Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 17 d’agost de 2018

Dant - Inferno XXXIII: traïdors


Dante Alighieri (1265-1321)
Inferno, XXXIII (fragment)

Rispuose adunque: «I' son frate Alberigo;
i' son quel da le frutta del mal orto,
che qui riprendo dattero per figo».

«Oh», diss' io lui, «or se' tu ancor morto?».
Ed elli a me: «Come 'l mio corpo stea
nel mondo sù, nulla scïenza porto.

Cotal vantaggio ha questa Tolomea,
che spesse volte l'anima ci cade
innanzi ch'Atropòs mossa le dea.

E perché tu più volentier mi rade
le 'nvetrïate lagrime dal volto,
sappie che, tosto che l'anima trade

come fec' ïo, il corpo suo l'è tolto
da un demonio, che poscia il governa
mentre che 'l tempo suo tutto sia vòlto.

Ella ruina in sì fatta cisterna;
e forse pare ancor lo corpo suso
de l'ombra che di qua dietro mi verna.

Tu 'l dei saper, se tu vien pur mo giuso:
elli è ser Branca Doria, e son più anni
poscia passati ch'el fu sì racchiuso».

«Io credo», diss' io lui, «che tu m'inganni;
ché Branca Doria non morì unquanche,
e mangia e bee e dorme e veste panni».

«Nel fosso sù», diss' el, «de' Malebranche,
là dove bolle la tenace pece,
non era ancora giunto Michel Zanche,

che questi lasciò il diavolo in sua vece
nel corpo suo, ed un suo prossimano
che 'l tradimento insieme con lui fece.

Ma distendi oggimai in qua la mano;
aprimi li occhi». E io non gliel' apersi;
e cortesia fu lui esser villano.

Ahi Genovesi, uomini diversi
d'ogne costume e pien d'ogne magagna,
perché non siete voi del mondo spersi?

Ché col peggiore spirto di Romagna
trovai di voi un tal, che per sua opra
in anima in Cocito già si bagna,

e in corpo par vivo ancor di sopra.

[Inferno XXXIII, 118-157]


Llavors respòs: «Jo són frare Alberich;
jo són cell de la fruyta del mal ort,
qui açí dins dàtil per figa pich».

Dix jo a ell: «E com? És tu ja mort?»
Respòs a mi: «Com castiga·l meu cors
llasús al món, nulla sciença port.

Tal avanç ha la Tholomea a nós,
que moltes veus l’ànima cau açí
abans de molt que la morda Antropòs.

E perquè pus volenter leus a mi
les envidrades làgremes del volt,
sàpies qu·e·l punt que traheix, l’arma, axí

com e jo fiu, lo seu cors li és tolt
d’un diable, qui despuys lo governa
fins que·ll seu temps del tot sia revolt.

Ez ella cau en aquesta cisterna;
e força par encara·l cors desús
de l’ombra qui deçà derrer m’iverna.

Tu deus saber, si pur véns ara jus:
ell és ser Brancha Doris, e molts ans
són puys passats qu·ell fo açí reclús.»

«Jo creu», dix eu a ell, «que tu m’engans;
que Brancha Dòria no és defunt,
e menge e beu e dorm e sta sans.»

«En lo foch alt de Malesbranques punt»,
dix ell, «haon bull la pega envischada,
no era encara Miquell Conque junt,

e un diable per sa casa logada
pres lo seu cors, ed un seu proximà
qui·l trahiment féu ab ell la vegada.

Mas duÿmés estín enjús la mà;
obri’m los ulls». E jo no·n fahí res;
e fuy cortès e com a ell fuy vilà.

Hay genovès, homes fals e divers
de tots costums, plens de tota manganya,
¿per què no sots de tot lo món spers?

Qu·ab lo pitjor esperit de Romanya
un trobé tal de vós, qui per sa obra
en ànima en Coccito ja·s banya,

e lo cors par viu encara de sobre.

[Versió d’Andreu Febrer, 1429. Els Nostres Clàssics, 1975] 


I diu: «A fra Alberic el fred castiga;
jo sóc el de la fruita del mal hort,
que en aquest lloc reprenc dàtil per figa».
  
«Oh», jo li dic, «¿és veritat que ets mort?»
I ell em respon: «De com el meu cos pugui
 rodar pel món, el meu saber no és fort;

però la Tolomea és cert que dugui
com avantatge, que el damnat hi rau
abans que Atropos els seus dits bellugui;

i perquè amb gust tu puguis obrir un trau
en els meus ulls, llevant-ne el vidre espès,
sabràs que si en traïdoria hom cau,

com jo vaig caure un dia, el cos és pres
per un dimoni, que és el qui el governa
tot el temps que de viure li és permès,

mentre l’ànima es glaça en tal cisterna.
I potser el cos camina en algun lloc,
de l’ombra que darrera meu hiverna.

Tu ho deus saber, si has arribat de poc:
és Branca d’Òria, i d’anys bé n’han finit
des que ell va ser tancat dins aquest roc.»

«Jo crec», responc, «que és fals el que m’has dit,
car Branca d’Òria no és pas mort encara,
i menja, i beu, i dorm, i va vestit!»

I diu: «On malesgrapes els prepara
les forques i la pega ben bullent
no havia Miquel Zanche anat de cara,

que un dimoni prenia juntament,
car foren junts a fer traïdoria,
el cos d’aquest i el cos d’un seu parent.

I ara, que el glaç que em cega romput sia!
Obre’m els ulls!» I no els hi vaig obrir,
car ésser injust amb ell fou cortesia.

Ai, genovesos, gent de mal camí,
si en tots els vicis vostre cor s’afanya,
¿per què no us ha arribat la vostra fi?

Amb el pitjor esperit de la Romanya
trobava jo un dels vostres, tan dolent,
que en Cocit en ànima ja es banya,

i en cos encara sembla que és vivent.

[Versió de Josep M. de Sagarra, Alpha, 1950]


Ell va respondre, doncs: «Sóc fra Alberigo;
jo sóc el de les fruites del mal hort,
i ací em paguen en dàtils per les figues.»

«Oh», li vaig dir, «és que tu ja estàs mort?»
I ell a mi: «De com està el meu cos
al món de dalt, jo no en tinc cap notícia.

Això té d’especial la Tolomea,
que molt sovint alguna ànima hi cau
abans i tot que Àtropos l’envie.  

I perquè tu em desprengues amb més gust
les llàgrimes de vidre de la cara,
sàpigues que, quan l’ànima traeix,

com vaig fer jo, un dimoni li lleva
el seu cos, i l’ocupa i governa
fins que el seu temps s’haja acabat del tot.

Ella s’enfonsa en la cisterna aquesta,
i a dalt potser es veu encara el cos
de l’ombra que aquí passa el llarg hivern.

Tu ho deus saber, si acabes de baixar:
és Branca d’Òria, i han passat molts anys
d’ençà que el van recloure aquí en el gel.»

Jo li vaig dir: «Pense que tu m’enganyes,
perquè no és mort encara Branca d’Òria,
i menja i beu, i dorm, i porta roba.»

«Allà dalt, al fossat de Malesbranques»,  
va dir ell, «on la pega tenaç bull,
no havia arribat encara Miquel Zanche

quan ell deixà un dimoni al seu lloc
en el seu cos, i en un parent molt pròxim
que va fer la mateixa traïció.

Però ara estén ja cap a mi la mà,
obre’m els ulls.» Jo no li’ls vaig obrir,
i ser groller amb ell fou cortesia.

Ah, genovesos, homes pervertits,
en tot costum i plens de malvestat,
per què no us han expulsat ja del món?:

amb el pitjor esperit de Romanya
trobí un dels vostres que, pels seus pecats,
dins el Còcit amb l’ànima ja es banya,

mentre el seu cos sembla viu allà dalt.

[Versió de Joan Francesc Mira, Proa, 2000]


Com he fet altres vegades, comparo aquí les tres versions catalanes que tenim de la Divina Comèdia: la medieval d’Andreu Febrer en tercets rimats, en un català amb no pocs italianismes (text que cito en l’edició d’Anna Maria Gallina); la clàssica de Sagarra en tercets rimats; i la més recent de Mira, en tercets en decasíl·labs sense rima. Convencionalment, els transcric amb espai interlineal entre tercets. En la versió de Febrer m’he permès de corregir el vers 146 “ed un” en lloc de “e d’un”, entenent la “d” com un simple element antihiàtic, com al vers 133 ho és la “z” de “ez”. I en la versió de Sagarra m’ha abellit d’afegir una coma, segurament innecessària, al vers 123.

El poema ens situa al cercle novè de l’Infern, un espai anomenat també Cocit, un llac glaçat on neden les ànimes dels traïdors, i que es divideix en quatre sectors: la zona anomenada Caïna, on reben turment els traïdors a la família; la zona Antenora, on són castigats els traïdors polítics, i on es narra la terrible història del comte Ugolino i l’arquebisbe Ruggieri; la zona Tolomea, on s’apleguen els que foren traïdors a llurs hostes; i la zona Judeca, on pateixen càstig etern els qui van trair llurs benefactors –entre els quals LluciferJudes i Brutus


És en el tercer sector, la Tolomea, on Dant es troba fra Alberigo, florentí, cèlebre per haver fet apunyalar el seu germà i el seu nebot a l’hora de les postres d’un dinar que havien concertat al seu hort per celebrar que, teòricament, havien fet les paus. L’assassinat va tenir lloc en el moment de servir la fruita, i la frase “la fruita de fra Alberigo” va quedar com a sinònim de “traïció”. Ara bé, en el moment del viatge de Dant a l’Infern, l’any 1.300, aquest fra Alberigo encara vivia. Interrogat al respecte, el frare explica que, en el moment de cometre la traïció, l’ànima dels pecadors és enviada immediatament a l’Infern, però llurs cossos poden continuar vivint al món real, només que posseïts per un dimoni, fins que Àtropos, la Parca que talla el fil de la vida dels humans, faci la seva feina. 


I per demostrar la veracitat d’això, fra Alberigo li mostra un altre condemnat, dient que és Branca d’Òria, noble genovès que va fer assassinar el seu sogre, Michelle Zanche, literalment convertit en carn picada. Això va passar l’any 1275, i el 1300 el cos de Branca d’Òria continuava vivint, posseït tanmateix per un diable, mentre que la seva ànima feia vint-i-cinc anys que estava glaçant-se al Cocit. Per cert, diuen que aquest Branca d’Òria li va agafar una malícia de no dir envers Dant, per haver-lo situat a l’Infern en vida. Després de la seva explicació, fra Alberigo demana a Dant que li trenqui el gel que li impedeix d’obrir els ulls –cosa que aquest, per tal de fer-lo parlar, li havia promès–. El poeta s’hi nega, adduint que a un personatge tan vil negar-li un favor és fer-li cortesia. I acaba el cant proferint una invectiva general contra els genovesos.


Imatges: a) retrat de Dant, atribuït a Sandro Botticellib) estàtua de Dant a l’entrada de la Galleria degli Uffizi, de Florència; c) cenotafi del poeta a l’església de la Santa Croce de Florència; dAndrea del Castagno, ‘Dant’, a la Galleria degli Uffizi;  e) ‘Dant amb la Divina Comèdia’, fresc de Domenico di Michelino, a Santa Maria del Fiore, de Florència; fJan van der Straet (Giovanni Stradanus),’Dant Virgili troben Fra Alberigo. La matança de l’hort’ (1587); gGustave Doré, ‘Dante i Virgili troben Branca d’Òria (1861); h) monument a Dante davant la l'església de la Santa Croce de Florència, i detall de la cara; iDomenico Petarlini, 'Dante a l'exili' (c. 1860), Galleria d'Arte Moderna, Florència. .  


Ara que sembla que està de moda, entre els que es consideren purs de cor i posseïdors de l’única veritat, de titllar de traïdors els qui no pensen o actuen tal com ells voldrien, malgrat compartir idèntiques aspiracions, he trobat adient de citar aquest episodi, per reflexionar si no es deu haver infiltrat algun dimoni per sembrar zitzània on hi hauria d’haver confluència d’objectius finals, si no d’estratègies.   


Llibertat per als presos polítics, per als exiliats i per als processats, i suport i coratge per als represaliats i per a totes les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Forgem un país lliure des de la cohesió, la fermesa i la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalanes, sempre en el punt de mira de qui ens voldria subjugats. No els fem el joc, i tinguem semple clars els objectius. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.