Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 16 de març de 2018

Yeats - Poemes sobre Irlanda lliure


William Butler Yeats (1865-1939)

Poemes sobre Irlanda lliure

To Ireland in the coming times (fragment)

Know, that I would accounted be 
True brother of a company 
That sang, to sweeten Ireland's wrong, 
Ballad and story, rann and song; 
Nor be I any less of them, 
Because the red-rose-bordered hem 
Of her, whose history began 
Before God made the angelic clan, 
Trails all about the written page. 
When Time began to rant and rage 
The measure of her flying feet 
Made Ireland's heart begin to beat; 
And Time bade all his candles flare 
To light a measure here and there; 
And may the thoughts of Ireland brood 
Upon a measured quietude. [...]

While still I may, I write for you 
The love I lived, the dream I knew. 
From our birthday, until we die, 
Is but the winking of an eye; 
And we, our singing and our love, 
What measurer Time has lit above, 
And all benighted things that go 
About my table to and fro, 
Are passing on to where may be, 
In truth's consuming ecstasy, 
No place for love and dream at all; 
For God goes by with white footfall. 
I cast my heart into my rhymes, 
That you, in the dim coming times, 
May know how my heart went with them 
After the red-rose-bordered hem.

A Irlanda en els temps que vindran

Sapigueu que voldria que em comptessin
entre els germans de debò d’una colla
que cantés, per a endolcir els greuges d’Irlanda,
balades i històries, versos i cants;
i jo no hauria pas de ser menys que ells    
perquè la vora de roses vermelles    
que s’arrossega per tota la pàgina escrita
orla la seva història, que va començar
ja abans que Déu creés el clan dels àngels.
Quan el Temps va començar a cridar enfurit,
la mesura del seu peu alat
va fer que el cor d’Irlanda comencés a bategar;
i el Temps va fer que totes les espelmes s’encenguessin
per fer claror a una mesura aquí i allí:
i que els pensaments d’Irlanda es poguessin covar
en una mesurada quietud. […]

Mentre encara puc, escric per a tu
l’amor viscut, el somni conegut.
Entre que naixem i que morim
no hi ha més que el parpelleig d’un ull;
i nosaltres, els nostres cants, el nostre amor,
allò que el Temps mesurador il·lumina des de dalt,
i totes les coses beneïdes que van
d’ací d’allà damunt la meva taula,
van fent via envers allà on, tal volta,
en l’èxtasi devorador de la veritat,
ja no hi ha lloc per a l’amor ni el somni,
car Déu hi passa amb sa petjada blanca.
Poso tot el meu cor en els meus versos,
per tal que tu, en els temps tèrbols que s’atansen,
puguis saber com el meu cor anava amb ells,  
darrere la vora orlada de roses vermelles. 


September 1913

What need you, being come to sense, 
But fumble in a greasy till 
And add the halfpence to the pence 
And prayer to shivering prayer, until 
You have dried the marrow from the bone; 
For men were born to pray and save: 
Romantic Ireland’s dead and gone, 
It’s with O’Leary in the grave.

Yet they were of a different kind, 
The names that stilled your childish play, 
They have gone about the world like wind, 
But little time had they to pray 
For whom the hangman’s rope was spun, 
And what, God help us, could they save? 
Romantic Ireland’s dead and gone, 
It’s with O’Leary in the grave. 

Was it for this the wild geese spread 
The grey wing upon every tide; 
For this that all that blood was shed, 
For this Edward Fitzgerald died, 
And Robert Emmet and Wolfe Tone, 
All that delirium of the brave? 
Romantic Ireland’s dead and gone, 
It’s with O’Leary in the grave. 

Yet could we turn the years again, 
And call those exiles as they were
In all their loneliness and pain, 
You’d cry, ‘Some woman’s yellow hair 
Has maddened every mother’s son’: 
They weighed so lightly what they gave. 
But let them be, they’re dead and gone, 
They’re with O’Leary in the grave.

Setembre 1913

Què més necessiteu, ara que teniu seny,
sinó furgar dintre el calaix llardós
i als penics afegir mitjos penics
i afegir precs als tremolosos precs
fins que el moll de l’os se us assequi?
Perquè heu nascut per resar i estalviar:
la Irlanda romàntica ja s’ha mort,
ara és a la tomba amb O’Leary.   

En canvi, eren de mena ben diferent
els noms que us paraven els jocs infantils;
se’n van anar d’aquest món com el vent,
però van tenir poc temps per resar
quan la corda del botxí giravoltava.
I valga’ns Déu, què podien estalviar?
La Irlanda romàntica ja s’ha mort,
ara és a la tomba amb O’Leary.   

Fou per això que els ànecs salvatges obrien
les ales grises damunt de les onades?
Fou per això, que es va vessar tanta sang?  
Per això va morir Edward Fitzgerald
i Robert Emmet i Wolfe Tone,
i tot aquell anhel de gent valenta?
La Irlanda romàntica ja s’ha mort,
ara és a la tomba amb O’Leary.   

Tanmateix, si poguéssim fer anar el temps enrere,
i cridar aquells exiliats tal com estaven,
amb tota la seva solitud i dolor,
cridaríeu: «El cabell ros d’alguna dona
ha fet embogir tots els fills de mare»:
ells preaven tan poc allò que us van donar.
Però deixem-ho estar: ells no hi són, ja són morts,
 són a la tomba amb O’Leary.

  
On being asked for a War Poem

I think it better that in times like these
A poet's mouth be silent, for in truth
We have no gift to set a statesman right;
He has had enough of meddling who can please
A young girl in the indolence of her youth,
Or an old man upon a winter’s night.

En demanar-li un poema de guerra

Em sembla que és millor, en temps com aquests,
que la veu del poeta estigui muda, 
car  certament no podem oferir
res a un home d’estat; ja en té prou, de manefles 
que poden plaure a una noia indolent
o a un home vell en una nit d’hivern.


An Irish airman foresees his death

I  know that I shall meet my fate 
Somewhere among the clouds above; 
Those that I fight I do not hate, 
Those that I guard I do not love; 
My country is Kiltartan Cross, 
My countrymen Kiltartan’s poor, 
No likely end could bring them loss 
Or leave them happier than before. 
Nor law, nor duty bade me fight, 
Nor public men, nor cheering crowds, 
A lonely impulse of delight 
Drove to this tumult in the clouds; 
I balanced all, brought all to mind, 
The years to come seemed waste of breath, 
A waste of breath the years behind 
In balance with this life, this death.

Un aviador irlandès preveu la seva mort

Sé que hauré de trobar el meu destí
en algun lloc, a dalt, enmig dels núvols;
aquells contra els qui lluito, no els odio,
aquells a qui defenso, no els estimo.
El meu país és a Kiltartan Cross,
els meus paisans, els pobres de Kiltartan.
Cap possible final no els farà perdre
ni els farà més feliços que abans.
Cap llei, cap deure m’ha ordenat que lluiti,
cap home públic ni la gent que anima; 
un solitari impuls de voluntat
m’ha dut aquí, en aquest combat als núvols.
Ho vaig sospesar tot, i meditar: 
els anys futurs no valdrien la pena
ni la valen tampoc els anys viscuts.
Balanç d’aquesta vida, aquesta mort.

On a political prisoner

She that but little patience knew, 
From childhood on, had now so much 
A grey gull lost its fear and flew 
Down to her cell and there alit, 
And there endured her fingers' touch 
And from her fingers ate its bit. 

Did she in touching that lone wing 
Recall the years before her mind 
Became a bitter, an abstract thing, 
Her thought some popular enmity: 
Blind and leader of the blind 
Drinking the foul ditch where they lie? 

When long ago I saw her ride 
Under Ben Bulben to the meet, 
The beauty of her country-side 
With all youth's lonely wildness stirred, 
She seemed to have grown clean and sweet 
Like any rock-bred, sea-borne bird: 

Sea-borne, or balanced in the air 
When first it sprang out of the nest 
Upon some lofty rock to stare 
Upon the cloudy canopy, 
While under its storm-beaten breast 
Cried out the hollows of the sea.

Sobre una presonera política

Ella que tenia tan poca paciència
des de la infantesa, ara en tenia tanta,
que una gavina grisa va perdre la por i va volar
avall, cap a la seva cel·la, i hi va entrar,
i va aguantar el contacte dels seus dits 
i dels dits en va menjar unes engrunes.  

Quan ella va tocar aquella ala solitària,
¿va recordar aquells anys, abans que la seva ment
esdevingués una cosa armarga i abstracta,
i el seu pensament un enemic públic?
Cega i guiant els cecs,
bevent en el fètid fossat on ells jeien? 

Quan fa molt temps la vaig veure marxant  
sota Ben Bulben cap a la manifestació,
la bellesa del seu país es va revoltar
amb tota la fúria solitària del jovent.
Semblava que havia crescut neta i dolça,
com un ocell roquer transportat des del mar:

portat pel mar o balancejant-se a l'aire
el primer cop que va sortir del niu,
sobre un penyal elevat per mirar
sobre un mantell de núvols,
mentre a sota del seu pit, batut per l’oratge,
ploraven els avencs del mar.

                             * * *


1/ Yeats va publicar el poema “A Irlanda en els temps que vindran” el 1893, als 28 anys, dins el recull ‘The Rose’. Hi diu que vol ser comptat entre els poetes que defensen la llibertat d’Irlanda, malgrat que els seus primers poemes eren d’un romanticisme tòpic (“la vora orlada de roses vermelles”). Així, considerant que la vida és breu, vol dedicar-se a cantar la seva pàtria, ja que creia que el suport poètic a la causa nacionalista era tan important com la revolta física. Yeats va ser, en efecte, el gran poeta de la independència d’Irlanda als anys 20 del segle passat, però també va mantenir un esperit crític amb els excessos que en aquells “temps tèrbols” sens dubte es van cometre.


2/ El poema “Setembre 1913” fa referència als vells lluitadors per la independència d’Irlanda, que van ser reprimits en les revoltes de 1798, de 1805 i de 1848. John O’Leary (1830-1907) havia pres part als 18 anys en la revolta de Tipperary el 1848, i era un líder del moviment Fenià; el 1865 va ser acusat d’alta traïció i condemnat a vint anys de presó. En va complir cinc en un penal anglès; després el van posar en llibertat i es va exiliar. Va tornar a Irlanda el 1885 i va continuar liderant activitats separatistes. Era germà de la poetessa Ellen O’Leary (1831-1889). Edward Fitzgerald va ser un líder de la revolta de 1798, durant la repressió de la qual va ser mort. En el mateix alçament, Wolde Tone va intentar fugir a França, però va ser arrestat abans de salpar; condemnat a mort, es va suïcidar la nit abans de ser executat. Pel que fa a Robert Emmet, va ser condemnat a la forca arran d’un altre aixecament a Dublín el 1805. El 1912, el govern britànic oferia als nacionalistes irlandesos una certa autonomia (“The Bill”, després la “Home Rule”) que els permetria constituir un Parlament irlandès amb competències sobre sanitat i educació, però no pas sobre fiscalitat, comerç ni seguretat. Tanmateix, la majoria unionista de l’Ulster s’hi oposava, fins i tot amb violència, i els separatistes irlandesos volien molt més que això. Yeats, en aquest poema que em recorda una mica el “No era això, companys” de Llach, es lamenta de la poca ambició dels líders autonomistes que acceptaven aquella solució, en contraposició als sacrificis dels que havien donar la vida per la independència de la seva pàtria. Un poema que, mutatis mutandis, em fa pensar també en dos poemes d’en Rossend Sellarés, ‘On sou’ i ‘Que els vells estels ens il·luminin’. Com és sabut, el Parlament britànic no va aprovar la “Home Rule” fins al 1914, i encara no va entrar en vigor a causa de la Primera Guerra Mundial; el 1916 va esclatar la sagnant revolta del Diumenge de Pasqua.



3/ El febrer de 1915, Henry James va demanar a Yeats que escrivís un poema sobre la guerra; ell va escriure aquests versos irònics, on exposa que la funció de la poesia no és aconsellar els polítics, sinó agradar a les noies i a la gent gran (és a dir, els temes de la lírica tradicional). Jo sempre he cregut que James no li demanava pas que aconsellés els polítics, sinó que expressés la seva opinió sobre la guerra, però l’home ho va enfilar per aquí. De fet, Yeats, molt implicat aleshores en la independència d’Irlanda, era molt crític amb tots els polítics europeus, inclosos els britànics. Aquest poemet el va publicar el 1916, dient que no havia escrit ni escriuria res sobre la guerra; no va ser ben bé així, ja que va escriure el conegut poema “Un aviador irlandès preveu la seva mort”, que he transcrit tot seguit, i altres, publicats el 1919, al recull ‘The Wild Swans at Coole’, on va incloure també aquest.


4/ El poema sobre l’aviador que preveu la seva mort va ser escrit el 1918 i publicat al recull ‘The Wild Swans at Coole’ (Els cignes salvatges de Coole, 1919). L’aviador de qui parla el poeta era el seu amic Robert Gregory (1881-1918), que ara ha fet cent anys va morir a Itàlia en un combat aeri, víctima, pel que sembla, del “foc amic” d’un avió italià aliat; oficialment, va ser un “accident aeri”.  El poema reflecteix la contradicció dels irlandesos que, alhora que al seu país lluitaven contra Anglaterra per independitzar-se’n, van combatre a les files de l’exèrcit britànic contra els enemics del Regne Unit; a la gent pobra del seu poble, la guerra els és aliena i el resultat els és indiferent. He traduït “delight” (delit, plaer) per “voluntat”: l’aviador que preveu la mort, ningú l’ha obligat a allistar-se, ho ha fet perquè ha volgut, per gust. Hi ha qui ha cregut veure en els últims versos una esperança en una altra vida, després de la mort, millor que la terrenal; però jo no ho sé llegir enlloc. Sí que hi ha un desencís de la intranscendència de la vida viscuda fins ara i un dubte raonable sobre el futur que esperava a la gent; com es pot veure, un escrit ben diferent dels himnes o cants patriòtics d’altres poetes. 


5/ En el poema “sobre una presonera política”, Yeats parla de Constance Markievicz , nascuda Gore-Booth (1868-1927), activista del Sinn Féin i líder de les “filles d’Irlanda”, grup revolucionari feminista que va participar activament en el tràgic Aixecament de Pasqua (Easter Rising) de 1916. Detinguda, la van tancar a la presó de Kilmainham, amb 70 dones més; per la seva actitud rebel, va ser confinada tota sola en una cel·la de càstig. El juliol de 1916, el govern britànic la condemnà a mort, pena que li fou commutada per la de cadena perpètua “només en consideració al seu sexe”; ella va demanar als seus captors que l’afusellessin. Després de passar per dues altres presons, un any després va ser alliberada arran d’una amnistia general promulgada el 1917 pel govern de Londres. El 1918 va tornar a ser detinguda; des de la presó, el desembre d’aquell any es va presentar a les eleccions al parlament britànic, i va guanyar l’escó, tot i que no s’hi va poder presentar. El 1919 es constituïa el parlament provisional irlandès, del qual va formar part, com també del primer govern republicà, del qual va ser nomenada ministra de Treball.  Ben Bulben és el nom d’un penya-segat de la serralada de Dartry, al comtat de Sligo, on Constance i la seva germana Eva, que després seria militant sufragista i socialista, van viure de joves i on van conèixer Yeats, que també s’hi estava.

En català hi ha diverses versions de poemes de Yeats; destaquen les de Marià Manent i Marià Villangómez. El 2015 va aparèixer l’antologia més extensa: ‘Irlanda indòmita’, 150 poemes, versionats per Josep M. Jaumà. Aquestes meves versions, lliures i maldestres, no volen ni poden fer ombra a tan il·lustres traductors.

Imatges:  1/ Yeats, dibuix de John Single Sargent (1908). Wikimedia Commons.

2/ Vinyeta satírica de 1888, en què, imitant un baix relleu romà, s’hi dibuixa el líder nacionalista Charles S. Parnell enfrontant-se com a gladiador a un unionista britànic de nom Walters, que no he aconseguit identificar, en presència de tres jutges: Bay, Smith i Hannen, flanquejats per les al·legories d’Erin (Irlanda) i Britannia (Gran Bretanya). De Wikimedia Commons.

3/ Vinyeta satírica. Polítics britànics demanen a Henry Campbell-Bannerman, primer ministre del Regne Unit, per què està fumant aquest cigar (l’estatut d’autonomia d’Irlanda) que fa una pudor insuportable; ell respon: “No hi puc fer res; Redmond diu que me l’he de fumar!”. John Edward Redmond era un polític irlandès, moderat, parlamentari a Westminster, que va negociar l’autonomia amb Campbell (London School of Economics; Wikimedia Commons).

4/ Vinyeta satírica de J.M.Staniforth (1899). Hi veiem el polític irlandès John Edward Redmond, caracteritzat com un ruc que vol ensorrar a guitzes el mur dels opositors britànics a l’autonomia; i el polític liberal anglès Henry Campbell li aconsella: “Espera’t que caigui tot sol, que tu no tens cap possibilitat d’enderrocar-lo” (Wikimedia Commons).

5/ Un avió britànic de 1914 (Wikimedia Commons).

6/ Constance Gore-Booth (Mankievitz), dibuix de W. B. Yeats (Wikimedia Commons).

Llibertat per a tots els presos polítics, i que puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, i de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau.



1 comentari:

  1. "Entre que naixem i que morim/ no hi ha més que el parpelleig d’un ull". Això m'agrada, però no era Yeats també el de "A terrible beauty is born"?
    Recordo a la carrera, fa més de 20 anys, que jo li deia a la meva professora de poesia que el problema a Irlanda era inevitable, i ella em deia que de cap manera. Va tenir raó, perquè un temps després hi va haver els acords de pau.
    Que sigui el mateix per Catalunya!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.