Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 5 de juliol de 2018

Mestres - Poemes patriòtics


Apel·les Mestres (1854-1936)
Poemes patriòtics

Himne a Catalunya

Dolça terra catalana,
noble terra on hem nascut,
torna a ser la sobirana
que altres dies has sigut.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Quatre pals de sang roenta
barren l’or de ton escut.
És la sang que et fa valenta
contra el jou de servitud.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

El teu nom, llegat dels avis,
per nosaltres és sagrat.
Catalunya en nostres llavis
vol dir Pàtria i Llibertat.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Dignes fills de tes entranyes
et volem més alta encar,
forta i gran com tes muntanyes,
clara i bella com ton mar.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.



La meva llengua

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor, la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
«L’estimo perquè sí, perquè és la meva».

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida poncella
de mos vint anys, aquell sublim «t’estimo»
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.



La cançó dels invadits

No passareu! I si passeu,
serà damunt un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!

A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però ¿què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa?
Per’xò cantem: Per mes que feu,
no passareu!

[De ‘Flors de sang’, 1915]


El rei jove

El meu reialme és molt petit,
però só rei del meu reialme.
Avui el bàrbar l'ha envaït,
          però Déu val-me!
Jo só tan jove com ardit,
si el meu reialme és molt petit.

Ell té soldats a milions;
alguns milers jo en tinc a penes,
però menys temen els canons
           que les cadenes.
I en compte d'homes tinc lleons,
si ell té soldats a milions.

Si li fan set els meus tresors
que els prenga tots, i més encara,
però la sang dels nostres cors
            se compra cara.
I, cert, bé val algun esforç
tanta de sang i tants tresors!

De camps sembrats, n'arrasarà;
de rius de sang, en farà córrer;
els nostres forts enrunarà
            torre per torre.
Però d'esclaus, no en trobarà,
mal nostres camps arrasarà.

Un país lliure ens ha engendrat
perquè cada home hi visqués lliure:
en un país engrillonat,
             no hi volem viure.
No és un mot va la llibertat
en el país que ens ha engendrat!

El meu reialme me'l prendran
quan ningú quedi al meu reialme.
Runes i cendra hi trobaran,
              però Déu val-me!
Quan sols el nom en deixaran,
tant com és xic el meu reialme
               serà més gran!


Breu és la vida

[...] Breu es la vida, breu... ¿No ho es bé massa,
per malversar-la en esmolar lo ferro
que ha d'escurçar-la encara més? —Recorda
que, breu com és i dolorosa i dura,
pot l'amor prolongar-la i fer-la bella,
com belles i amoroses se prolonguen
les garlandes de murtra que entrellacen
les columnes granítiques del temple. [...]

[De ‘La garba, 1891]


Inter nos

Escolta això que et dic, creu-me o no em creguis,
mes no en diguis un mot:
D'homes savis, al món, n'hi ha una dotzena,
i una altra d'homes bons.

Llevat d'aquestos bons i aquestos savis,
saps què en queda, del món?
Una cova de lladres en quadrilla
i un hospital de boigs. 

[De ‘Vobiscum’, 1892] 



Sempre he tingut una flaca per Apel·les Mestres, un artista polifacètic: poeta, prosista, dramaturg, músic, compositor, dibuixant, il·lustrador, pintor, col·leccionista, jardiner... Quan podia, publicava els seus llibres amb cura: escrivia els textos, els il·lustrava, hi posava música, cpontrolava la qualitat del paper, el disseny de la coberta, la tipografia, les caplletres, orles i filigranes i el relligat del volum. En summa, cercava l’obra d’art total.  Agnòstic, positivista, naturalista a cavall de la Renaixença i del Modernisme, va combatre aferrissadament l’estètica Noucentista. Autor de poemes i cançons molt molt populars, com la ‘Cançó de taverna’ o ‘Camí de la font’ o ‘Dalt de la Jungfrau’, la seva vàlua com a creador no va ser sempre reconeguda per les capelletes culturals, més aviat era vist com un artista difícil de classificar; potser el seu caràcter tampoc no hi devia ajudar.

La Cançó dels Invadits’ va ser escrita arran de la invasió de Bèlgica per les tropes alemanyes durant la Primera Guerra Mundial, i va esdevenir l’himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa; anys més tard, durant la Guerra Civil espanyola, va ser adoptat també com a himne pels republicans que resistien contra l’assalt de les tropes franquistes.



Imatges (Vikimedia Commons):

a/ Apel·les Mestres, dibuix al carbó de Ramon Casas. Museu Nacional 
     d’Art de Catalunya, Barcelona
b/ Apel·les Mestres, fotografia dels fotògrafs Napoleon (Anne Tiffon i 
     Antonio Fernández), 1884.
c/ Apel·les Mestres, caricatura de Ramon Escaler. “La Semana 
     Cómica”, gener 1899.
d/ Segell d’Apel·les Mestres amb les seves inicials, al llibre ‘Flors de 
     Sang’ (1917).
e/ i f/ Autoretrats d’Apel·les Mestres, del manuscrit del ‘Llibre Verd 
     III (1880). Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
g/ Autoretrat d'Apel·les Mestres com a joglar (1891)
h/ Autoretrat d'Apel·les Mestres (1902)


Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Per la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalana, com sempre en el punt de mira. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.