Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 6 d’abril de 2018

Rilke - Sonets a Orfeu II, 28


Rainer Maria Rilke (1875-1926)
Die Sonnete an Orpheus  (II, 28)

O komm und geh. Du, fast noch Kind, ergänze
für einen Augenblick die Tanzfigur
zum reinen Sternbild einer jener Tänze,
darin wir die dumpf ordnende Natur

vergänglich übertreffen. Denn sie regte
sich völlig hörend nur, da Orpheus sang.
Du warst noch die von damals her Bewegte
und leicht befremdet, wenn ein Baum sich lang

besann, mit dir nach dem Gehör zu gehn.
Du wußtest noch die Stelle, wo die Leier
sich tönend hob –; die unerhörte Mitte.

Für sie versuchtest du die schönen Schritte
und hofftest, einmal zu der heilen Feier
des Freundes Gang und Antlitz hinzudrehn.

                       * * *

Vine tu, quasi infant!, fus girador!
Completa la figura de la dansa!
Fes-ne una pura constel·lació,
una altra dansa nova, acariciant-se

a aixecar el nostre ésser fugisser
damunt l’esma de la naturalesa.
Car no et mogueres fins que el cant primer
del déu t’embadalí. I un xic sorpresa

veres un arbre rera la requesta
dels teus mateixos girs, marxant amb ells.
Sabies on la lira alçà l’encís

dels seus sons. i en quest de l’alta festa
on seràs guia de l’amic feliç,
ofrenares al déu els girs més bells.

[Versió d’Alfred Badia, 1979]

                       * * *

Oh, vine i vés. Encara quasi infant, perfés
en un instant el pas de dansa
cap a la pura constel·lació d’una d’aquelles
danses en què la sorda i endreçada

natura superem, efímera. Perquè sols
quan canta Orfeu ella es trasbalsa per complet.
Tu eres encara de no gaire nouvinguda,
lleument sorpresa quan un arbre llargament

s’abstreia, per anar cap a l’esment amb tu.
Tu sabies encara l’indret en què la lira
s’alçava ressonant—; l’inaudit centre.

Vas assajar per ell els passos més bonics
i esperaves un dia vers la festa excelsa
fer girar el pas i el rostre de l’amic.

[Versió d’Isidor Marí, 2009]

                       * * *

Oh ven y vuelve tú, casi niña, completa
este paso de danza en un instante, haciéndolo
pura constelación de una danza en la cual
a la naturaleza ordenadora, oscura,

asuperamos. Pues sólo se movía del todo
al oír que cantaba Orfeo. Todavía
tú fuiste la movida, levemente extrañada
cuando un árbol pensó largamente seguir

detrás de ti al oído. Todavía sabías
el sitio en que la lira se eleva resonando;
ese centro inaudito.

Para él ensayaste tus pasos más hermosos
y esperaste, algún día, en la fiesta sagrada
orientar el camino y el rostro del amigo.

[Versió de José M. Valverde, 1967]

                       * * *

Torna y retorna, oh tú, todavía casi una niña,
completa por un instante la figura de la danza,
para convertir en constelación pura una de aquellas
danzas, en las que nosotros sobrepujamos fugaces

la oscura naturaleza ordenadora. Pues tan sólo
se animó, hecha toda oídos, con el canto de Orfeo. 
Tú estabas imbuida aún de aquel movimiento primero,
sin extrañarte apenas cuando un árbol se despertaba

lentamente para seguir tu ritmo según su oído.
Tú conocías todavía el lugar donde la lira
se alzara sonante, el centro inaudito.

Por él intentaste realizar los pasos más hermosos,
confiando orientar un día, hacia la fiesta intacta y plena,
el camino y el rostro del amigo.

[Versió de Jaime Ferreiro Alemparte, 1968]

                       * * *

Oh, ven y vete tú, aún niña casi, completa
por un momento la figura de danza,
que sea la pura constelación de una de aquellas danzas
en las que sobrepasamos, efímeros, a la Naturaleza,

que ordena sin saberlo. Pues ella, plenamente a la escucha,
sólo se agitaba cuando Orfeo cantaba.
Tú fuiste todavía aquella a la que mueve lo de entonces,
levemente extrañada, cuando un árbol

pensaba largo tiempo en seguirte, escuchando.
Sabías aún el lugar en el que la lira
se elevaba sonora; el inaudito centro.

Por ella tú intentaste los hermosos pasos
y esperaste algún día dirigir
tu paso y tu semblante a la fiesta salvada.

[Versió d’Eustaquio Barjau, 1990]

                       * * *


Oh, vete y vuelve. Tú, aún casi niña, alcanza
durante un solo instante, en constelación pura,
en uno de esos bailes la figura de danza
en que a la ordenadora naturaleza oscura,

fugaces superamos. Tan solo conmovida
cuando al cantar Orfeo prestaba oído atento.
Tú de aquel movimiento estabas poseída
y apenas extrañaste del árbol el intento,

por su oído impulsado, de caminar contigo.  
El lugar conocías en el que fuera alzada
la lira melodiosa—; el centro fabuloso.

Y para él ensayaste tu danzar más hermoso,
esperando algún día a esta fiesta sagrada
orientar la andadura y el rostro del amigo.

[Versió d’Antonio Romero Márquez, 2005]

                       * * *

Oh come and go. You, almost a child still, complete
for a moment the dance-move
into the pure constellation of those dances
in which dull orderly nature’s
transiently overcome. Since she was stirred
to total hearing only when Orpheus sang.
You were still moved by those things
and easily surprised if any tree took time
to follow after you into the listening.
You still knew the place where the lyre
lifted, sounding – the un-heard centre.
For it you tried out your lovely steps,
and hoped one day to turn your friend’s face
and course towards healing celebration.

[Versió d’A. S. Kline, 2001]

                       * * *


Aquest sonet, penúltim de la segona part dels Sonets a Orfeu, i igual com el penúltim de la part primera —i, de fet, tot el conjunt dels Sonets—, està dedicat a Wera Ouckama-Knoop (1900-1919), filla d’uns amics muniquesos del poeta. De petita, la nena es veu que era una ballarina consumada, a part de ser molt bonica, i Rilke l’havia vista dansar. Una paràlisi progressiva va fer que, d’adolescent, hagués d’abandonar la dansa, però encara va continuar practicant la música i el dibuix fins que va morir als dinou anys. Tres anys després, Rilke, que vivia aleshores al castell de Muzot, a Suïssa, va acabar les Elegies de Duino, que l’havien ocupat durant deu anys. Era el febrer de 1922. La seva amiga Baladine Klossovska li havia portat una postal amb una reproducció de Cima da Conegliano, un pintor venecià del segle XV, que representava Orfeu voltat d'animals que l'escolten com fa música. Immediatamant es va posar a escriure els Sonets a Orfeu, que va enllestir febrilment: cinquanta-cinc sonets escrits en vint dies. I va encapçalar el conjunt amb una dedicatòria: “monument funerari per a Wera Ouckama-Knoop”.



No puc entrar amb detall a comentar la complexitat de continguts dels Sonets. El protagonista és Orfeu, en la seva doble figura: com a divinitat de la natura, que encisa els animals i fa dansar els arbres al so de la seva lira i de la seva veu; i com a vencedor de la mort, ja que va baixar al país dels difunts per rescatar-ne la seva estimada Eurídice —cosa que va estar a punt d’aconseguir, si no fos que es va girar abans de temps per mirar-la i ho va engegar tot a dida. En els Sonets es celebra una epifania de la natura (arbres, flors, ocells, rius, fonts, estels…) i s’hi tracta de l’amor i la mort, el pas del temps i el destí de la humanitat enfront d’una realitat que la poesia i l’art podrien ajudar a transcendir.



El poema en concret, si l’he entès bé, evoca la nena Wera dansant i giravoltant amb gràcia. La veu poètica li demana que completi el pas de dansa, que és comparat amb el moviment pur de les constel·lacions, de manera que l’art li permet, per un instant, superar la naturalesa efímera de la vida i fondre’s en un tot amb l’univers. La dansa de la nena s’equipara a la dansa dels arbres i de les bestioles dels boscos, que reaccionen al cant d’Orfeu, i ella dansa per a ell i el segueix, integrant-se en aquest tot que és més enllà de la nostra limitada realitat del món. Wera esdevé així Eurídice, i segueix els passos d’Orfeu, el seu amic, més enllà de la vida i de la mort, cap a una festa sagrada i eterna, a la qual el poeta espera que un dia podrà guiar el seu amic, és a dir, el mateix Rilke quan li arribi l’hora.
                       * * *


És clar que una versió que vulgui conservar mètrica i rima ha de trair per força molts detalls del text original. Qui escull aquest camí (com Badia i Romero), el que fa en el fons és recrear un poema nou, inspirat més o menys aproximadament en les paraules originals, i procurar que no se’n desmarxi gaire. Les versions literals són pràcticament textos en prosa partits en línies com versos, més o menys ajustats a la partició primera —però encara, sovint, els hipèrbatons impedeixen de ser-hi exactament fidels. Entremig, una versió que prescindeixi de rima però que intenti mantenir una mètrica, participa dels problemes dels dos extrems: no li cal apartar-se tant de l’original, però per força, a fi de mantenir el ritme, haurà d’escurçar o allargar algun vers, sacrificant així matisos o afegint-hi alguna cosa que no hi era.

Tot i així, he de dir que, almenys en aquest cas, davant d’un text —per a mi— difícil per no dir críptic, trobo que la versió d’Alfred Badia, malgrat les petites “traïcions” a què es veu constreta, resulta prou clarivident i ajuda a entendre el sentit del poema millor, segurament, que altres de més literals. I tampoc la de Romero hi desmereix. Però les traduccions en vers lliure són, és clar, més fidels a l’original —amb totes les giragonses dialèctiques que presenta.


Per no allargar-me, no entraré gaire en detalls de la comparació. Només observem com resolen els nostres traductors els imperatius del començament del sonet, “O komm und geh”. Badia ho deixa en un simple “vine” i obvia el segon verb; Marí hi posa “vine i vés”; Valverde diu “ven y vuelve”; Ferreiro, “torna y retorna”; Barjauven y vete” i Romero, “vete y vuelve”. Totes les adaptacions expressen amb més o menys precisió el moviment giratori d’un pas de dansa que va i ve, però és curiós de veure el joc que poden donar els matisos de la traducció. Sí que sorprèn que, en el darrer tercet, on Rilke diu “des Freundes Gang und Antlitz”, que Ferreiro  i Valverde tradueixen com “el camino y el rostro del amigo”, Romero com “la andadura y el rostro del amigo”, Marí com “el pas i el rostre de l’amici Badia adapta en  “guia de l’amic feliç”, Barjau parli de “tu paso y tu semblante” com si es referís al pas i al rostre de la dansarina. Tot plegat serveix per demostrar com és de meritori fer front a qualsevol traducció de poesia; i no diguem quan el poeta, com és el nostre cas, juga amb la sonoritat i els diversos sentits dels mots i les associacions que suggereix al lector, a qui ofereix uns versos plens de llargs períodes encavalcats, amb un devessall de camins per on les idees es bifurquen enmig d’una selva espessa. La meva admiració per tots els que han assumit el repte d’enfrontar-se a un text tan ric com hermètic i assajar d’aplanar-nos el camí perquè hi puguem transitar sense prendre mal. Gràcies a tots.

                       * * *


Edicions citades: el text original de Rilke el transcriuen les edicions de Valverde, Badia i Romero i es troba també disponible a la xarxa.
José M. Valverde: Obras de Rainer María Rilke. Barcelona: Plaza & Janés Editores, 1967.
Jaime Ferreiro Alemparte: RMR, Antología poética. Madrid: Espasa-Calpe, Colección Austral, 1968 (2ª. ed: 1976)
Alfred Badia: RMR, Els Sonets a Orfeu. Barcelona: Edicions del Mall, 1979
Eustaquio Barjau: RMR, Elegías de Duino. Los Sonetos a Orfeo. Madrid: Cátedra, Clásicos Universales, 1990
A S Kline: The poetry of Rainer Maria Rilke. 2001 (consulta: 01-09-2017): http://www.poetryintranslation.com/
Antonio Romero Márquez: RMR, Sonetos a Orfeo. Málaga: Fundación Unicaja, 2005.
Isidor Marí: dins Jaume Medina, El crepuscle de la poesia. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner editor, 2009.

                       * * *

Imatges (de Vikimedia Commons):

L. Pasternak: Rilke a Moscou. Oli sobre tela (1928)

El Château de Muzot (Veyras, cantó del Valais, Suïssa) cap al 1920, on Rilke va escriure els Sonets a Orfeu.

Rilke i la seva amiga Baladine Klossowska al Castell de Muzot (1923)

Cima da Conegliano (segle XV): Orfeu amansint les feres

Mosaic pavimental romà d’Orfeu amansint les feres. Museo di Palermo

Jakob Hœfnagel: Orfeu amansint les feres. Aquarel·la sobre guaix (1613). The Morgan Library Museum,  Nova York

Jean-Baptiste-Camille Corot: Orphée ramenant Euridice. Oli sobre rela (1861), Museum of Fine Arts, Houston.

Tomba de Rilke a Raron (Valais, Suïssa)

Portada de la primera edició dels Sonette an Orpheus (1922)


Llibertat per a tots els presos polítics, i que puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau. “Ens mou un anhel de llibertat i una set insadollable de justícia i de pau”.




1 comentari:

  1. No has trobat cap imatge de la noia?
    Sí que costa, aquest sonet, no li trobo el sentit en cap versió.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.