Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 12 d’octubre de 2018

Bellini - I Puritani


Carlo Pepoli / Vincenzo Bellini
Suoni la tromba

RICARDO & GIORGIO
Suoni la tromba, e intrepido
lo pugnerò da forte;
bello è affrontar la morte
gridando: libertà!
Amor di patria impavido
mieta i sanguigni allori,
poi terga i bei sudori
e i pianti la pietà.

[‘I Puritani’, acte II, escena 4]

Soni la trompa i, intrèpid,  
jo lluitaré tan fort com podré;  
és bonic, fer front a la mort
tot cridant: Llibertat!
Que l’amor a la pàtria, impàvid,  
segui els llorers sagnants   
i la pietat eixugui
la bella suor i els plors.


Oh Patria, oh amore

ARTURO:
Oh patria, oh amore,
onnipossenti nomi! Ad ogni passo
mi balza il cor nel seno, e benedico
ogni fronda, ogni sasso.
Oh! com'è dolce a un esule infelice
vedere il suo tesoro
e, dopo tanto errar di riva in riva
baciar alfin la sua terra nativa! [...]
Corre a valle, corre a monte
l'esiliato pellegrin,
ma il dolor gli è sempre a fronte,
gli è compagno nel cammin.
Cerca il sonno a notte scura
l'esiliato pellegrin;
sogna e il desta la sciagura
della patria e il suo destin.
Sempre eguali ha il luoghi e l'ore
l'infelice trovator.
L'esiliato allor che muore
ha sol posa al suo dolor.

[‘I Puritani’, acte III, escena 1]

Oh Pàtria, oh amor
Oh pàtria! Oh amor!
Oh noms omnipotents! A cada pas
el cor em salta al pit i beneeixo
cada bosc, cada roca.
Que n’és de dolç, per a un trist exiliat,  
retrobar el seu tresor  
i, havent errat tant temps de riba en riba,
besar per fi la terra nativa! [...]
Corre per valls i per muntanyes
l’exiliat pelegrí,
i sempre amb el dolor es troba,
que li és company de camí.
Busca el somni en la nit fosca
l’exiliat pelegrí,
i el desperta la desgràcia
de la pàtria i son destí.
Sempre iguals té el lloc i l’hora
el dissortat trobador.
Llavors, l’exiliat que expira
sols expressa el seu dolor.

[Versions lliures meves] 


Els llibretistes de l’òpera romàntica eren especialistes a passar-se per l’engonal el rigor històric, ja que sabien que el públic de l’època valorava molt més les peripècies amoroses –i molt millor si a més a més acabaven de forma tràgica– dels protagonistes. ‘I Puritani’ no és l’excepció. 


L’obra és ambientada en les guerres civils angleses del segle XVII, quan el rei Carles I, absolutista, casat amb una catòlica i ell mateix sospitós de simpaties envers els catòlics, l’any 1629 va dissoldre el Parlament i va governar onze anys de forma autocràtica (els “onze anys de tirania”). S’hi van oposar els puritans, anglicans radicals, partidaris de reformes religioses encara més profundes que les que preconitzava l’església anglicana, i que donaven suport al Parlament. El 1642 va esclatar la primera guerra civil. El rei va ser derrotat per les tropes parlamentàries, liderades per Fairfax i Cromwell. En comptes d’acceptar el retorn a una monarquia parlamentària, el monarca va intentar fugir i aliar-se amb Escòcia. Això va provocar la segona guerra civil, que va culminar amb la detenció de Carles I. El Parlament el va jutjar acusat d’alta traïció i el va condemnar a mort; va ser executat el gener de 1649. 


Es va proclamar la República –anomenada la Commonwealth–, però el poder real va recaure en el dictador Oliver Cromwell, designat Lord Protector, i després en el seu fill, Richard. El nou règim va durar també onze anys: el 1660 va ser reinstaurada la monarquia en la persona de Carles II, fill del rei executat, que va arribar a ser venerat com a sant pels anglicans. Els puritans van sofrir llavors una forta repressió, i molts van emigrar a Amèrica, a Nova Anglaterra, on ja hi havia colons puritans establerts des de 1620-30. De tot això, a l’òpera ni se’n parla: tan sols dels amors dissortats d’Elvira, que està promesa al purità Riccardo, però està enamorada del reialista Arturo. Això sí, la música s’ho val, i fa que perdonem tota la resta. Ara al Liceu la interpeten Pretty Yende i Javier Camarena, en un muntatge d’Annilese Miskimmon i amb direcció de Cristopher Franklin, fins al dia 21.


Imatges (Wikimedia Commons):
Vincenzo Bellini. Museo Internazionale e Biblioteca della Musica, Bolonya.
Anthony Van Dyck: ‘Carles I de cacera’. oli sobre tela (1635) Musée du Louvre, París.
Samuel Cooper: ‘Oliver Cromwell’, oli sobre tela (1656). National Portrait Gallery, Londres.
Augustus Saint-Gaudens: ‘El Purità’. Bronze (1887). Metropolitan Museum of Art, Nova York, còpia reduïda del monument del mateix títol i autor a Springfield, Massachusetts.
Vídeos (Youtube): Carlos Álvarez i Simon Orfila; Barry Morell.

                                                       * * *
Després d’un any d’ignomínia, continuem demanant Llibertat per als presos polítics, per als exiliats i per als processats, i suport i coratge per als represaliats i per a totes les víctimes de la calúmnia i de l’odi. I en defensa de la llengua, la cultura, l’escola i els mitjans d’informació de Catalunya, sempre en el punt de mira. Guanyem la plena llibertat com a nació, per fer possibles la justícia i la convivència en un futur més digne. 



4 comentaris:

  1. La pàtria al mateix nivell que l'amor! Jo diria que també ho sento així. La independència és col·lectiva i individual alhora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El context de l'òpera és de guerra civil, i per a cada contendent els conceptes de pàtria, justícia, llibertat... probablement no coincidirien amb els de l'antagonista. Però sí, "patria no hay más que una". Ja ho deia La Trinca: "no es poden mantenir dues pàtries i no estar tocat de l'ala".

      Elimina
  2. L'amic Jaume em diu per email:

    Moltes gràcies per aquest reportatge extra sobre "I Puritani" de Bellini. Una obra mestra del seu gènere i que la desapareguda Montserrat Caballé n'havia fet una veritable creació.

    I jo li dic: gràcies a tu, Jaume.

    ResponElimina
  3. Avui he vist ‘I Puritani’. Un muntatge d’aquests que fan una mica de ràbia, perquè alteren gratuïtament l’època de l’acció. En aquest cas, només en part: el drama ambientat a la guerra civil anglesa de 1640 es traslladava, a la primera escena i a tot el tercer acte, al Belfast de 1970. He vist coses molt pitjors, perquè almenys aquí hi havia potser una lleugera analogia ambiental, però en un context històric i polític molt diferent, és clar. Com sempre en aquests casos, el text del llibret grinyola quan topa amb anacronismes tan brutals. En fi: es tractava de proposar que l’amor triomfa per damunt de la intolerància i la injustícia en totes les èpoques, i això em sembla bé. El muntatge escenogràfic, cap cosa: una única habitació amb parets movibles que genervaen espais diferents, i sense altre mobiliari en escena que una trista cadira. El vestuari, del segle XVII i del XX, bé. La il·luminació, creativa i treballada –per bé que alguna escena, per al meu gust, quedava un pèl massa fosca. L’orquestra molt bé; la direcció musical, de Christopher Franklin, bona –m’ha semblat que potser en algun moment s’hi encantava un pèl, si no és que la partitura ho exigís, no hi posaria la mà al foc. El cor del Liceu, dirigit per Cristina Garcia, magnífic com sempre. M’ha agradat molt la soprano sud-africana de 33 anys, Pretty Yende: no l’havia sentit mai, i la veritat és que ha estat extraordinària. També el jove, però ja vell conegut, tenor mexicà Javier Camarena, d’una solvència més que contrastada: les àries i els duets de tots dos han estat antològics. Tinc entès que el segon repartiment, amb Celso Albelo i María José Moreno, no hi desmereixen. El baríton, Mariusz Kwiecien, i el baix, Marko Mimica, destacats també. En fi, que en general hi poso un notable alt: la recomano. La podeu veure fins al dia 21.

    Llibertat per als presos polítics i exiliats. Un any d’ignomínia i de dignitat.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.