt de tenir un fill com aquell. Però Rohalt, pensant en Rivalèn i en Blancaflor, de qui revivien la jovenesa i la gràcia, estimava Tristany com un fill seu, i secretament el reverenciava com a seu senyor.

[Versió de Carles Riba, 1921] 


La llegenda de Tristany i Isolda ens ha arribat, fragmentàriament, en diversos textos medievals des del segle XII. Fins i tot hi havia una traducció catalana en prosa del segle XIV: se’n conserven tres fragments, l’un publicat per Agustí Duran i Sanpere (Biblioteca L’Avenç, 1917), un altre per Pere Bohigas (RFE, 1929) i Ramon Aramon i Serra (1969), i tots plegats per Lourdes Soriano (1999); però dissortadament no tinc a mà cap d’aquestes edicions.

Dels textos originals, l’erudit Joseph Bédier en va fer una refosa en prosa, en francès modern, l’any 1900, i Carles Riba (1893-1959) la va traduir l’any 1921, sota el pseudònim de Damià Soler. Segons  Martí de Riquer, la versió ribiana suposa «un extraordinari enriquiment del català literari, constret amb mà mestra a traslladar des d’allò més eteri i vague a allò més abstracte i subtil, l’expressió popular i l’expressió culta.» Hi estic d’acord. Però, per què Riba es va ocultar rere un pseudònim? El 1921 ja havia publicat el primer recull poètic, Estances, havia traduït L’Odissea en una versió magistral el 1919 (i hi tornaria el 1948 amb una segona versió encara millor), havia traduïts les llibres bíblics de Rut i el Càntic dels Càntics i havia publicat un aplec de crítiques literàries sota el títol ‘Escolis’. Ja era un escriptor de prestigi: per què no presumir de la seva bona feina? Potser li semblava, com insinua Riquer, una “tasca marginal”?



El llenguatge que Riba fa servir és realment ric, tot i que —sens dubte per donar un to arcaïzant a un text en origen venerablement antic— fa servir arcaismes propis del català medieval i altres cultismes que ja fa cent anys penso que eren desuets: “seüssos” (gossos conillers), “abrinat” (prim; fr. grèle ‘prim, gràcil’), “pros” (virtuós, respectable; fr. preux ‘esforçat, brau’),“volenters” (voluntàriament), “girfalc” (falcó sagrat), “certes” (certament), “anap” (vas), “home ligi” (vassall directe? IV “homme lige”), “forfet” (partici de “forfer”, delinquir), “juí” (judici), “aspidar” (travessar), “ascona” (llança), “flató” (bosc?) (“sota un flató lleuger d’aurons” IX: “sous un bois léger d’erables”) i moltes altres. Tot plegat dona al conjunt un to elegant, de ressons nobles.


El fragment que he escollit, al començant del capítol primer, explica l’educació del jove Tristany, qui, des del naixement fins als set anys, havia estat a cura de les dames del palau del noble Rohalt, que li fa de pare (el seu pare de debò, el rei Rivalèn de Leonís, havia mort poc abans de néixer el nen, i la mare, la reina Blancaflor, havia mort poc després del part); en complir els set anys, l’infant és lliurat a un preceptor, l’escuder Gorvenal, qui l’instrueix en les arts de la lluita, però també en les virtuts de la cavalleria —noblesa, honestedat, lleialtat, compromís amb els febles—, així com en el cant, la música i la cacera.


Imatges: Dues peces d’ivori, panells d’un cofre del segle XIV amb escenes de Tristany i Isolda (Museu del Louvre, París).

Tristany i Isolda es fan a la mar. Miniatura d’un còdex del segle XIV. reproduït per Louis Petit de Julleville (1841-1900), ‘Histoire de la langue et de la Littérature Française’ (1896), vol. I

Portada de l'edició de Bédier.

Mort de Tristany. miniatura del segle XV, d’un còdex de ‘Tristan et Yseut’ (Bibliothèque Nationale de France, París: Fr. 116, foli 676v.

Hebert James Draper (1863-1920), Tristan and Isolde. Oli sobre tela (1901), Paisley Museum and Art Galleries, Paisley (Escòcia).  


Edmund Blair Leighton (1853-1922), The End of the Song (El final de la cançó). Oli sobre tela (1902), col·lecció privada.

4 comentaris:

  1. Ja no recordo de què es tractava, però la novel·la Un segon després de Praga té molta relació amb aquesta obra. Me l'hauria de llegir algun dia. Me la podries explicar una mica, a veure si me'n recordo?

    ResponElimina
    Respostes
    1. 1) Tristany és un personatge que apareix en la literatura cap al segle XII. A part d’altres fonts diverses de la cultura cèltica, és el protagonista de dos poemes en francès, l’un de l’anglonormand Thomas de Bretanya i un altre del normand Béroult, tots dos del segle XII; Bédier creu que eren versions d’un original en llengua bretona o còrnica, sobre un heroi de nom Drustà, fill del rei Cunnomor de Cornualla, país on es conserva una suposada làpida de l’heroi. Les aventures de Tristany es van incorporar des del principi a la Matèria de Bretanya, el cicle èpic del rei Artur i els Cavallers de la Taula Rodona. Encara al XII, Chrétien de Troyes va afirmar que també n’havia escrit un poema en llengua d’oïl, però no s’ha conservat. Al segle XIII, Gotfred d’Estrasburg en va fer una versió en alemany. L’erudit Joseph Bédier va dir que Thomas havia traduït el poema d’un original en llengua bretona o còrnica, Bédier, als anys 20 del segle passat, va refondre les diferents versions que havia recopilat i en va fer un romanç en prosa francesa moderna. Abans, Richard Wagner n’havia fet una gran òpera, basada en el poema de Gotfred d’Estrasburg.

      Elimina
    2. 2) Deixant a abanda les variants lògiques en un tema tractat per autors tan diversos, i ometent també molts detalls accessoris, el nus de la llegenda conta que Tristany era un vassall del rei Mark de Cornualla. El seu país estava en guerra amb Irlanda, i un gegant assetjava la capital; Tristany el va matar, i els irlandesos es van rendir. Per pacificar els dos països, el rei Mark va decidir casar-se amb Isolda la Blonda, princesa irlandesa, i va enviar Tristany amb un vaixell a recollir-la. Isolda odiava Tristany, perquè era germana del gegant que l’heroi havia mort i perquè es veia obligada al matrimoni amb el rei enemic. La dama de la princesa portava un filtre màgic d’amor per fer-lo berue al rei Mark, que aix´ñi estaria sempre enamorat d’Isolda; però durant el viatge, per error, Tristany i Isolda van beure la poció i van quedar irremissiblement enamorats. Tot i així, Isolda es va casar amb Mark, i els seus amors eren (sembla) només platònics: es veien furtivament, però no consta que fessin res més. El rei, però, sospitava alguna cosa, i un dia els va sorprendre dormint junts al bosc, però amb l’espasa de Tristany clavada a terra enmig d’ells dos, com a mostra que no s’havien tocat. Mark de primer els volia matar, però al final es va limitar a canviar l’espasa de l’heroi per la seva pròpia, per deixar-los clar que els havia descobert i perdonat. Tot i així, aconsellat per ministres envejosos, el rei va exigir a Isolda que se sotmetés a un judici de Déu per demostrar la seva fidelitat. El judici es va celebrar davant del rei Artur i la seva cort, com a jutges imparcials. Tristany es va disfressar de captaire, i quan Isolda s’acostava al lloc del judici va fer veure que queia del cavall i ell la va agafar en braços. Així, la reina va poder jurar per Déu que no havia estat mai en braçaos de cap altre home que no fos el rei Mark… excepte aquest capataire que l’acabava de recollir quan queia. Com que havia jurat la veritat, va poder agafar amb la mà el ferro roent sense cremar-se (es veu ques judicis de Déu funcionaven!). Llavors, Tristany, per evitar més problemes a la reina, es va exiliar a la Bretanya, on va accedir a casar-se amb una princesa d’allà, que casualment es deia també Isolda: Isolda de les Blanques Mans. Però Tristany no podia treure’s del cap la seva estimada, i mai no va consumar el matrimoni: a la princesa li va dir que era una prometença, que durant un temps no podia estar amb cap dona. En una batalla, Tristany va ser ferit amb una llança enverinada; veint-se morir, va fer enviar un missatger per demanar que Isolda la Blonda el vingués a veure abans de morir. Va encarregar al missatger que, si tornava amb la reina, posés una vela blanca al seu vaixell; i si venia sense ella, que posés una vela negra; no sabia que Isolda la de Blanques mans l’escoltava. Isolda la Blonda, en saber la situació del seu estimat, va fugir del seu castell i es va embarcar cap a la Bretanya. Tristany es moria, i quan li van dir que arribava el vaixell, va demanar de quin color era la vela; Isolda de les Blanques Mans li va dir que la vela era negra, i Tristany va morir trist. Quan, poc després, arribava Isolda la Blonda, el va trobar mort; el va abraçar i es va morir de pena allà mateix. Ara hi poses música de Wagner, i ja està. No es mereixen! ;-)

      Elimina
    3. Moltes gràcies, Ramon! És apassionant tal i com ho expliques!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.