Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 27 de maig de 2018

Himne Homèric a Afrodita


William Blake Richmond
Himne Homèric a Afrodita (fragment)

[...] ς επν λάβε χεραφιλομμειδς δ φροδίτη
ρπε μεταστρεφθεσα κατ μματα καλ βαλοσα
ς λέχος εστρωτονθι περ πάρος σκεν νακτι
χλαίνσιν μαλακς στρωμένονατρ περθεν
ρκτων δέρματ κειτο βαρυφθόγγων τε λεόντων,
τος ατς κατέπεφνεν ν ορεσιν ψηλοσιν.
ο δ πε ον λεχέων εποιήτων πέβησαν,
κόσμον μέν ο πρτον π χρος ελε φαεινόν,
πόρπας τε γναμπτάς θ λικας κάλυκάς τε κα ρμους.
λσε δέ ο ζώνην δ εματα σιγαλόεντα
κδυε κα κατέθηκεν π θρόνου ργυροήλου
γχίσης δ πειτα θεν ότητι κα ασ
θανάτ παρέλεκτο θε βροτόςο σάφα εδώς.
μος δ ψ ες αλιν ποκλίνουσι νομες
βος τε κα φια μλα νομν ξ νθεμοέντων:
170
τμος ρ γχίσ μν π γλυκν πνον χευε
νήδυμονατ δ χρο ννυτο εματα καλά. [...]

[Himne V – A Afrodita, vv. 155-171]


[...] Havent aixís parlat, la prengué per la mà; i Afrodita,
la qui ama els somriures, el rostre girà, i abaixà els ulls divins
deixant-se dur fins al llit ben parat que allà prop ell tenia
de llana ben blana, i a més recobert amb pells d’ós i lleó
de veu paurosa, en l’alta muntanya morts per ell mateix.
Un cop ja pujaren al llit ben parat, començava Anquises
a treure a Afrodita els bells ornaments, les fines agulles,
retorts braçalets i civelles, i els rics collarets; i després,
desfent-li el cinyell, li tragué del damunt la vesta magnífica,
i tot ho deixà en la cadira clavetejada d’argent;
i, per la divina volença, ell, mortal, hagué al llit,
(mes sense saber-ho) una dea immortal.
A l’hora en què els pastors, venint dels prats florits,
tornaven les grasses ovelles i els bous a les seves estables,
una sòn dolça espandía’s d’Anquises assobre dels ulls. [...]

 [Versió de Joan Maragall. Barcelona: L’Avenç, 1913]


[...] Havent parlat així, li prengué la mà. Afrodita, la qui ama els somriures, el seguí girant-se i baixant els ulls formosos, fins al llit ben parat que ja d’abans es dreçava allí per al sobirà, parat amb blancs cobre-llits i pells d’óssos i de lleons de veu ronca, que ell havia occit a les altres muntanyes.
            Anquises, en havent ells pujat al llit ben fet, primerament li llevà els magnífics ornaments, les agulles flexibles, els braçalets, els fermalls i els collars; li deslligà el cinyell i li tragué la magnífica vesta, deixant-ho tot sobre un setial de claus d’argent. I llavors, per voler i determini dels déus, ell, essent mortal, participà del llit d’una deessa immortal sense saber-ho clarament.
            Quan els pastors retornen dels florits pasturatges a l’establa els bous i les grasses ovelles, s’espandí sobre Anquises una son dolça i plaent […].

[Versió de Pere Bosch i Gimpera. Barcelona: L’Avenç, 1913]


[…] Parlà i la mà li prengué; Afrodita d’amable somriure
va girar-se, i anà endavant, amb els ulls fits a terra
cap al llit ben guarnit, ja fet abans per al príncep
amb blanencs abrigalls, ja que per sobre hi havia
unes pells d’óssos i de lleons de rugit formidable
morts per Anquises mateix en alteroses muntanyes.
Doncs quan hagueren pujat damunt del tàlem perfecte
ell primer li va treure del cos les esplèndides joies,
sivelles, flors i collars amb espirals retorçades.
Va desfer-li el cinyell i els blancs vestits va llevar-li
que aleshores posà en un soli de claus argentífers,
ell, Anquises, que allí pel Destí i la volença dels númens
es va mig adonar que era un home i cobria una dea.
A l’hora en què els pastors fan retornar de les prades
florides els folcs de bous i els moltons vigorosos,
ella a les parpelles d’Anquises vessà una son dolça
i profunda […].  

[Versió de Manuel Balasch. Barcelona: Llibres del Mall, 1974]


[…] Dient això, la va prendre de la mà, i Afrodita que gaudeix 
                                                                                         /de somriure
es va girar i avançà amb pas suau, baixant els formosos ulls, 
cap al llit de bell cobertor, allà on ja el tenia l’heroi,
cobert amb un abrigall suau de llana, i per damunt
hi havia esteses pells d’óssos i de lleons de rugit sonor,
que ell mateix havia mort en les elevades muntanyes.
I després quan van pujar al llit ben treballat,
ell primer li va treure les lluentes joies de sobre la pell:
els afiblalls, els braçalets entortolligats, els joiells de poncella 
                                                                                          / i els collars;
li desfermà el cinyell, la va despullar de les túniques
lluentes i les diposità sobre un seient guarnit de plata.
Tot seguit, Anquises, per voluntat dels déus i pel destí,
essent mortal va jeure amb una deessa immortal, sense saber-ho
                                                                                           / clarament.
Al temps que els pastors fan tornar de nou a l’estable
els bous i els vigorosos anyells de les pastures plenes de flors,
mentrestant, ella vessà un dolç i agradable son
damunt Anquises […]. 

[Versió de Maria Rosa Llabrés. Port de Pollença: Edicions del Salobre, 2009]


[…] Dicho esto, la tomó de la mano. Y la risueña Afrodita, con el rostro vuelto, fijos en tierra sus bellos ojos, se deslizó en el lecho de hermosos cobertores, que allí precisamente estaba dispuesto para el héroe, cubierto con delicadas colchas. Por encima se hallaban tendidas pieles de osos y de leones de ronco rugido, a los que él mismo había dado muerte en las altas montañas.
            Cuando hubieron subido al lecho bien construido, fueron los espléndidos aderezos lo primero que Anquises le quitó de su cuerpo: los broches, las retorcidas espirales, los pendientes en forma de flor y los collares, desató su cintura, la desnudó de sus resplandecientes vestidos y los colocó sobre un asiento de argénteos clavos. Luego, según la voluntad de los dioses y el destino, con la inmortal diosa compartió su lecho el mortal, sin tener un claro conocimiento de ello.
            Era la hora en que los pastores hacen de nuevo regresar de los floridos pastos al establo las vacas y las robustas ovejas, cuando esparció sobre Anquises un sueño profundo […].  

[Versió d’Alberto Bernabé Pajares. Madrid: Gredos, 1978]


[...] [155] So speaking, he caught her by the hand. And laughter-loving Aphrodite, with face turned away and lovely eyes downcast, crept to the well-spread couch which was already laid with soft coverings for the hero; and upon it lay skins of bears and deep-roaring lions [160] which he himself had slain in the high mountains. And when they had gone up upon the well-fitted bed, first Anchises took off her bright jewelry of pins and twisted brooches and earrings and necklaces, and loosed her girdle and stripped off her bright garments [165] and laid them down upon a silver-studded seat. Then by the will of the gods and destiny he lay with her, a mortal man with an immortal goddess, not clearly knowing what he did.
            But at the time when the herdsmen drive their oxen and hardy sheep back to the fold from the flowery pastures, [170] even then Aphrodite poured soft sleep upon Anchises, but herself put on her rich raiment. [...]

[Versió de Hugh Gerard Evelyn-White. London: Heinemann, 1922]

Marbre d'Afrodisias

Proposo aquí una comparació entre les quatre versions al català que conec dels Himnes Homèrics, més una de les que hi ha en castellà i una de clàssica en anglès.

Maragall va ser el primer a fer-ne una adaptació catalana, al final de la seva vida (1911, tot i que es va publicar pòstumament). La va fer a partir d’una traducció catalana en prosa de Pere Bosch i Gimpera, i va assajar de fer-la en vers lliure amb sis accents, en un intent d’imitar l’estructura de l’hexàmetre grec, que, com és sabut, no es basa en l’accentuació sinó en l’alternança de síl·labes llargues i breus; va fer servir l’ortografia prefabriana i recursos poètics com l’ús de pronoms febles postverbals, habituals en la seva obra. La versió de Balasch és en hexàmetres rigorosos, fent coincidir les síl·labes breus del grec amb àtones catalanes, i les llargues amb tòniques, jugant, això sí, amb la flexibilitat de comptar-hi accents secundaris; el llenguatge és d’un nivell alt, una mica arcaïtzant a voltes. La versió de Llabrés és en versos lliures (la traductora mateixa explica que, de fet, és “en prosa... mantenint, però, la divisió en versos”), i amb una llengua més moderna; hi ha una introducció interessant, notes i un ric glossari de noms propis. Per a mi, totes tres versions catalanes són magnífiques, però si havia de decantar-me per una de sola, segurament triaria la de Balasch. També la versió castellana de Bernabé, en prosa, va acompanyada de notes erudites i d’un pròleg breu, però dens. Hi poso també el text grec seguint l’edició de Thomas W. Allen i E. E. Sikes (1904), i una versió a l’anglès de H. G. Evelyn-White, de 1922.

Benjamin Haydon

Comparem, per exemple, com descriuen el llit del príncep: “el llit ben parat” (Maragall i Bosch Gimpera, en endavant, respectivament, M i G); “el llit ben guarnit... amb blanencs abrigalls ” (Balasch, en endavant, B); “llit de bell cobertor.. cobert amb un abrigall de llana” (Llabrés, en endavant, L); “lecho de hermosos cobertores... cubierto con delicadas colchas” (Pajares, en endavant, P). O bé els ornaments de la deessa: “els bells ornaments, les fines agulles, / retorts braçalets i civelles, i els rics collarets, / desfent-li el cinyell, li tragué del damunt la vesta magnífica” (M);  “els magnífics ornaments, les agulles flexibles, els braçalets, els fermalls i els collars; li deslligà el cinyell” (G); les esplèndides joies, / sivelles, flors i collars amb espirals retorçades; / va desfer-li el cinyell i els blancs vestits va llevar-li” (B); “les lluentes joies de sobre la pell: / els afiblalls, els braçalets entortolligats, els joiells de poncella i els collars; / li desfermà el cinyell, la va despullar de les túniques / lluentes” (L), “los broches, las retorcidas espirales, los pendientes en forma de flor y los collares, desató su cintura, la desnudó de sus resplandecientes vestidos” (P). I encara la cadira: “la cadira clavetejada d’argent” (M); “un setial de claus d’argent” (G); “un soli de claus argentífers” (B); “un seient guarnit de plata” (L), “un asiento de argénteos clavos” (P). Jo crec que es pot apreciar que Maragall i Llabrés intenten aproximar-se al llenguatge més quotidià: “cadira” (M) o “seient” (L) envers “setial” (G) o “soli” (B); “els bous” (M, G, L) enfront dels “folcs de bous” (B); “alta muntanya” (M), “altes muntanyes” (G) o “elevades muntanyes” (L) contra “alteroses muntanyes” (B); “la divina volença” (M), “per voler i determini dels déus” (G) o la “voluntat dels déus” (L), enfront de “la volença del númens” (B), on l’original grec també parla de “θεν, ‘els déus’. Balasch, doncs, assaja una llengua de ressons nobles, una mica arcaïtzants, en la línia de l’excel·lent versió de L’Odissea de Carles Riba, la de 1948, i això el distancia volgudament de la parla comuna; al contrari, Llabrés potser s’excedeix en l’aproximació al “català que ara es parla” amb l’ús de formes de registre popular, com “lluentes” (dos cops en aquest fragment; Maragall també ho fa, però en el seu temps la gramàtica no estava codificada); observem també, en la versió de Llabrés, l’ús pleonàstic del pronom “el” en “allà on ja el tenia l’heroi” (que, en tot cas, entès com a focalització anafòrica d’un element de l’oració que després s’explicita, hauria d’anar marcat amb una coma: “on ja el tenia, l’heroi”); en versions seves d’altres himnes, hi trobem emprades formes com “aficar”, “juntar”, “superbi”…, que també s’acomoden a registres populars. En canvi, Maragall, per raons mètriques i seguint els models poètics de la seva època, postposava els pronoms als verbs (“espandía’s”, en aquest fragment; en altres, “negava’s”, “semblava’s”, “deia’m”…), construccions sintàctiques del tot alienes a la llengua parlada, aleshores com ara. Destaca el rigor amb què Bosch —o el corrector de L’Avenç— s’ajusta a les Regles fabrianes (només caldria corregir-hi, avui, el guionet de “cobre-llits”), amb molta més precisió que no pas la llengua espontània, tal com raja, de Maragall. Val a dir que, en el text de Bosch he hagut de corregir dues errades: la repetició del sintagma “els fermalls” a final d’una pàgina i a l’inici de la següent (imputable al tipògraf i al corrector de L’Avenç), i l’atribució a la deessa Afrodita de l’adjectiu “mortal” quan, evidentment, ha de dir “immortal”, en contraposició a la mortalitat d’Anquises (errada que podríem imputar potser a una distracció del traductor, si no al tipògraf i al corrector). Mai tan ben dit: Quomodo bonus dormitat Homerus…  

Jean-Baptiste Paulin Guérin

Comparem, encara, fora d’aquest fragment, l’ús en aquest himne dels epítets divins. Per a Maragall, Zeus és “qui porta l’ègida”; Atenea és “la dels ulls tan clars”; Àrtemis és “furienta, la d’àuries sagetes”; Hermes és “l’Argifont, el de la vareta d’or”; i Apol·lo és “al-lluny-feridor, de l’arc argentí”. Per a Balasch, Zeus és “egidífer”; Atena, “la dea d’ulls d’òliba”; Artemis [sic] és “de fletxes d’or, deïtat sorollosa”; Hermes és “el d’àuria vara, Argifontes”; i Apol·lo, “que al lluny darda… amb l’arc d’argent”. Per a Llabrés, Atena és “d’ulls lluents, com l’òliba”; Àrtemis és “fragorosa, de sagetes d’or”; Hermes és “argifont, de la vareta d’or”; i Apol·lo és “el qui tira de lluny… del seu arc de plata”.


Annibale Carracci
Una consideració final, que em crida l’atenció: en la versió de Balasch es dona a entendre que, en el moment de consumar el matrimoni, Anquises “allí pel destí i la volença dels númens / es va mig adonar que era un home i cobria una dea”. Deixant a part l’elecció del verb “cobrir” —de connotacions animals, en la meva opinió—, aquests versos insinuen que l’home era mig conscient del que feia. El meu escàs nivell de grec no em permet escatir-ho a partir de l’original, però les altres versions, inclosa l’anglesa, coincideixen a explicar que la unió hierògama s’esdevenia a causa del destí i de la voluntat dels déus, però deixen clar que Anquises no en tingué coneixement fins que, un cop despert, Afrodita se li va presentar en una epifania divina. 
                                                           * * *

Herbert J. Draper
Avui tothom està d’acord que els Himnes Homèrics no van ser obra d’Homer, si és que aquest autor va existir mai, però antigament li foren atribuïts, juntament amb altres obres èpiques. Ens n’han pervingut 34, alguns de força llargs (més de cinc-cents versos) i alguns de molt curts (tres o quatre versos), sens dubte de diferents autors i de diferents èpoques. Es creu que l’Himne V a Afrodita (el VI, més breu, també li és dedicat) data de la segona meitat del segle VII abans de Crist i és, per tant, dels antics.


Ceràmica de Famagòria
Després de les invocacions de rigor, s’hi explica que la deessa a qui va dedicat l’himne (Afrodita en grec, Venus en la mitologia romana) té el poder d’infondre el desig amorós tant als déus (excepte a tres deesses verges: Atenea, Àrtemis —o Diana— i Hèstia) com als humans. El mateix Zeus en fou una víctima predilecta, i la passió que Afrodita li encomanava l’impulsava a aparellar-se amb gran quantitat de dones mortals —se suposa que ben content, tanmateix.

Sandro Botticelli
L’himne continua explicant com Zeus, per revenja o de broma, va fer servir el seu poder per fer que Afrodita tastés la seva pròpia medecina i s’enamorés d’un mortal. I així va ser: la deessa va veure Anquises, príncep de Dardània (ciutat veïna de Troia), que pasturava els seus bous, i se’n va enamorar perdudament. De manera que se li va presentar, disfressada de donzella, i el va seduir. L’home, veient-la tan bella, li va demanar si no era una deessa, i Afrodita li va assegurar que no. El va enganyar dient-li que era filla del rei Otreu de Frígia, i que havia estat raptada pel déu Hermes, qui l’havia transportada allà perquè es casés amb Anquises.  Aquest, encantat de la vida, va accedir a casar-s’hi i es van celebrar les noces amb un gran banquet.


Leonello Spada
El fragment que he seleccionat correspon al moment de la consumació del matrimoni. Un cop celebrat l’acte, i havent fet que Anquises s’adormís, la deessa adopta la seva enlluernadora figura divina i desperta el seu marit; aquest s’esparvera i suplica perdó, tement un càstig. Però Afrodita li diu que no temi: ella se n’anirà, tindrà un fill d’ell, que donarà a les nimfes perquè en tinguin cura, i quan l’infant tindrà cinc anys, ella mateixa el portarà al seu pare perquè l’eduqui a Troia, i li promet que serà “molt semblant a un déu”. Li prohibeix que expliqui a ningú que el nen és fill d’una deessa. Anquises ho prometé, i així ho va complir durant anys; fins que un dia, havent begut, va revelar el secret. Llavors, Zeus li va etzibar un llamp que el va deixar coix, o bé, en altres versions, cec. La noció que Enees, el fill d’Anquises, defensor de Troia fins a l’últim dia i més tard fundador mític de Roma, era fill d’Afrodita, ja era un lloc comú a l’antiga Grècia almenys des del segle V a.C.  I a Roma, Virgili ho va aprofitar, a L’Eneida, per vincular els orígens de la seva ciutat a l’estirp d’una deessa tan venerada popularment.


Pietro da Cortona
* * *

Imatges: Hi ha moltes representacions artístiques, de totes les èpoques, d’Afrodita: el seu naixement mític i els seus amors amb Ares o amb Adonis, i també és representada amb el seu fill Eros; però amb Anquises no n’hi ha gaires: jo en poso cinc que he trobat. D’Anquises, els artistes han preferit evocar la seva fugida de Troia, ja molt vell, a l’espatlla del seu fill Enees i portant el seu nét Ascani. Per ordre en aquest post (baixades de Wikimedia Commons):  

William Blake Richmond: Venus and Anchises. Oli sobre tela (1889-1890), Walker Art Gallery, Liverpool.

Trobada d’Afrodita i Anquises a la claror de la lluna. La deessa porta un Eros petit a la falda per enamorar Anquises, i Selene, la lluna, se’ls mira des de dalt. Marbre d’època hel·lenística o romana. Museu d’Afrodisias (Turquia)

Benjamin Haydon: Venus i Anquises. Oli sobre tela (1826), Yale Center for British Art, Yale University, New Haven, Connecticut.

Jean-Baptiste Paulin Guérin: Anchise et Venus. Oli sobre tela (segle XIX), Musée d’Art de Toulon.

Annibale Carracci: Venus i Anquises. Fresc (entre 1597 i 1608); fragment del sostre de ‘Els amors dels déus’, al Palazzo Farnese, Roma.

Herbert James Draper, Les perles d’Afrodita (1907). Oli sobre tela.

Afrodita en una petxina. Ceràmica àtica de Famagòria, segle IV aC. Museu de l’Hermitage, sant Petersburg.

Sandro Botticelli: El naixement de Venus. Tremp sobre taula (1482-84), Galleria degli Uffizi, Florència.

Leonello Spada: Enees i Anquises. Oli sobre tela (c. 1620), Musée du Louvre, París.

Pietro da Cortona: Venus s’apareix a Enees com a caçadora (escena de L’Eneida). Oli sobre tela (1631), Musée du Louvre, París.

                                                                * * *  


Llibertat per a tots els presos polítics, i que puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra la repressió, contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau. “Ens mou un anhel de llibertat i una set insadollable de justícia i de pau”. “Us volem a casa”. 


Manifestació del 15 d'abril de 2018. Per la llibertat dels presos políticis i contra la repressió




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.