Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 16 de desembre de 2017

Poemes d'exili i llibertat



José Agustín Goytisolo (1928-1999)
Nunca estás solo

En este mismo instante
hay un hombre que sufre,
un hombre torturado
tan sólo por amar
la libertad. Ignoro
dónde vive, qué lengua
habla, de qué color
tiene la piel, cómo
se llama, pero
en este mismo instante,
cuando tus ojos leen
mi pequeño poema,
ese hombre existe, grita,
se puede oír su llanto
de animal acosado,
mientras muerde sus labios
para no denunciar
a los amigos. ¿Oyes?
Un hombre solo
grita maniatado, existe
en algún sitio. ¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?
Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados. 

Del recull ‘Algo sucede’ (1968)


Erich Kästner (1899-1974)
Kennst du das Land, wo die Kanonen blühn?

Kennst du das Land, wo die Kanonen blühn?
Du kennst es nicht? Du wirst es kennenlernen!
Dort stehn die Prokuristen stolz und kühn
in den Bureaus, als wären es Kasernen.

Dort wachsen unterm Schlips Gefreitenknöpfe.
Und unsichtbare Helme trägt man dort.
Gesichter hat man dort, doch keine Köpfe.
Und wer zu Bett geht, pflanzt sich auch schon fort!

Wenn dort ein Vorgesetzter etwas will
— und es ist sein Beruf etwas zu wollen—
steht der Verstand erst stramm und zweitens still.
Die Augen rechts! Und mit dem Rückgrat rollen!

Die Kinder kommen dort mit kleinen Sporen
und mit gezognem Scheitel auf die Welt.
Dort wird man nicht als Zivilist geboren.
Dort wird befördert, wer die Schnauze hält.

Kennst du das Land? Es könnte glücklich sein.
Es könnte glücklich sein und glücklich machen!
Dort gibt es Äcker, Kohle, Stahl und Stein
und Fleiß und Kraft und andre schöne Sachen.

Selbst Geist und Güte gibt's dort dann und wann!
Und wahres Heldentum. Doch nicht bei vielen.
Dort steckt ein Kind in jedem zweiten Mann.
Das will mit Bleisoldaten spielen.

Dort reift die Freiheit nicht. Dort bleibt sie grün.
Was man auch baut - es werden stets Kasernen.
Kennst du das Land, wo die Kanonen blühn?
Du kennst es nicht? Du wirst es kennenlernen!

Coneixes el país on els canons floreixen?

Coneixes el país on els canons floreixen?
Ah, no el coneixes? Doncs ja el coneixeràs!
Allà els poderosos, altius i valents,
s'estan a les oficines com si fossin casernes.

Allà, sota les corbates porten galons militars
i molts porten al cap cascs invisibles.
Allà la gent té cara, però no té cap.
Quan se’n van al llit és tan sols per procrear.

Quan l’autoritat mana una cosa
—i la seva feina és manar sempre—,
el seny, d’entrada, es quadra, i després s'arronsa.
Vista a la dreta! I la columna vertebral ben dreta.

Els infants, allí, neixen ja amb petits esperons
i venen al món amb la clenxa ben partida.
Allí no neix ningú que sigui un civil.
Allí, si vols ascendir, has de callar.

No coneixes aquell país? Podria ser feliç,
podria ser feliç i fer feliç la gent!
Tenen camps i carbó, hi ha acer i pedres,
i força, i laboriositat, i altres coses boniques.

Fins i tot, a vegades, hi ha bondat i esperit!
I heroisme de debò; però no gaire.
Gairebé tots els homes porten un nen dintre seu,
un nen que vol jugar amb soldadets de plom.

Allà la llibertat no madura: es queda verda.
Tot el que s’edifica acaben sent casernes.
No coneixes el país on els canons floreixen?
Ah, no el coneixes? Doncs ja el coneixeràs!

Versió molt lliure meva. Kästner va ser un poeta satíric, narrador i novel·lista de Dresden; el 1934, els nazis van cremar públicament els seus llibres. En aquest poema de 1928 parodia el famós vers de GoetheKennst Du das Land wo die Zitronen blühen” (Coneixes el país on floreixen els llimoners?” i en fa una adaptació aplicada al seu propi país, quan el feixisme s’estava expandint arreu a tots els nivells i esdevenia “normal” o acceptable als ulls de molts equidistants.


Edmond Rostand (1868-1918)
Tirade du ‘Non, Merci’

[...] Et que faudrait-il faire ?
Chercher un protecteur puissant, prendre un patron,
Et comme un lierre obscur qui circonvient un tronc
Et s’en fait un tuteur en lui léchant l’écorce,
Grimper par ruse au lieu de s’élever par force ?
Non, merci ! Dédier, comme tous ils le font,
Des vers aux financiers ? se changer en bouffon
Dans l’espoir vil de voir, aux lèvres d’un ministre,
Naître un sourire, enfin, qui ne soit pas sinistre ?
Non, merci ! Déjeuner, chaque jour, d’un crapaud ?
Avoir un ventre usé par la marche ? une peau
Qui plus vite, à l’endroit des genoux, devient sale ?
Exécuter des tours de souplesse dorsale ?…
Non, merci ! D’une main flatter la chèvre au cou
Cependant que, de l’autre, on arrose le chou [...]
Non, merci!

(Cyrano de Bergerac, acte II, scène 8)

Tirada del “No, gràcies”

[...] I què hauria de fer?
Trobar un protector ric? Servir-lo amb disciplina
i com una heura fosca que circumda una alzina
il·lusa de puntal mentre llepa l'escorça,
pujar amb astúcia en comptes d'elevar-me per força?
No, gràcies. Dedicar com qualsevol autor
versos als financers? Convertir-me en bufó
amb la viva esperança de copsar en un ministre
l'esbós d'algun somriure que no sigui sinistre?
No, gràcies. Cada dia empassar-me gripaus
per esmorzar? Portar els genolls plens de blaus
i amb tantes trepitjades també als abdominals?
Donar contínues proves d'habilitats dorsals?
No, gràcies. Voler sempre que el peix acabi al cove
mentre que en tot moment, nado i guardo la roba?
No, gràcies. [...]

(Versió d'Albert Arribas)

Mònica Terribas ha respost, en el seu editorial d’avui (14 de desembre) a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, la decisió de la Junta Electoral espanyola d’obrir un expedient sancionador contra l’emissora. La junta ha fet cas d’una denúncia del PP i ha considerat que al programa s’havien vulnerat els principis de neutralitat política. Textualment, la resolució de la junta diu que els editorials de Terribas dels dies 28 i 30 de novembre proppassat tenien “un to partidista i electoralista obertament favorable a aquelles formacions polítiques que sostenen que existeix una repressió injusta sobre el govern legítim de Catalunya”. La resposta de Terribas ha estat la lectura d’aquest fragment del ‘Cyrano de Bergerac’, d’Edmond Rostand, en versió d'Albert Arribas. (Que jo sàpiga, hi ha també la versió catalana de Xavier Bru de Sala que va ser interpretada el 1985 per Josep Maria Flotats i que vam poder tornar a gaudir el 2013 en un excel·lent muntatge del grup La Perla dirigit per Oriol Broggi. Actualment aquesta obra la representa Lluís Homar al Teatre Borràs de Barcelona, en una adaptació reescrita i dirigida per Pau Miró).


Primo Levi (1919-1987)
Shemà

Voi che vivete sicuri
nelle vostre tiepide case,
voi che trovate tornando a sera
il cibo caldo e visi amici:
Considerate se questo è un uomo
che lavora nel fango
che non conosce pace
che lotta per mezzo pane
che muore per un si o per un no.
Considerate se questa è una donna,
senza capelli e senza nome
senza più forza di ricordare
vuoti gli occhi e freddo il grembo
come una rana d’inverno.
Meditate che questo è stato:
vi comando queste parole.
Scolpitele nel vostro cuore
stando in casa andando per via,
coricandovi, alzandovi.
Ripetetele ai vostri figli.
O vi si sfaccia la casa,
la malattia vi impedisca,
i vostri nati torcano il viso da voi.

(De ‘Se questo è un uomo’, 1947)

Escolta

Vosaltres que viviu segurs
a les vostres cases caldejades, 
els que us trobeu, en tornar al vespre,
el menjar calent i les cares amigues:
considereu si és un home
aquest que treballa en el fang,
que no coneix la pau,
que lluita per mig pa,
que mor per un sí o per un no.
Considereu si és una dona
aquesta, sense cabells ni nom
ni forces per recordar-se’n,
perduda la mirada i freda la falda
com una granota d’hivern.
Penseu que això ha passat:
us encomano aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
quan sou a casa, quan aneu pel carrer,
quan us fiqueu al llit, quan us lleveu.
Repetiu-les als vostres fills.
O que se us ensorri la casa,
que la malaltia us deixi esguerrats, 
que els vostres fills us girin la cara. 

Versió lliure d’aquest poema amb què comença el llibre autobiogràfic ‘Si això és un home’, de Primo Levi, jueu italià que va sobreviure a Auschwitz i ens ha deixat testimonis corprenedors de com es vivia i es moria en els camps d’extermini nazis. El títol “Shemà” és un mot hebreu que significa “Escolta”, però el poema s’ha difós molt amb el títol genèric del llibre on es va publicar, i també amb el del seu primer vers.


Nikolai Ogariov (1813-1877)
ДОРОГА

Тускло месяц дальной
   Светит сквозь тумана,
И лежит печально
   Снежная поляна.

Белые с морозу
   Вдоль пути рядами
Тянутся березы
   С голыми сучками.

Тройка мчится лихо,
   Колокольчик звонок;
Напевает тихо
   Мой ямщик спросонок.

Я в кибитке валкой
   Еду да тоскую:
Скучно мне да жалко
   Сторону родную.


El camí

Lluny, a dalt, el clar de lluna
s’esmuny enmig de la boira
i il·lumina un trist paisatge
de terres ermes, nevades.

Ben glaçats i esblanqueïts, 
a la vora del camí,
hi ha bedolls posats en fila 
amb les branques totes nues.

El trineu llisca de pressa, 
fent dringar la campaneta;
el conduxtor, endormiscat, 
una cançó taral·leja.

Jo vaig a dalt del trineu
consumit per tanta angoixa;
estic trist perquè pateixo
per la meva pobra pàtria.

Versió molt lliure meva, a partir d’una versió a l’anglès no menys lliure, d’aquest poema escrit el 15 de desembre de 1841. Ogariov (també transcrit Ogarev) va néixer a Sant Petersburg en una família pagesa benestant i va estudiar a la Universitat de Moscou. Amb el seu amic Alexandr Gertsen (o Hertsen, que seria també un famós filòsof, ideòleg de la revolució camperola) van fer quan eren molt joves el jurament de lluitar tota la vida per la llibertat del poble rus, contra la tirania tsarista, l’absolutisme i el règim de servitud. Als anys 1830, tots dos lideraven un moviment intel·lectual i estudiantil que va evolucionar des del socialisme utòpic cap a un populisme revolucionari. El 1841 va ser desterrat de Moscou i va haver de tornar a casa seva, a pagès, on va residir un temps (és el viatge que evoca en aquest poema). Anys després, el 1856, es va exiliar definitivament a Anglaterra, on va morir. Fins l’any 1905, els seus llibres no es van poder editar a Rússia; la justícia tsarista fins i tot prohibia que el seu nom fos publicat en lletra impresa a tot l’imperi.


Nikolai Ogariov (1813-1877)
Entranyable pàtria meva

Entranyable pàtria meva,
el teu dolor ens aclapara,  
però una força invencible
ens omple el cor d’esperança.

Ni els edictes que fa el tsar
ni el pes de la burocràcia
ni les armes ni la por  
no podran mai subjugar-te.

No anirà a contracorrent
l’ample Volga venerable:
trobaràs, Rússia, el camí
de la llibertat que et manca.

Una versió molt lliure d’aquest altre poema d’Ogairov, del qual us estalvio el text original en rus. Més literalment, vindria a dir: “Entranyable terra meva, / que immens és el teu dolor! / però tens un poder invencible / que ens omple d’esperança. // Les ordres del tsar / ni els senyors tàrtars / ni els buròcrates alemanys / no podran afeblir-te. // No anirà enrere, a contracorrent, / l’amplíssim Volga nostre; / així Rússia, pel camí recte, / anirà, lliure, endavant!”  


Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)
Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.  


Joan Oliver recitant aquest poema al Festival de Poesia Catalana del Price, a Barcelona, el 1970. 

Imatges: J. A. Goytisolo, Erich Kästner, Primo Levi, Nikolai Ogariov i Joan Oliver (de Wikipedia i d’internet).

Llibertat per a Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa.




2 comentaris:

  1. La traducció del
    Cyrano de l’Homar (que va citar la Terribas) no és del Bru de Sala, sinó de l’Albert Arribas.

    ResponElimina
  2. Gràcies, desconeixia aquesta traducció. Ho rectifico.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.