Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 21 de febrer de 2018

Ovidi - Tristes


Publi Ovidi Nasó (43 aC – 18 dC)
Tristes (fragment)

Missus in hanc venio timide liber exulis urbem:
       da placidam fesso, lector amice, manum;
neve reformida, ne sim tibi forte pudori:
       nullus in hac charta versus amare docet.
haec domini fortuna mei est, ut debeat illam
       infelix nullis dissimulare iocis.
id quoque, quod viridi quondam male lusit in aevo,
       heu nimium sero damnat et odit opus!
inspice quid portem: nihil hic nisi triste videbis,
       carmine temporibus conveniente suis.
clauda quod alterno subsidunt carmina versu,
       vel pedis hoc ratio, vel via longa facit;
quod neque sum cedro flavus nec pumice levis,
       erubui domino cultior esse meo;
littera suffusas quod habet maculosa lituras,
       laesit opus lacrimis ipse poeta suum.
siqua videbuntur casu non dicta Latine,
       in qua scribebat, barbara terra fuit.
dicite, lectores, si non grave, qua sit eundum,
       quasque petam sedes hospes in urbe liber.  [...] 
Di, precor, atque adeo (neque enim mihi turba roganda est)
     Caesar, ades uoto, maxime diue, meo.
Interea, quoniam statio mihi publica clausa est,
     priuato liceat delituisse loco.
Vos quoque, si fas est, confusa pudore repulsae
     sumite plebeiae carmina nostra manus.

[Tristium, liber III, 1: 1-20; 77-82]

 hic ego qvi iaceo tenerorvm lvsor amorvm
      ingenio perii naso poeta meo
at tibi qvi transis ne sit grave qvisqvis amasti
      dicere nasonis molliter ossa cvbent
Hoc satis in titulo est. etenim maiora libelli
      Et diuturna magis sunt monimenta mihi,
Quos ego confido, quamuis nocuere, daturos
      Nomen et auctori tempora longa suo.

[Tristium, liber III, 3: 73-80]


Uidi ego te tali uultu mea fata gementem,
qualem credibile est ore fuisse meo.
Nostra tuas uidi lacrimas super ora cadentes,
tempore quas uno fidaque uerba bibi.
Nunc quoque summotum studio defendis amicum,
et mala uix ulla parte leuanda leuas.
Uiue sine inuidia, mollesque inglorius annos exige,
amicitias et tibi iunge pares,
Nasonisqui tui, quod adhuc non exulat unum,
nomen ama: Scythicus cetera Pontus habet.

[Tristium, liber III, 4: 37-46]

M’han enviat en aquesta ciutat, jo, el llibre d’un exiliat que tremola;
acull, amic lector, amb mà plàcida, aquest viatger fatigat.
No tinguis por que esdevingui jo per a tu una vergonya;
cap vers en aquesta carta no ensenya coses d’amor.
Aquesta és la dissort del meu senyor, que l’infeliç
no pot dissimular amb cap broma.
Fins i tot aquell llibre que el va divertir en la seva tendra edat
ara, ja massa tard, el condemna i l’odia.
Mira què continc: no hi veuràs res que no sigui tristor,
el poema s’adequa al seu temps.
Si el segon vers de cada dístic és coix,
això ho fa el peu, o bé el camí, que és llarg.
No sóc groc com el cedre ni llis de pedra tosca,
enrogeixo d’estar més ben cuidat que el meu senyor.
Hi ha lletres borroses a causa de les taques:
és que el poeta ha espatllat amb llàgrimes la seva obra.
Si algunes frases veus que et semblen poc llatines,  
és que la terra on m’han escrit és estrangera.
Digueu, lectors, si no us sap greu, ¿on haig d’anar,
a quin lloc de la ciutat pot un llibre demanar acollida? [...]
Déus, us ho prego: i sobretot (perquè no he pas de suplicar a la gent)
tu, Cèsar, déu suprem, escolta el meu plany.
Mentrestant, ja que els llocs públics em són vedats,
que em sigui concedit d’acollir-me a una casa privada.
I així mateix vosaltres, les mans del poble, acolliu,
confosos i avergonyits del rebuig, els meus cants.

[Tristes, llibre III, I: 1-20; 77-82]


«Aquí descanso, cantaire joiós de tendres amors,
jo, el poeta Nasó, mort a causa del meu talent.
Caminant, siguis qui siguis, si mai has estimat,
no et requi de dir: Reposin en pau els ossos de Nasó.»
Ja prou com a epitafi: que els meus llibres siguin el meu record
més important i durador; estic segur que, com a autor,  
tot i haver-me fet mal, em donaran renom i llarga vida.

[Tristes, llibre III, 3: 73-80]


Jo t’he vist plorant el meu destí amb una tal sentiment 
que es podria ben creure que fos el meu rostre.
He vist les teves llàgrimes caient sobre la meva cara,
i jo me les bevia alhora amb les teves paraules fidels.
Ara, també, amb afecte defenses l’amic exiliat,
i em fas suaus uns mals que enlloc més no es suavitzen.    
Viu sense enveja, per molts anys feliç allunyat de la glòria,
i uneix-te en amistat a aquells que a tu s’assemblin.
I d’aquest teu Nasó, estima’n el nom, l’única cosa
que no tinc a l’exili; la resta, ho té el mar dels Escites.

[Tristes, llibre III, 4: 37-46]

                                                        * * *


Versions meves lliures; en català hi ha una versió excel·lent de Carme Boyé (Fundació Bernat Metge, Barcelona 1966).

Són tres fragments del llibre tercer de les Tristes, obra escrita —juntament amb les Pòntiques— per Ovidi des del seu exili a Tomis, vora el mar Negre: l’actual Constança de Romania. Hi va ser desterrat per l’emperador Octavi August , sota el pretext d’haver escrit un llibre immoral, l’Ars Amatoria, publicat tanmateix deu anys abans. Va ser un pretext: la causa real no la coneixem (Ovidi només diu que va ser castigat per “un poema i un error”): hom ha especulat molt sobre la naturalesa d’aquell “error”, i es creu que el poeta va ser testimoni involuntari d’algun fet greu, ja fos la infidelitat conjugal d’algun membre de la família imperial, ja fos la conspiració d’algun candidat a la successió en el tron, que malparlés de l’escollit oficial, Tiberi, adoptat per August a instàncies de la seva esposa, la intrigant Lívia (a qui coneixem bé per la sèrie “Jo, Claudi” de Robert Graves, si la recordeu).

He escollit tan sols tres fragments del llibre tercer, però el conjunt de les Tristes i les Pòntiques és un testimoni colpidor. Alguns exegetes han considerat aquests llibres “menors”, inferiors a les Metamorfosis, els Fastos o l’Art Amatòria, però en aquestes obres d’exili s’hi expressa un sentiment real, personal: la tristesa del poeta per la injustícia que se li ha fet, amanida amb lloances i adulacions a August i Lívia, a qui els suplica en va que li permetin de tornar a la pàtria o, almenys, de residir-hi més a prop. No podem jutjar malament aquestes lloances atesa la seva situació personal: el poeta agraeix a l’emperador no haver-lo fet assassinar, i haver permès a la seva muller i a les seves filles de continuar residint a Roma i conservar llurs propietats. Certament, el càstig podia haver estat pitjor. Però entre línies, sota cada pretesa adulació, hi subjeu un retret amarg per l’arbitrarietat d’una pena imposada sense donar audiència a l’acusat i sense garanties judicials de cap mena. L’emperador era déu, i calia besar-li la mà que t’apunyalava en nom d’una justícia no gens justa. Fa dos mil anys, d’això: Ovidi es va exiliar l’any 8 de la nostra era, i va morir a l’exili, a Tomis, l’any 18, sense que els seus llibres li mereixessin pietat, ni per part d’August ni per part del seu successor, Tiberi.  


En el primer fragment, l’autor fa que parli el mateix llibre que està escrivint, les Tristes; s’hi explica que l’Ars Amatòria, titllat d’immoral, s’havia vist exclòs de les biblioteques públiques de l’Imperi i havia estat la causa de l’exili forçat del seu autor, que ara es veu obligar a censurar-lo i odiar-lo, tot i que en altres poemes defensarà que no hi va escriure res de dolent. El nou llibre explica que tan sols conté tristesa i no parla pas d’afers eròtics; però tem veure’s també rebutjat dels estaments oficials, i demana per tant que les mans de la gent del poble l’acullin i el llegeixin. El manuscrit, diu, té lletres borroses per les llàgrimes que hi ha vessat el poeta; i pel que fa als versos coixos, és —a part d’una captació retòrica de benvolença— una manera de dir que el poema és escrit en dístics elegíacs, que combinen alternadament versos de sis peus amb versos de cinc, els quals, per tant, essent més curts que els altres, semblen coixos.

El segon fragment és el conegut “epitafi” que el poeta s’escriu per a si mateix avançant-se a la seva mort. Ovidi escriu a la seva tercera esposa —de la qual no sabem el nom, i sí només que pertanyia a la família Fàbia—, demanant-li que, quan serà mort, reclami les seves despulles per poder-les enterrar prop de Roma, a la seva pàtria. I li demana que hi posi aquest epitafi. Tot seguit es mostra orgullós de la seva obra poètica, que farà que sigui recordat molts anys després d’haver mort; malgrat que algun dels seus llibres li hagués “fet mal” —és refereix, és clar, a l’Ars Amatòria.

I el tercer fragment va adreçat a un amic innominat —a les Tristes, Ovidi no esmenta els seus amics pel nom, tement de comprometre’ls; més tard, a les Pòntiques, sí que ho farà, ja que devia constatar que això no els perjudicaria. Els erudits creuen que podria tractar-se del jove Carus, preceptor dels fills de Germànic —nebot de Tiberi, germà del futur emperador Claudi i pare del successor d’aquest, Neró— i autor d’una Heracleida que s’ha perdut. Ovidi li agraeix que fos un dels pocs que li va donar suport moral en la seva aflicció, acomiadant-se’n amb plors sincers, i que en l’actualitat defensava a Roma el bon nom de l’amic exiliat. El nom, és a dir el prestigi: l’únic d’ell que ha restat lliure.  



Imatges:  a) ‘Ovidi’, monument d’Ettore Ferran a la plaça del Mercat de Constança, Romania, on el poeta va morir;  b) ‘Ovidi’, monument a Sulmona, els Abruços, Itàlia, ciutat natal del poeta; c) J. M. W. Turner, ‘Ovidi desterrat de Roma’, oli sobre tela (1838); d) ‘August de Prima Porta’, marbre d’Octavi August trobat a la vil·la de Lívia a Prima Porta, prop de Roma /(segle I), Museu Vaticà.

Llibertat per a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i per a Joaquim Forn i Oriol Junqueras, des de fa mesos en presó ignominiosa. I que els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa. I en defensa de la llengua i la cultura catalanes, i perquè els pobles puguem conviure en pau, justícia i llibertat.



1 comentari:

  1. "Si el segon vers de cada dístic és coix,/
    això ho fa el peu, o bé el camí, que és llarg": seria un exemple de la poesia que entremescla el que diu amb com ho diu.
    Ramon, tu vas fer filologia catalana, però tens cultura sobre tota la literatura universal!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.