Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 15 d’abril de 2018

J. V. Foix: 125 anys


J. V. Foix (1893-1987)
Cent vint-i-cinc anys del naixement del poeta pastisser

El passat 28 de gener es van complir 125 anys del naixement del gran poeta Josep Vicenç Foix —per a mi, el més lluminós de la poesia en català de tots els temps—, i em temo que no se'n va fer el ressò que l’efemèride mereixia. A mi també se’m va passar la data. Com també se'm va escapar el 29 de gener de l'any passat, que es van complir trenta anys del seu traspàs a l'edat de 94. Però, com que en aquest blog m’he anat fent tornaveu admirat dels versos del mestre, penso que no serà sobrer d’aplegar ací part dels poemes amb què l’he anat evocant. Sempre des de l’ànim del respecte i sense voluntat de malmetre els drets de ningú; al contrari, encoratjant tothom qui em vulgui seguir a comprar i llegir els seus llibres.   




De  Sol, i de dol

            I

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

                                                           (1947)



El meu país és un roc

                       A l'estirp dels Foix, dels Torrents

El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Moll del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

                            Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939

            [On he deixat les claus, 1953]



Del "Diari 1918"

Quan he sabut que el meu oncle havia mort d’una guitza de mula —li donava terrossos per farratge— he deixat l’Hostal i, pels passos de Vall-llonga, he arribat al Priorat de Desvalls. He vorejat, tot fent marrada, els torrents de Foix i de Lladurs per arribar a un planell on un vol de corbs, senyorívols malgrat la llegenda i planyívols de llur dissort, ha ombrejat, un moment, les pregoneses dels erms que reivindiquen, monòtons, el meu nom. Volia parlar amb el senyor Rector, però caçava el mussol pels baixos del serrat de Busa i m’ha rebut, en hoste, un pastor que gaudeix, als Torrents, del benefici d’aixoplugar-se al casalot que ha estatjat els meus. Té el seu culte propi, descaradament heretge, i en els dies filtrats adora el Sol i la Lluna, més alts que tots, segons ell, i els ofrena formatges invocats i olives al quadrant màgic. En temps de fretura, crema herbes macerades, pels tucs més alts, i conjura els astres. Del fons de la petxina de la pila baptimal de la Parròquia, n’ha tret uns pergamins matxucats i allisant-los, grosser, amb el palmell de la mà, m’ha assenyalat, amb un ditàs d’on brollaven herbes nodrides amb fang adobat, un paràgraf on el meu nom es repetia, amb insolent prestigi, a cada ratlla. —Tot això, ha dit, és d’un tal Foix, hereu d’una nissaga morta i que ningú no sap on ronca—. No li he dit qui era jo, però li he demanat que em deixés els més vells dels seus vestits de pastor, els hi he canviat pels meus i, bastó en mà, recorro dia i nit, amb bous magres i cabres deslletades, el vell reialme del Cardener on, durant segles, els meus han plantat l’ullastre.

Castell de Lladurs, al Solsonès

Dèiem: la Nit!

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
al rost del Temps, més enllà del morir,
quan les negres frescors són un florir
d'aigües i veus, i focs, en mar oberta.

Per tu i per mi no hi havia deserta,
ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
tots en el Tot, sabíem el camí
just i reial de la Contrada oberta.

Junts érem U en la immortal sendera,
l'alè indivís, el vent que venta l'era,
i un Mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
forts en el fort i assetjats per Ningú,
ens ombrejava una sola bandera.

[On he deixat les claus, 1953]


És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

            [On he deixat les claus, 1953]


De Les irreals omegues
                       
                                   VI

BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA EM VAN ATURAR ELS CICLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I NÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT 

Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa; 
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire,
-Darrere els faigs, allà on la nit udola-,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues, 

     És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
     -Nit d'avets delirant! Nit col·lectiva! 

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil•les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigsmals anacrònics, 
Verure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis, 

     És gai i trist pels qui funyen els glaços
     Emmurallats a les fleques alpines. 

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent joiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres, 

     És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
     Lleva el pugó del pi de les tres branques. 

                                   Gualba, 1944 - Viladrau, 1948 


De Les Irreals Omegues

                                   IX

EN PALMELLS D’OR GUARDEM ELS ULLS DE PEDRA DELS FARAONS VENÇUTS PER L’HOME QUE ERRA SOLITARI PER ORRIS I CALELLES

Teniu els ulls sense gregals ni arbres
I em deu les mans amb trenta codolells;
–Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo
Aigua i fullam pels clots assolellats.
     Míser em sé, però sol torno a néixer
     En prats frescals, en masos matiners.
No sou –sou tants!– i la veu us retorna
En únic so, i tremoleu de por
Quan l'altra veu, que les ones modulen
I els rocs eterns, invoca solituds.
     Sóc el Qui Fou per clares torrenteres
     I em faig un clam del silenci de tots.
Us veig alçats per semblar més encara,
Tinta la faç i amb fatídics coturns,
Clamant als déus, i a les vestals. I al Cèsar!
Els ulls sagnants en bacines de fang.
     Només mos ulls són meus, no pas els vostres,
     I petjo ferm en nits d'eternitat.
Us emmureu, morents, en llum somorta,
Al so crioll d'instruments enyorats,
I us projecteu a l'obrador dels somnis
A un enllà esvaït, en negre i blanc.
     Us sé dorments en inclements pagodes
     Jo, l'aiguaneix d'un planell sobirà.
No teniu mans per aplaudir el miracle,
Aneu cap cots i junts per plaça i circ,
Canteu, incauts, tonades de crepuscle,
Entre fullams, en els suburbis broms.
     Cantaré sol per orris i calelles
     El cant de tots, amb aire antic i plors.
A riba mar us agleveu febrosos,
El cos flairós i nu, tiges solars
De l'erm carnal, sense gra ni migrança,
A l'Absolut estranys, i al foll Instant.
     –Oh mar, miratge de les ombres orfes,
     Obre'm l'abís del teu solatge pur!
Heu mutilat icons, i això us conhorta;
Amb metalls clars feu tomba i pedestal.
Moriu plegats per salvar-vos d'angoixa
I el trofeu d'un és el trofeu de tots.
     En or palmat guardem els ulls de pedra
     Dels faraons vençuts en areny fosc.
                                   Els Torrents de Lladurs, 1939


     
      Una veu per al món

       Obrim serens la nostra parla
       als mil parlars del món amic,
       amb les clarors d’un verb antic,
       vora la mar i al peu dels cims.
       Durs al treball, per terra endins,
       solquem el pla que volem lliure:
       oberts a tots, viure i conviure. 

Himne del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), amb música de Josep Moraleda.



Avui hem celebrat una multitudinària manifestació a Barcelona per demanar la llibertat per als presos polítics, i perquè puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra la repressió, contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau. “Ens mou un anhel de llibertat i una set insadollable de justícia i de pau”. “Us volem a casa”. 





2 comentaris:

  1. Aquest "Poema de Catalunya", com l'interpretes? Que el mapa de Catalunya és un triangle? Que és més a prop del Mediterrani sempre, que no d'Espanya?

    "Es quan dormo que hi veig clar/
    Foll d'una dolça metzina".

    Els poetes acostumen a estar tocats pel foc...

    ResponElimina
    Respostes
    1. 1) De fet, és cada lector qui ha de fer la seva pròpia interpretació dels poemes. Jo, en aquest poema visual hi veig una aspiració d'independència sense altres límits que el Mare Nostrum, que Foix estimava tant.

      2) Foix s'inspirava molt en imatges oníriques, del somni i el preconscient. I els quatre elements (foc, aire, aigua, terra) també li donaven molt de joc. Gràcies pels teus comentaris, Helena.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.