Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 26 de juny de 2018

Dant - Infern XVIII - Aduladors



Dante Alighieri 
Inferno XVIII – Aduladors (fragment)

Quivi venimmo; e quindi giù nel fosso
vidi gente attuffata in uno sterco
che da li uman privadi parea mosso.

E mentre ch'io là giù con l'occhio cerco,
vidi un col capo sì di merda lordo,
che non parëa s'era laico o cherco.

Quei mi sgridò: «Perché se' tu sì gordo
di riguardar più me che li altri brutti?».
E io a lui: «Perché, se ben ricordo,

già t'ho veduto coi capelli asciutti,
e se' Alessio Interminei da Lucca:
però t'adocchio più che li altri tutti».

Ed elli allor, battendosi la zucca:
«Qua giù m'hanno sommerso le lusinghe
ond' io non ebbi mai la lingua stucca».

Appresso ciò lo duca «Fa che pinghe»,
mi disse, «il viso un poco più avante,
sì che la faccia ben con l'occhio attinghe

di quella sozza e scapigliata fante
che là si graffia con l'unghie merdose,
e or s'accoscia e ora è in piedi stante.

Taïde è, la puttana che rispuose
al drudo suo quando disse ``Ho io grazie
grandi apo te?": ``Anzi maravigliose!".

E quinci sian le nostre viste sazie».

[Inferno, XVIII, 112-136]


Aquí venguérem; e la jús en lo fos
viu gent qu’ era en merda cabuçada,
qui de privades d’hòmens parech fos.

Mentre qu’ enjús mirar tenia bada,
viu ab lo cap un de merd’ aixó lort,
que si fos clerch o lech no parech nada.

E ell m’escridà: «Per qu’ és tu axí gort
de guardar mi pus que cests altres bruts?»
E jo a ell: «Perquè, si bé m’acort,

altre veu t’é vist ab cabells exuts:
Alesso és d’Interminells, de Lucha;
per çò t’esguart més qu’ els altres perduts.»

E cell lavors, batent-se fort la succa:
«Ací m’an duyt e mes», deix, «les leuzengues
d’on no haguí may la lengua fexucca».

Aprés aço lo mestre; «Fé que enpenyes»,
me dix, «ton vis un petit plus avant,
sí que le faç bé ab tos ulls actenyes

d’aquella sutza escabellada tant,
qui’s grata lla ab les ungles merdoses,
adés gitada, adés en peu stant.

Tayda la puta és, qui respòs tals coses
al drut seu quan dix: “Gràcies he jo
grans devers tu?”; “E molt meravelloses!”.

E’lls nostres ulls sien sadolls d’açò.»

[Versió d’Andreu Febrer, 1429. Els Nostres Clàssics, 1975]  


I des d’allí contemplo uns estadants
colgats fins a l’orella, com a càstig,
dins una tolla d’excrements humans.

I mentre jo guaitava mort de fàstic,
en veig un amb el cap tan llord de merda,
que no es coneix si és laic o eclesiàstic.

I ell em crida: «Per què el teu seny s’esquerda
mirant-me més a mi que als altres bruts?»
I dic: «tinc la memòria encara verda

d’haver-te vist amb els cabells eixuts;
i tu ets Alessio Interminei, de Luca;
per això et miro més que a aquets perduts.»

I ell, dant-se cops de puny a la perruca,
em contesta: «Pel baix llagotejar
ara el meu cos dins d’aquest fem es suca!»

Aleshores, el guia em va cridar,
i em diu: «Tingues la vista preparada,
perquè puguis el rostre contemplar

d’aquella mossa bruta, escabellada,
que amb una ungla merdosa es va gratant,
i ara s’aixeca, ara està aclofada.

Tais és, la puta que quan el galant
li digué: “Tinc grans mèrits a ta vora?”:
“Meravellosos!” respongué. I avant,

que de deixar aquest lloc ja ha arribat l’hora.»
 
[Versió de Josep M. de Sagarra, Alpha, 1950]


Allí ens posàrem, i al fons de la fossa
vaig veure gent dintre d’un bany de femta
com la que es trau dels excusats humans.

I, buscant per allà baix amb els ulls,
vaig veure un cap tan carregat de merda
que no es veia si era clergue o llec.

I ell em cridà: «Per què t’agrada tant
mirar-me a mi, més que no als altres bruts?»
I jo a ell: «Perquè, si bé recorde,

et coneguí amb els cabells eixuts,
i tu ets Alesso Interminei, de Lucca;
per això et mire més que a tots els altres.»

I llavors ell, pegant-se colps al cap:
«Ací m’ha submergit l’adulació,
de la qual mai no se’m cansa la llengua.»

Després d’això, el guia em digué: «Empeny
una mica més endavant la vista,
a fi que els teus ulls vegin bé la cara

d’aquella porca meuca escabellada
que allà s’arrapa amb ungles ben merdoses,
i s’ajup i torna a posar-se dreta.

És la puta Tais, que, quan l’amant
li preguntà: “Trobes encara en mi
prou d’atractiu?”, va dir: “Sí, i fascinant!”.

D’això, n’hem vist massa i tot, per ací.»

[Versió de Joan Francesc Mira, Proa, 2000]


Com he fet altres vegades, comparo aquí les tres versions catalanes que tenim de la Divina Comèdia: la medieval d’Andreu Febrer en tercets rimats, en un català amb no pocs italianismes (text que cito en l’edició d’Anna Maria Gallina); la clàssica de Sagarra en tercets rimats; i la més recent de Mira, en tercets en decasíl·labs sense rima. Convencionalment, els transcric tots amb separació interlineal entre tercets. 

En aquest cant, Dant i el seu guia Virgili visiten el vuitè cercle de l’infern, on són castigades les ànimes dels alcavots, els seductors, llagoters, aduladors, turiferaris o llepaculs, que passen l’eternitat coberts de merda fins dalt, i massa poc. El poeta, com de costum, esmenta personatges mitològics o de la literatura i la historiografia clàssica i alhora contemporanis seus, tant famosos (papes i reis no se n’escapen) com coneguts personals. Aquí, Dant s’hi troba justament un conegut, que no pas amic:Aleix Interminelli, de Lucca, pertanyent, com el mateix Dant, a la facció dels “güelfs blancs”, contraris a la influència del Papa de Roma en la política de Florència. Aquest Aleix era un personatge gris que no hauria passat mai a la història si no fos per aquests versos, que l’han deixat literalment emmerdat in sæcula sæculorum


Després veu un personatge mig històric mig literari, l’hetera Thais, favorita d’Alexandre el Gran i, després, del rei d’Egipte Ptolomeu I Sòter. Els historiadors diuen que va influir molt en les polítiques de tots dos sobirans;  Dant, però, tan sols la censura perquè —ni més ni menys que d’altres cortesanes, cal suposar— feia la pilota als seus amants fingint que li feien meravelles. 

Però d’aduladors moderns i més a prop nostre se me n’acuden uns quants, que mereixerien també aquest càstig etern, i tant de bo que un dia s’hi vegin submergits. Com deia Esperanceta Trinquis, «a tots us he de veure en l’estaribel i, després, al socarrim del benguistanó. Aquesta és la fronsaperibèn que m’ajuda a tirar de la magna rifeta; aquesta és la meva fronsaperibèn!»

Imatges (Vikimedia Commons):
Enrico Pazzi:Monument a Dant’ (fragment; marbre, 1885). Exterior de la Basilica della Santa Croce, Florència.
Sandro Botticelli: ‘Mapa de l’Infern’ (c. 1480). Biblioteca Apostòlica Vaticana.
Sandro Botticelli: ‘Vuitè cercle de l’Infern’ (c.1480). Kupferstichkabinett, Berlín.
Giovanni Stradano, o Jan van der Staet: ‘Aduladors’, il·lustració al cant XVIII de l’Infern (1587).
Gustave Doré: ‘L’ombre de Thais’, il·lustració al cant XVIII de l’Infern (1861).

Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Per la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalana, com sempre en el punt de mira.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.