Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 9 de març de 2018

Verdi - Don Carlo


Achille de Lauzières - Angelo Zanardini / Giuseppe Verdi

Don Carlo

O Signor, di Fiandra arrivo

RODRIGO: O Signor, di Fiandra arrivo,
quel paese un dì s’i bel;
d’ogni luce or fatto privo
ispira orror, par muto avel!
L’orfanel che non ha loco
per le vie piangendo va;
tutto struggon ferro e foco,
bandita è la pietà!
La riviera che rosseggia
scorrer sangue al guardo par;
della madre il grido echeggia
pei figliuoli che spirar.
Ah!, sia benedetto Iddio,
che narrar lascia a me
questa cruda agonia,
perchè sia nota al Re.

FILIPPO II: Col sangue sol potei
la pace aver del mondo;
il brando mio calcò
l’orgoglio ai novator’,
che illudono le genti
coi sogni mentitor’!
La morte in questa man
ha un avvenir fecondo.

RODRIGO: Che! Voi pensate, seminando morte
piantar per gli anni eterni?

FILIPPO II: Volgi un guardo alle Spagne!
L’artigian cittadin,
la plebe alle campagne,
a Dio fedel e al Re
un lamento non ha!
La pace istessa io dono
alle mie Fiandre!

RODRIGO: Orrenda, orrenda pace!
La pace è dei sepolcri!
O Re! Non abbia mai
di voi l’istoria a dir:
Ei fu Neron!
Quest’è la pace che voi date al mondo?
Desta tal don terror, orror profondo!
È un carnefice il prete,
un bandito ogni armier!
Il popol geme e si spegne tacendo,
è il vostro imper
deserto, immenso, orrendo,
s’ode ognun a Filippo maledir, sì, maledir!
Come un Dio redentor,
l’orbe inter rinnovate,
v’ergete a vol sublime,
sovra d’ogni’altro Re!
Per voi si allieti il mondo!
Date la libertà!  [...]

[Acte II, segona part, escena 6]

Oh, senyor, arribo de Flandes

RODRIGO: Oh, senyor, arribo de Flandes, 
aquell país que un jorn fou tan bonic;
avui, privat de tota claror, inspira
terror, sembla una tomba muda! 
L’orfenet que no té casa
pels camins va errant plorant;
ferro i flames tot ho arrasen:
ha estat proscrita la pietat!
L’aigua del riu, vermellosa 
a la vista, sembla portar sang;
de la mare el crit ressona
pels seus fills que han expirat.
Ah, beneït sigui Déu,
que m’ha permès explicar
aquesta cruel agonia
perquè la conegui el rei.

FELIP II: Tan sols amb sang he pogut
imposar la pau al món;
la meva espasa ha esclafat
l’orgull dels innovadors
que il·lusionen la gent
amb somnis enganyadors! 
La mort, en aquesta mà,
hi troba un futur fecund.

RODRIGO: Com? Penseu, tot sembrant mort,
plantar per l’eternitat?

FELIP II: Dona un cop d’ull a Espanya:
l’artesà de la ciutat 
i el pagès de la muntanya, 
fidels a Déu i al seu rei,
de res no es poden queixar!
La mateixa pau ofreno
als meus dominis de Flandes!

RODRIGO: Horrible, horrible pau!
És la pau dels sepulcres!
Oh rei, que no pugui la història
dir mai de vós: va ser un Neró!
És aquesta, la pau que oferiu al món?
El vostre do provoca un terror profund!
El sacerdot és un botxí,
cada guerrer, un bandit!
El poble gemega i s’apaga
callant, i en el vostre imperi
desert, immens, horrible, se sent
a tothom maleir Felip, sí, maleir-vos!
Com un Déu redentor,
renoveu el món sencer,
alceu-vos amb vol sublim
per damunt dels altres reis!
Que per vós el món s’alegri:
doneu-li la llibertat!

[Acte II, segona part, escena 6]



Sire, no, l’ora estrema

I DEPUTATI: Sire, Sire, no, l'ora estrema
ancora non suonò
per i Fiamminghi in duol.
Tutt’ un popolo t'implora,
fa che in pianto così
sempre non gema.
Se pietoso il tuo core
la clemenza e la pace
chiedea nel tempio,
pietà di noi ti prenda,
e salva il nostro suol,
O Re, che avesti il tuo poter da Dio.

FILIPPO: A Dio voi fuste infidi,
infidi al vostro Re,
Sono ¡ Fiamminghi a me ribelli:
guardie, vadan lontan da me. […]

I FRATI: Ah, son costor infidi,
in Dio non han la fe'.
Vedete in lor, sol dei ribelli!
Tutto il rigor, mertan del Re!

DON CARLO, ELISABETTA, RODRIGO,
I FIAMMINGHI, E TUTTO IL POPOLO:
Su di lor stenda il Re la sua mano sovrana,
trovi pietà, signor, il Fiammingo nel duol:
nel suo martir, presso a morir,
ei manda già l'estremo suo sospir.

[Acte III, segona part, escena 4]

Senyor, no, l’hora extrema

ELS DIPUTATS: Senyor, no, l'hora extrema
encara no ha sonat
per als flamencs que pateixen.
Tot un poble t'implora,
fes que mai més no plori així.
Si, pietós, el teu cor
la clemència i la pau buscava al temple,
tingues pietat de nosaltres  
i salva la nostra terra,
o rei, tu que de Déu has rebut el poder.

FELIP II: A Déu heu estat infidels,  
i infidels al vostre rei.
Els flamencs són rebels a mi:  
guàrdies, que se’n vagin lluny de mi. […]

ELS FRARES: Ah, aquests són infidels,  
no tenen fe en Déu!  
En ells, mireu tan sols uns rebels!  
Mereixen tot el rigor del rei!

DON CARLO, ELISABET, RODRIGO,
ELS FLAMENCS I TOT EL POBLE:
Sobre ells estengui el rei 
la seva mà sobirana.
Que trobin pietat, senyor,
els flamencs en llur dolor.
Pietat, senyor, en llur martiri: 
estan a prop de morir,
i ens envien ja llur darrer sospir.

[Acte III, segona part, escena 4]

  
Fa dos dies vam poder veure, al teatre Kursaal de Manresa, una magnífica posada en escena d’aquesta òpera verdiana, a càrrec dels Amics de l’Òpera de Sabadell, sota la direcció musical de Daniel Gil de Tejada, amb un muntatge molt treballat i uns intèrprets i cors excel·lents.

L’òpera, de cinc actes, va ser estrenada a París el 1866; el llibret original, en francès, el va començar Joseph Méry i, havent mort aquest, el va acabar Camille du Locle. Més tard, Achille de Lauzières i Angelo Zanardini van traduir el text, amb modificacions que el milloraven, a l’italià. Actualment se sol representar en quatre actes, suprimint el primer, que és com un llarg pròleg; tot i així, l’obra és llarga i complexa.

A l’escena que he triat de l’acte II, el marquès Rodrigo de Posa intenta intercedir, infructuosament, davant el rei, exposant la cruel situació en què es troba el poble de Flandes i implorant llibertat, que li és denegada. A l’escena de l’acte III hi ha un acte de fe de la Inquisició, en què diversos condemnats (per heretgia, però el text deixa entreveure clarament que són rebels flamencs protestants) són cremats davant la Cort. Don Carlo s’hi presenta amb sis diputats flamencs, que també demanen al rei clemència per als reus i pau per a llur poble. Don Carlo, Elisabet, Rodrigo i tot el poble es sumen a la petició, però el rei —secundat pels frares inquisidors, que li fan costat— s’hi nega en rodó. 



No és el lloc de discutir els valors musicals d’aquesta òpera, ni les llibertats que els llibretistes romàntics es van prendre amb la història real (adaptant el drama de Schiller que també tractava la història amb criteris prou laxos). A l’òpera, Don Carlo (Carles d’Àustria, fill primogènit de Felip II i de la seva primera esposa), representa que està enamorat d’Elisabet de Valois, però ella s’ha hagut de casar amb el rei Felip II i, per tant, de nòvia de Don Carlo ha passat a ser la seva madrastra i reina.  D’altra banda, el príncep pateix la gelosia de la inquietant princesa d’Èboli. Però tant o més que aquests amors impossibles, al públic li va impactar l’aferrissat discurs que el monarca fa, en les dues escenes que he seleccionat, justificant la seva política repressiva sobre Flandes, d’acord amb les cruels admonicions d’un altre personatge encara més sinistre, el Gran Inquisidor. Són coses que passaven fa cinc-cents anys…

Històricament, sembla que Carles, hereu de la corona imperial, no va pas ser un model de virtuts, però sí que havia manifestat simpaties pels rebels flamencs i holandesos. Per la raó que fos, Felip II el va fer empresonar fins a la mort, i va fer desaparèixer dels arxius reial de Simancas tota la documentació relativa al cas. Per tot plegat, la vox populi va sospitar que el príncep havia estat assassinat per ordre del monarca (sort que, a l’òpera, el fantasma de Carles V s’apareix a temps per salvar-lo).


L’obra de Schiller, publicada el 1787, no pretenia pas ser un drama històric —hi ha força anacronismes i no pocs invents—, sinó una defensa de la llibertat enfront de l’absolutisme i un atac al catolicisme intransigent que Felip II va imposar a tots els seus dominis, reprimint durament, amb l’ajut de la Inquisició, el protestantisme que havia arrelat a Flandes ja en temps de Carles V.

El 1565, Felip II va prohibir la llibertat de cultes a Flandes. L’any següent, la noblesa flamenca va presentar a la governadora, Margarita de Parma, germana del rei, la petició formal d’abolir la Inquisició i restaurar la llibertat religiosa. La negativa reial va provocar una insurrecció popular, i Felip II va enviar el Duc d’Alba a reprimir els avalots. La repressió va ser duríssima: tribunals especials, condemnes de mort, confiscacions de béns, decapitacions públiques… El 1568 va esclatar la guerra, liderada per Guillem d’Orange, i que aviat va tenir com a objectiu la independència de les “províncies unides”. La guerra va durar 80 anys, amb personatges com Lluís de Requesens, Juan de Austria o Alejandro Farnesio comanant els “Tercios de Flandes”, i va acabar el 1648 amb el Tractat de Münster  que reconeixia la independència dels Països Baixos.


Imatges: 

a/ Giovanni Boldini: Retrat de Giuseppe Verdi. Pastel sobre cartó (1886). Galleria Nazionale Moderna e Contemporanea, Roma. 

b/ Alonso  Sánchez Coello, ‘Retrato del príncipe Don Carlos de Àustria’, oli sobre tela (1564). Kunsthistorisches Museum, Viena. 

c/ Antonis Mor: ‘Felipe II en la jornada de San Quintín’. Oli sobre tela (1560), El Escorial.

d/ Juan Pantoja de la Cruz: ‘La Reina Isabel de Valois’. Oli sobre tela (1605). Museo del Prado, Madrid.

e/ Autor desconegut (atribuït a Sánchez Coello): ‘Retrat de la Princesa de Éboli’.


Llibertat per a tots els presos polítics, i que puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, i de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau.

2 comentaris:

  1. He llegit un article d'algú que no puc dir, deia que els flamencs actuals, que acolleixen Puigdemont, ja saben "com les gasten els castellans". Crec que van matar moltíssima gent. Amb el mateix estil que van fer servir a les amèriques. Sempre han estat igual, uns imperialistes de la pitjor mena. Ara no volen deixar anar una de les darreres colònies, Catalunya, tenen l'orgull ferit.

    ResponElimina
  2. Cada país és hereu de la seva història. De vegades, sembla que en podrien aprendre per evitar incórrer en els mateixos errors. Però ja es veu que, aquí i arreu d'Europa, l'autoritarisme i els moviments totalitaris reneixen... I hi ha països que porten segles de submissió i no es rendeixen, i intenten aixecar-se pacíficament, armats tan sols amb la cultura i el seny, i periòdicament són aixafats, però sempre reneixen. Com diria Esperanceta Trinquis, "aquesta és la fronsaperibèn que m'ajuda a tirar de la magna rifeta". Gràcies, Helena, tu també ets de les que no es rendeixen.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.