Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 3 de setembre de 2017

La veritable història de sa Madona des Caparó


Guillem d’Efak (1929-1995)
Balada d’en Jordi Roca

—Madona d'Es Caparó,
en Jordi Roca vos crida.
Madona d'Es Caparó,
que li perdoneu sa vida,
que vos demana perdó.

I que vos n'enrecordau, d'aquest trobo?
En Jordi Roca té pena de la vida.
Tothom es compadeix d'ell, tothom,
fora de la principal acusadora.
I la justícia farà el seu camí.
No se sap si per calça d'arena, forca o garrot.
Lo cert és que demà de matinada
en Jordi Roca morirà, morirà.

—Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.
Demà en aquestes hores
m'hauran donat garrot.
Tan sols pel teu amor,
tan sols pel teu amor.
Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.

Alça los teus ulls, garrida.
No els alcis per mirar-me;
alça-los i pendràs plaer
de veure finir ma vida. 

Tothom que passa pel carrer se demana:
«I quin delicte ha comès en Jordi Roca
per tenir tanta severitat amb ell?»

Estimava, estimava
i el varen prendre per lladre.
I el mesquinet, la nit abans de morir,
canta, canta:

—T'estim com t'estimava
i fins demà t'estimaré.
I si hi ha una altra vida,
allà t'esperaré.
Mai més no et podré dir:
«T'estim, t'estim, t'estim!»,
perquè demà en aquestes hores
m'hauran donat garrot. 
                                                    [Concèntric, 1964]


El 26 de juliol de 2013 posava en aquest blog la cèlebre ‘Balada d’en Jordi Roca’ i, entre altres coses, hi aportava una suposada explicació “històrica” dels fets tal com la vaig trobar per internet. Aquella explicació pretenia que Jordi Roca i la madona des Caparó eren amants; que un militar, Guillem Rosselló, va entrar a la casa a robar i va ferir un mosso (un missatge, com en diuen a Mallorca), el qual tanmateix va aconseguir demanar ajuda. La força pública va arribar a temps de detenir el lladre i van trobar al llit la madona i el seu amant, aliens a tot el rebombori. Llavors, la dona hauria dit que l’home l’havia forçada, i els van detenir tots dos i condemnar a mort. L’amant no va contradir la madona i va ser executat tot esperant que ella se’n compadís i digués la veritat.


Ja en els comentaris d’aquell post vaig explicar que m’havia arribat de Manacor una versió totalment diferent. Ara ha aparegut un llibre molt ben documentat, obra de Bàrbara Duran Bordoy, que es titula Música per a un crim. La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó (Palma: Lleonard Muntaner editor, 2017), que explica fil per randa els fets a partir de la documentació judicial i el ressò que van tenir a la premsa, així com la gestació de la “versió popular” alternativa, conservada en un trobo, glosa o cançó popular que fou recollida després pel Cançoner Popular de Mallorca, i a partir de la qual Guillem d’Efak va crear la seva composició. Vegem, d’entrada, el text de la glosa popular:

                        Madona d’Es Caparó,
                        en Jordi Roca vos crida,
                        assegut a la cadira,
                        s’acaba sa seva vida
                        i vos demana perdó.
                        Madona d’Es Caparó,
                        vós poreu apreciar
                        que per vós varen matar
                        en Roca i en Rosseió.
                        Per aquesta gran miloca
                        que hi ha dins Es Caparó,
                        mataren en Rosseió
                        i llavò en Jordi Roca.
                        En Jordi Roca n’era un,
                        i en Rosseió un altre,
                        i en Toni de Sos Sastres
                        hi era, que feia llum.

Observem com en aquesta glosa hi apareix el tercer assaltant, de qui es diu que “hi feia llum”, però no es parla en cap moment d’un assalt i es continua donant tota la culpa dels fets a la madona, que és insultada i tot, com si la presència dels tres homes a casa seva fos consentida... amb la qual cosa ja no es tractaria d’un episodi d’amor cortès.

La preciosa balada que va escriure Guillem d’Efak adoptava el punt de vista del condemnat a mort, i assumia la veracitat de la llegenda d’una relació amorosa, sense entrar en els detalls de l’assalt nocturn i l’agressió a ganivetades a un mosso —ni a la presència a la casa de dues nenes petites, filles de la madona, una vídua jove. Així esdevenia una cançó “a l’estil dels trobadors”, d’un amor cortès sublimat fins a la mort de l’amant davant la indiferència d’una amada cruel que es nega a pronunciar la paraula salvadora, paraula que tanmateix comprometria la seva reputació. I de passada, esdevenia un clam contra la pena de mort, en uns anys en què el franquisme encara l’aplicava sense contemplacions. La gestació de la balada és una mica anterior, però és significatiu que s’edités el 1963, l’any de l’execució de Julià Grimau.  


Tot i això, a Manacor —on viuen descendents de la madona— la balada fou rebuda amb reticències perquè reforçava la tradició, ja encetada per la glosa popular, de la culpabilitat de la insensible dama... quan en realitat no era sinó una víctima. Sí que es va castigar molt durament els agressors —no es pot parlar de “fer justícia” perquè la pena de mort no és mai justa—; però el fet és que l’etiqueta popular de culpabilitat moral va recaure sobre la dona, que la va haver de suportar tota la vida com un pes feixuc. El llibre de Bàrbara Duran pretén —sense menystenir la bellesa de la balada ni la noblesa de la causa que la va inspirar— aclarir com van anar realment les coses.

Caterina-Aina Cànaves, l’any 1851, tenia 25 anys, era vídua i tenia dues filles petites. Era la madona d’una possessió o finca de relativa importància. No sembla, però, que econòmicament fos molt rica, ja que a la casa no disposava d’altre servei que el d’un mosso. D’altres possessions més extenses donaven feina a moltes persones. Les madones —mullers dels propietaris o tenidors— eren les encarregades de gestionar la casa i el servei (“sa madona duu es maneig”, es deia); tenien, doncs, una posició social relativament alta.



El vespre del 3 de febrer de 1851, un home va trucar a la porta de la casa Es Caparó demanant aixopluc a causa de la pluja, i el van deixar entrar. Quan va parar de ploure, l’home es va acomiadar. El mosso, Joan Sansó, li va obrir la porta, a temps de veure com l’home feia un senyal a dos altres homes que s’acostaven. Un dels homes va apunyalar el mosso, i el van entrar a casa, ferit i lligat de mans; van robar el que trobaren (misèria: blat, faves, cansalada, bots de vi, algun objecte de valor, i unes mules on van carregar el botí); a més, un dels facinerosos va violar la mestressa de la casa i després la van deixar tancada a la cambra. La madona, amb un llençol, va aconseguir despenjar la seva filla gran per la finestra, i la nena va ser qui va donar avís.

Dos dies més tard, la guàrdia civil va agafar els tres lladres, amb tot el que s’havien endut, més una carrabina i municions. Dels tres, Guillem Rosselló era militar en actiu, i va ser posat a disposició de la justícia castrense, acusat de robatori i atac a mà armada; també va ser inculpat d’això Miquel Nicolau, que va passar a disposició de la jurisdicció civil (del Toni de Sos Sastres que apareix a la glosa, no se'n sap res). Pel que fa al tercer inculpat, Jordi Roca, va resultar que estava en llibertat sota fiança, pendent de judici per haver violat una altra dona, Pedrona Ramis, de Petra, el desembre de 1849; ell va ser trobat culpable, a més del robatori, de l’apunyalament del criat i de la violació de la mestressa.

La jurisdicció militar, en aplicació dels seus codis i en un judici sumaríssim, va condemnar a mort Guillem Rosselló, qui fou afusellat el 25 de febrer de 1851, tan sols 22 dies després dels fets i 20 dies després d’haver estat detingut; conten que el reu va marxar tranquil cap al cadafal, marcant el pas al ritme dels tambors i fumant una cigarreta. En canvi, el jutjat de Manacor, pel que sembla (no se’n conserven les actes), devia condemnar Jordi Roca i Miquel Nicolau a cadena perpètua; però la sentència —del 17 de febrer— havia de ser confirmada per l’Audiència de Palma, i aquest tribunal molt de pressa: el 25 de febrer— va canviar la condemna de Roca per la de mort. Ell havia estat incriminat personalment, a més del robatori amb violència, de la violació de la mestressa i de l’apunyalament del mosso. Potser hi va influir el fet de ser considerat un violador reincident (tot i que tècnicament no ho era, ja que encara no havia estat condemnat pel primer delicte, ni ho arribaria a ser mai).

El cas és que, en casos de violació, si la víctima manifestava que hi havia consentiment, el delicte deixava de ser-ho, i aleshores la condemna hauria estat tan sols de privació de llibertat. A molta gent no li va agradar el rigor de la sentència, i amb la glosa popular va començar a córrer la brama que la relació era consentida i qui sap si habitual; i així es va començar a culpar la víctima, que amb una paraula seva hauria pogut evitar la mort d’un dels condemnats. No podem posar la mà al foc sobre la veracitat o no d’aquella relació, tot i que sembla ben improbable; però en tot cas, fins acceptant que hi hagués hagut consentiment, en Jordi Roca s’hauria comportat amb traïdoria, aprofitant que se li franquejava l’entrada a la casa per introduir-hi dos còmplices a robar i, eventualment, a apunyalar qui s’hi oposés. Absolutament res a veure, doncs, amb un enamorat romàntic víctima d’una dama cruel. 



La justícia de l’època va seguir el seu camí: el 5 de maig de 1851, en Jordi Roca va ser portat dalt d’un ase cap a un cadafal muntat a la torre dels jesuïtes de Manacor (actual Torre dels Enagistes, seu del Museu d’Història de Manacor). Allà va demanar perdó i va ser executat pel procediment del garrot vil.  La madona des Caparó es va tornar a casar amb un pagès ric i va tenir més fills; les dues primeres filles van morir poc després. Però la dona ja havia quedat marcada per sempre: la glosa coetània la considerava culpable i la insultava dient-li “miloca” (persona que aparenta més del que no és). Un segle més tard, Guillem d’Efak, per fer una cançó contra la pena de mort, idealitzava la figura d’en Jordi Roca mentre, per extensió, contribuïa a difondre injustament la llegenda negra de la madona. Ara, finalment, l’excel·lent estudi de Bàrbara Duran, que recomano vivament, posa els fets històrics al seu lloc. 



Imatges (baixades d'Internet): Guillem d'Efak / portada del llibre de Bàrbara Duran Bordoy. / Es Caparó, avui, en terme de Vilafranca de Bonay, a tocar de Manacor. / Torre dels Enagistes, a Manacor, on fou executat en Jordi Roca. / caràtula del disc de Guillem d'Efak amb la "Balada d'en Jordi Roca". // Youtube: Disc de Guillem d'Efak, amb "Adéu, Andreu", "Avemaria de Robines", "No me sap greu" i "Balada d'en Jordi Roca". / Joan Manuel Serrat canta la "Balada d'en Jordi Roca" en un acte d'homenatge a Guillem d'Efak a Palma, el 20 de juny de 1994.

3 comentaris:

  1. Si la cançó va servir per anar en contra de la pena de mort...
    Dostoievski descriu al principi de L'idiota el que és ser condemnat a pena de mort, com li va passar a ell. Molt pitjor que morir de cop i volta enmig d'una lluita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La pena de mort sempre és una barbaritat. La qüestió és que, basant-se en la corranda coetània, en Guillem va popularitzar una versió injusta que deixava en mal lloc la víctima dels fets, i de la qual jo, en aquest blog fa uns anys, me'n vaig fer ressò. Aquest llibre puntualitza molt bé com va anar la cosa en realitat.

      Elimina
  2. L'amic Jaume T., per email, em diu això:

    "Excel·lent treball. Jo vaig tenir la sort de ser present en la presentació de Guillem d'Efak a Barcelona i, més concretament, al Palau. En aquesta cançó, l'emoció va inundar l'auditori. La seva imatge, la seva veu, la mallorquinitat, havien arribat nítides al Principat i aquesta presentació va esdevenir tot un "succés".
    Gràcies, un cop més."

    Gràcies a tu, Jaume.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.