Amb vetusta gonella

Machado - Campos de Castilla

2012-03-02T13:12:00.003+01:00

Antonio Machado (1875-1939)

De Campos de Castilla (1912)

Retrato

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;
mi juventud, veinte años en tierras de Castilla;
mi historia, algunos casos que recordar no quiero.

Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
—ya conocéis mi torpe aliño indumentario—,
más recibí la flecha que me asignó Cupido,
y amé cuanto ellas puedan tener de hospitalario.

Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno;
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.

Adoro la hermosura, y en la moderna estética
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
mas no amo los afeites de la actual cosmética,
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.

Desdeño las romanzas de los tenores huecos
y el coro de los grillos que cantan a la luna.
A distinguir me paro las voces de los ecos,
y escucho solamente, entre las voces, una.

¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera
mi verso, como deja el capitán su espada:
famosa por la mano viril que la blandiera,
no por el docto oficio del forjador preciada.

Converso con el hombre que siempre va conmigo
—quien habla solo espera hablar a Dios un día—;
mi soliloquio es plática con ese buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.

Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

Proverbios y cantares (fragments)

Nunca perseguí la gloria

ni dejar en la memoria

de los hombres mi canción;

yo amo los mundos sutiles,

ingrávidos y gentiles

como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse

de sol y grana, volar

bajo el cielo azul, temblar

súbitamente y quebrarse.

¿Para qué llamar caminos

a los surcos del azar?...

Todo el que camina anda,

como Jesús, sobre el mar.

Nuestras horas son minutos

cuando esperamos saber,

y siglos cuando sabemos

lo que se puede aprender.

Ni vale nada el fruto

cogido sin sazón...

Ni aunque te elogie un bruto

ha de tener razón.

De lo que llaman los hombres

virtud, justicia y bondad,

una mitad es envidia,

y la otra no es caridad.

VIII

En preguntar lo que sabes

el tiempo no has de perder...

Y a preguntas sin respuesta

¿quién te podrá responder?

La envidia de la virtud

hizo a Caín criminal.

¡Gloria a Caín! Hoy el vicio

es lo que se envidia más.

XII

¡Ojos que a la luz se abrieron

un día para, después,

ciegos tornar a la tierra,

hartos de mirar sin ver!

XIII

Es el mejor de los buenos

quien sabe que en esta vida

todo es cuestión de medida:

un poco más, algo menos...

XXI

Ayer soñé que veía

a Dios y que a Dios hablaba;

y soñé que Dios me oía...

Después soñé que soñaba.

XXII

Cosas de hombres y mujeres,

los amoríos de ayer,

casi los tengo olvidados,

si fueron alguna vez.

XXIII

No extrañéis, dulces amigos,

que esté mi frente arrugada:

yo vivo en paz con los hombres

y en guerra con mis entrañas.

XXVIII

Todo hombre tiene dos

batallas que pelear:

en sueños lucha con Dios;

y despierto, con el mar.

XXIX

Caminante, son tus huellas

el camino y nada más;

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace el camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino,

sino estelas en la mar.

XXX

El que espera desespera,

dice la voz popular.

¡Qué verdad tan verdadera!

La verdad es lo que es,

y sigue siendo verdad

aunque se piense al revés.

XXXVI

Fe empirista. Ni somos ni seremos.

Todo nuestro vivir es emprestado.

Nada trajimos; nada llevaremos.

XXXVII

¿Dices que nada se crea?

No te importe, con el barro

de la tierra, haz una copa

para que beba tu hermano.

XXXVIII

¿Dices que nada se crea?

Alfarero, a tus cacharros.

Haz tu copa y no te importe

si no puedes hacer barro.

XLI

Bueno es saber que los vasos

nos sirven para beber;

lo malo es que no sabemos

para qué sirve la sed.

XLII

¿Dices que nada se pierde?

Si esta copa de cristal

se me rompe, nunca en ella

beberé, nunca jamás.

XLIII

Dices que nada se pierde

y acaso dices verdad,

pero todo lo perdemos

y todo nos perderá.

XLIV

Todo pasa y todo queda,

pero lo nuestro es pasar,

pasar haciendo caminos,

caminos sobre la mar.

XLVI

Anoche soñé que oía

a Dios, gritándome: ¡Alerta!

Luego era Dios quien dormía,

y yo gritaba: ¡Despierta!

XLVII

Cuatro cosas tiene el hombre

que no sirven en la mar:

ancla, gobernalle y remos,

y miedo de naufragar.

—Nuestro español bosteza.

¿Es hambre? ¿Sueño? ¿Hastío?

Doctor, ¿tendrá el estómago vacío?

—El vacío es más bien en la cabeza.

LIII

Ya hay un español que quiere

vivir y a vivir empieza,

entre una España que muere

y otra España que bosteza.

Españolito que vienes

al mundo, te guarde Dios.

Una de las dos Españas

ha de helarte el corazón.

El Josep Estruel m’ha fet adonar que es complien el cent anys de la primera edició de Campos de Castilla, que contenia aquests poemes. Penso que val la pena de recordar el seu autor, perquè crec que va ser, segons ell mateix es descrivia en aquell llibre, un home «en el buen sentido de la palabra, bueno». Un home bo, senzill i lúcid, a qui una Espanya li va glaçar el cor de mica en mica, i el cos definitivament, en aquell angoixós exili que li va costar la vida.

Ell també presumia de tenir a les venes una mica de «sangre jacobina». És evident que per a ell, un espanyol que es sentia incòmode amb l’Espanya del caciquisme, la incultura i les processons de flagel·lants, el jacobinisme era un programa de progrés i de modernitat, que li esqueia com les arrels de la seva ideologia, el krausisme regeneracionista, laic i unitarista del seu mestre, Francisco Giner de los Ríos. Machado i els seus ideals van acabar derrotats i perseguits per la pitjor de les Espanyes, mentre ell encara somniava en un demà millor per a la seva pàtria:

«¡Qué importa un día! Está el ayer abierto

al mañana, mañana al infinito.

Hombres de España, ni el pasado ha muerto

ni está el mañana —ni el ayer— escrito.

¿Quién ha visto la faz al Dios hispano?

Mi corazón aguarda

al hombre ibero de la recia mano,

que tallará en el roble castellano

el Dios adusto de la tierra parda.»

Jo, de jove, tenia força clar que les dues Espanyes que s’oposaven tan aferrissadament eren la ultraconservadora i la progressista; en el meu temps, identificades amb la franquista i l’antifranquista; aquesta, malauradament molt polièdrica, tan sols coincidia en la lluita antifranquista, que de moment llimava i obviava totes les altres diferències; però amb el temps aquelles diferències van anar tornant a sorgir amb la força que no havien deixat mai de tenir.

L’Espanya progressista va anar aprofundint el seu jacobinisme, mostrant un caire cada cop més uniformista i centralitzador, amb la qual cosa els extrems, en aquest punt, han arribat a tocar-se. Ho hem vist al País Basc i ho estem patint cada dia a Catalunya.

Així va arribar aviat el punt en què em vaig sentir definitivament exclòs, també, de l’altra Espanya, aquella amb la qual, per un moment, a la Transició, vaig pensar que ens podríem entendre, perquè hauria superat els seus corrents subterranis ancestrals; aquells que, referint-se a Castella, també lúcidament va percebre Machado:

«Castilla miserable, ayer dominadora,

envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora.»

No, no ens vam poder entendre, i ara la meva nació es troba forçada a ser partícip d’un Estat que es proclama nació única i que combat i desacredita els (altres) nacionalismes, els de les nacions sense Estat. Partícip, sí, a contracor, i encara jugant a tercera regional, en un ambient gairebé irrespirable, menystinguda i calumniada, cornuda i alhora obligada a pagar el beure. Com va dir Josep Pla, «res no s’assembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres».

Com a català, he de dir que a mi l’Espanya franquista em va glaçar el cor, però després l’altra també: en això, totes dues han acabat anant de bracet. Avui tinc clar que l’única solució és deixar totes dues Espanyes que s’ho facin com els plagui, i que a nosaltres ens deixin tranquils amb la nostra caseta i l’hortet. Tant de bo algun dia ho pugui veure. Ai las.

http://www.youtube.com/watch?v=wIzKNbDlOrc Paco Ibáñez

http://www.youtube.com/watch?v=Lj-W6D2LSlo Joan Manuel Serrat

Paco Ibañez - Proverbios y Cantares

2012-03-02T13:05:00.001+01:00

Joan Manuel Serrat - Cantares

2012-03-02T13:04:00.001+01:00

Byron - We'll go no more a-roving

2012-02-24T13:18:00.002+01:00

Lord Byron
(George Gordon, 1788–1824)

We’ll go no more a-roving

So we’ll go no more a-roving,

so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,

and the soul wears out the breast,
and the heart must pause to breathe,
and the love itself must rest.

Though the night was made for loving,

And the day returns too soon,
Yet we’ll go no more a-roving
by the light of the moon.

Cançó

Mai més en barca no anirem, mai més,

en alta nit encara,
que, com en aquell temps, estimi el cor
i la lluna també sigui més clara.

Car dura més l'espasa que la beina, i el pit

no dura pas com l'ànima reclosa;
i si s'atura el cor a prendre alè,
també l'amor reposa.

I encara que la nit es féu per a l'amor

i lleugera ve l'alba inoportuna,
mai més en barca no anirem, mai més
sota la clara lluna.

[Versió de Marià Manent. Poesia anglesa i nord-americana, Alpha, Barcelona 1955, p. 232; reeditada a Benvingudes la joia i la tristesa, Alpha, Barcelona 2011, p. 134]

Ja no anirem mai més errant

Així, ja no anirem mai més errant
tan tard dintre la nit,
tot i que el cor continuï estimant
i la lluna sigui encara tan brillant.

Perquè l’espasa va gastant la beina
igual com l’ànima va esquinçant el pit,
caldrà que el cor refreni l’alenada
i que l’amor mateix prengui un descans.

Bé que la nit es va fer per a l’amor,
i el dia sempre ve massa de pressa,
nosaltres no anirem mai més errant
a la claror de la lluna.

[Versió de R. C.]

No tornarem a vagarejar

Així és, no tornarem a vagarejar

tan tard en la nit
encara que el cor segueixi estimant,
i la lluna conservi la seva lluïssor.

Perquè l’espasa té la seva beina,

i l’ànima es desgasta al pit,
i el cor ha d’aturar-se a respirar
i l’amor ha d’aturar-se a descansar.

Encara que la nit va ser feta per estimar,

massa aviat tornen els dies
però així i tot, no tornarem a vagarejar
a la llum de la lluna.

[Versió de Trina Milan: http://trinamilan.cat/category/general/ ]

No tornarem a passejar

Ja no tornarem a passejar
en la foscor de la nit,
malgrat que el cor no hagi deixat d’estimar
ni la lluna de brillar.

Perquè l'espasa fereix la seva funda,

i l’ànima desgasta el pit,
el cor s’ha d’aturar per tornar a respirar,
i fins a l’amor li cal descansar.

Tot i que la nit es va fer per als amants,

i el dia sempre torna massa aviat,
tu i jo ja no tornarem a passejar
sota la llum de la Lluna.

[Versió de Quim Bosch: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/140205 ]

No volveremos a vagar

Así es, no volveremos a vagar
tan tarde en la noche,
aunque el corazón siga amando
y la luna conserve el mismo brillo.

Pues así como la espada gasta su vaina,
y el alma consume el pecho,
asimismo el corazón debe detenerse a respirar,
e incluso el amor debe descansar.

Aunque la noche fue hecha para amar,
y los días vuelven demasiado pronto,
aún así no volveremos a vagar
a la luz de la luna.

Non adremo più errando

Così non andremo più errando,
nella notte fonda,
sebbene il cuore sia ancora innamorato,
e la luna ancora così luminosa.

Come la spada logora il suo fodero,
l'anima logora il petto,
il cuore deve placarsi per respirare,
e l'amore stesso riposare.

Anche se la notte è fatta per amare,
e il giorno ritorna troppo presto,
noi non andremo più errando
alla luce della luna.

http://www.youtube.com/watch?v=lJqigdfR0e0&feature=related Richard Dyer-Bennet

http://www.dailymotion.com/video/xhuypp_lord-byron-so-we-ll-go-no-more-a-roving-joan-baez_creation Joan Baez

http://www.youtube.com/watch?v=5CvibYDSNMM Leonard Cohen

http://www.youtube.com/watch?v=ic2FGAdbqsU&feature=related recitat

Vet ací un poema que jo no coneixia. Me’l va donar a conèixer fa uns mesos en Joan Bargay, que me’n va passar també la versió catalana i la castellana, els autors de les quals desconeixia. Googlejant per la xarxa, la versió castellana es troba a diferents llocs, però no he estat capaç de descobrir qui l’ha fet. També he trobat una versió italiana, d’autor igualment desconegut. En canvi, d'entrada la catalana no la vaig saber trobar enlloc, i per tant em vaig permetre d’adaptar-la al meu aire. Més endavant, l'amic Ramon M. Jounou em va fer adonar que Marià Manent havia versionat aquest poema (i jo el tenia a casa publicat per partida doble!) i em va facilitar dues altres versions publicades en sengles blocs, que incorporo també.

La de Quim Bosch aporta un interessant punt de vista, en traduir el "we" per "tu i jo"; però a mi em sembla que el poeta parlava en plural majestàtic i es referia a ell mateix, o en tot cas a ell i als seus companys de farra. Byron, als 29 anys ja devia portar molta marxa acumulada: amants (tan sols en un any a Venècia, presumia d'haver-ne tingut més de 250!), deutes, separacions, escàndols, duels, acusacions d'incest i sodomia... A més d'haver-se apuntat activament a la revolta dels Carbonari a Itàlia i a la guerra de la independència de Grècia. Potser sí que el cos li començava a dir «prou, hauries de frenar una mica». Va morir set anys després, a Grècia, diuen que de malària, havent-nos deixat una formidable obra literària i un grafitti autògraf en una de les columnes del temple de Súnion que presideix aquest bloc.

Byron va escriure aquest breu poema en una carta al poeta irlandès Thomas Moore el 28 de febrer de 1817 (ara farà 195 anys), i es va publicar pòstumament el 1830 al recull Letters and Journals of Lord Byron. El poema ha estat musicat i cantat per molta gent, entre els quals Richard Dyer-Bennet (1955), Joan Baez (1964), Leonard Cohen (Dear Healther, 2004) i Ariella Uliano (2009).

Leonard Cohen - Go no more a-roving

2012-02-24T13:12:00.001+01:00

Anònim - Nane tsokha

2012-02-17T22:03:00.006+01:00

Bratsch

Anònim

Nane tsokha

Nane tsokha, nane gad,
Me kinel mange yo dad!
Syr vydtjava palorom,
Me kinel mange yo rom!

Dado, kin mange chenya,
O chenya sumnakune.
Na kinesa o chenya,
Na beshava dro chaya!

Zageyom me drey da sado,
Zriskirdyom me tzveto,
Prekirdyom ke les shero,
Te kames miro ilo.

Nane tsokha, nane gad,
Me kinel mange yo dad!
Syr vydtjava palorom,
Me kinel mange yo rom!

No tinc arracades

No tinc gec ni brusa,

pare, compra-me’n!

Si pogués casar-me,

el meu marit me’n compraria!

Pare, compra’m arracades,

arracades d’or.

Si no em compres arracades,

no em quedaré soltera!

Vaig anar a un jardí,

hi vaig collir una flor.

Me la vaig posar al cap,

així voldràs el meu cor.

No tinc gec ni brusa,

pare, compra-me’n!

Si pogués casar-me,

el meu marit me’n compraria!

I’ve no sweater

I’ve no sweater, no blouse,
My father can buy them for me!
If I get married,
My husband can buy them for me!

Daddy, buy me earrings,
Earrings of gold.
If you won’t buy the earrings,
I won’t stay a maiden!

I went into a garden,
I picked a flower,
I fixed it to my head,
So you would want my heart.

I’ve no sweater, no blouse,
My father can buy them for me!
If I get married,
My husband can buy them for me!

No tengo falda

No tengo falda, no tengo blusa,

¡que mi padre me compre unas!

Si estuviera casada,

se las pediría a mi marido.

¡Padre, cómprame unos pendientes,

unos pendientes de oro!

Si no me compras unos pendientes,

no me quedaré soltera.

Fui al jardín,

corté una flor

y la puse en mi cabello,

para que quisieras mi corazón.

No tengo falda, no tengo blusa,

¡que mi padre me compre unas!

Si estuviera casada,

se las pediría a mi marido.

Cançó popular gitana de Rússia. És la sintonia del programa El cafè de la República, de Joan Barril a Catalunya Ràdio, interpretada pel grup francès Bratsch al seu CD Transports en commun (1991).

http://www.youtube.com/watch?v=SCEYl1tY6mk Bratsch

http://www.youtube.com/watch?v=dWaMf8DUX_I Bratsch

Al Youtube en podeu trobar moltes altres interpretacions (buscant Nane Tsora, però també Nane tsokha, que la transliteració del rus té aquestes coses). Vet ací algunes versions més:

http://www.youtube.com/watch?v=xLdiFJ_O7O4&feature=related Odjila

http://www.youtube.com/watch?v=xEkAAPqL94E&feature=related

Lialia Txernaia

http://www.youtube.com/watch?v=Y2_x94Z4Lt8&feature=related

Jarmila Hittnerová

http://www.youtube.com/watch?v=5R1wR4MPZsc&feature=related

Liliana Cercel

http://www.youtube.com/watch?v=RBStilWL3mA&feature=related

Marina Debiatova

http://www.youtube.com/watch?v=Txae0bMY-qc Svetlana Smirnova

Gitanes russes a finals del segle XIX

Bratsch - Nane Tsora

2012-02-17T22:02:00.002+01:00

Anònim - Cant de l'arpista

2012-02-10T19:01:00.001+01:00

Anònim (s. XVI aC)

Cant de l’arpista

Cant del rei Antef

Heus ací el testament d’aquest excel·lent sobirà, de meravellós destí:

Les generacions s’esvaneixen i desapareixen,
d’altres vénen al seu lloc, des dels temps dels avantpassats;
els déus que en altre temps visqueren,
ara reposen en llurs piràmides.

Els nobles i els benaurats també

són amortallats en llurs tombes.
Havien construït cases, en indrets que ja no hi són.
Què se n’ha fet?

He sentit les paraules

d’Imhotep i Hardedef
que se citen en proverbis,
i que tot ho sobreviuen.

Què se n’ha fet dels indrets que els pertanyien?

Els murs s’han ensorrat,
les places han desaparegut,
com si mai no haguessin estat.

Ningú no torna d’allà, que ens digui quina és la seva sort,

que ens expliqui què els manca
i tranquil·litzi el nostre cor, fins que nosaltres arribem
a aquest indret, on han marxat.

Que el teu cor, doncs, es calmi.

L’oblit és ben saludable.
Obeeix el teu cor,
tant de temps com visquis.

Posa mirra en el teu front,

revesteix-te de fi lli,
perfuma’t amb les meravelles veritables,
que formen part de l’ofrena divina.

Augmenta el teu benestar,
que el teu cor no llangueixi.
Segueix ton desig i ta felicitat,
acompleix el teu fat a la terra.

No amoïnis el teu cor,
fins al dia en què el lament fúnebre t’atrapi ;
amb el cor fatigat no se sent el seu crit,
el seu crit a ningú no estalvia la tomba.

Fes, doncs, del dia una festa,
i no et deixis anar.
Mira, ningú no s’emporta els seus béns,
mira, ningú no torna un cop ha marxat.

[Versió de Borja Folch, dins Cants d’amor de l’antic Egipte, 'Els petits llibres de la saviesa', J. J. de Olañeta, Editor, Barcelona, 1997. Corregeixo del títol el nom del faraó, que posava ‘Autef’]

Harper’s song

This version of the poem is from the tomb of the pharaoh Intef (Middle Kingdom). There is also a copy of the text on the Papyrus Harris 500 (New Kingdom).

He is Happy this good prince:
Death is a kindly fate.
A Generation passes, another stays,
Since the time of the ancestors.

The gods who were before rest in their tombs,
Blessed nobles too are buried in their tombs.
(Yet) those who built tombs,
Their places are gone,
What has become of them?

I have heard the words of Imhotep and Hordjedef,
Whose sayings are recited in whole.
What of their places?

Their walls have crumbled,
Their places are gone,
As though they had never been!

None comes from there,
To tell of their needs,
To calm our hearts,
Until we go where they have gone!

Hence rejoice in your heart!

Forgetfulness profits you,
Follow your heart as long as you live!
Put myrrh on your head,
Dress in fine linen,
Anoint yourself with oils fit for a god,
Heap up your joys,
Let your heart not sink!

Follow your heart and your happiness,
Do your things on earth as your heart commands!
When there comes to you that day of mourning,
the Weary-hearted (Osiris) hears not their mourning,
Wailing saves no man from the pit!

Make holiday,

Do not weary of it!
Lo, none is allowed to take his goods with him,
Lo, none who departs comes back again!

[Translation by Donald Mackenzie, Egyptian Myth and Legend]

Canto del arpista

Generaciones y más generaciones desaparecen y se van,
otras se quedan, y esto dura desde los tiempos de los Antepasados,
de los dioses que existieron antes
y reposan en sus pirámides.

Nobles y gentes ilustres
están enterrados en sus tumbas.
Construyeron casas cuyo lugar ya no existe.
¿Qué ha sido de ellos?

He oído sentencias
de Imhotep y Hordyedef,
que se citan como proverbios
y que duran más que todo.

¿Dónde están sus moradas?
Sus muros han caído;
sus lugares ya no existen,
como si nunca hubieran sido.

Nadie viene de allá para decir lo que es de ellos,
para decir qué necesitan,
para sosegar nuestro corazón hasta que abordemos
al lugar donde se fueron.

Por eso, tranquiliza tu corazón.
¡Que te sea útil el olvido!
Sigue a tu corazón
mientras vives.

Ponte olíbano en la cabeza.
Vístete de lino fino.
Úngete con la verdadera maravilla
del sacrificio divino.

Acrecienta tu bienestar,
para que su corazón no se desmaye.
Sigue a tu corazón y haz lo que sea bueno para ti.
Despacha tus asuntos en este mundo.

No canses a tu corazón,
hasta el día en que se eleve el lamento funerario por ti.
Aquel que tiene el corazón cansado no oye su llamada.
Su llamada no ha salvado a nadie de la tumba.

Hazte por tanto el día dichoso,
y no te canses nunca de esto.
¿Ves?, nadie se ha llevado sus bienes consigo.
¿Ves?, ninguno de los que se fueron ha vuelto.

[ http://noloseytu.blogspot.com/2008/04/el-canto-del-arpista-es-una-composicin.html ] [http://wadyet.blogspot.com/]

Des d’èpoques molt remotes (complex funerari de Saqqara, s. XXVI aC), als enterraments de molts faraons i nobles s’inscrivien a la paret uns poemes funeraris sota el dibuix d’un personatge que toca una arpa, i que per això són coneguts genèricament com a “cants de l’arpista”. Normalment exaltaven la grandesa i bondat del difunt i demanaven als déus que l’acollissin a l’altra vida.

Se sol dir que aquest «Cant de l’arpista» (o «Cant del faraó Intef») correspon a un poema gravat a la tomba d’un faraó anomenat Intef o Antef, de l’Imperi Mitjà (1991-1690 aC). Tanmateix, no queda ben clar de quin faraó es tracta. En efecte, hi hagué fins a set faraons amb aquest nom, entre els anys 2140 i 1550 aC: quatre de l’Onzena dinastia, un de la Tretzena i tres de la Dissetena. Pel que sembla, el nostre poema es va trobar en una paret de la tomba d’Intef VII, de la dissetena dinastia, que va regnar l’any 1560 aC, ja no a l’Imperi Mitjà sinó en el Segon Període Intermedi. Després, aquest poema es va reproduir en papirs trobats en altres enterraments, i és recollit també en el famós «papir Harris 500», de l’Imperi Nou, que es conserva al British Museum.

Correspon a un tipus de composició literària i musical que es cantava en banquets, festes i celebracions socials, també funeràries, un costum que va perdurar al llarg dels segles, ja que Heròdot, que va visitar Egipte al segle V aC, en dóna testimoni. Es tracta d’una literatura, amorosa o filosòfica, que exalta la joia de viure. Vegeu, per exemple, W. K. Simpson et al., The Literature of the Ancient Egypt, New Hawen, 2003; i en català, Cants d’amor de l’antic Egipte, «Els petits llibres de la saviesa», J. J. de Olañeta, Editor, Barcelona, 1997, traduïts per Borja Folch del francès Chants d’amour de l’Egypte ancienne, Editions de la Table Ronde, Paris, 1996.

El Cant de l’arpista del faraó Intef parla sobre la mort d’una manera diferent, que contradiu les creences religioses de l’època. Dubta de l’existència d’una vida eterna després de la mort («ningú no torna d’allà, que ens digui la seva sort») i proposa gaudir de la vida. Ve a ser un precedent del Carpe diem horacià (Oda I: «aprofita el dia, no et refiïs del demà»), que convida a gaudir de la vida mentre puguem fer-ho, ja que la mort és inevitable. I també s’hi aprecia un precedent del clàssic Ubi sunt («On són?, Què se n’ha fet?»), que retrobem en el Gaudeamus Igitur i en Boeci, Villon, Jorge Manrique, etc.

El Cant de l’arpista devia ser ben conegut, i no devia agradar gaire als sacerdots; ja que en una tomba tebana de l’Imperi Nou hi ha una inscripció en rebat els arguments: «Jo he sentit aquelles cançons que hi ha en tombes antigues, i que lloen la vida terrenal i menyspreen el país dels morts. Però per què hem de pensar això just ara, que som al llindar de l’eternitat?» [Barbara Mertz, Temples, tombs and Hieroglyphs, Harper Collins Ed., 2a ed., New York 2007].

Podeu trobar el text en anglès del nostre Cants de l’arpista, i dos més, a: http://www.ancientegyptonline.co.uk/harper-song.html

La versió anglesa de D. Mackenzie del Cant de l’arpista difereix una mica de la de Folch (feta sobre la versió francesa). Per exemple, als versos 1-2 diu «És feliç, aquest bon sobirà; la mort és un destí amable»; i, cap al final, el vers que en català diu «amb el cor fatigat no se sent el seu crit», Mackenzie el tradueix com «el del Cor Fatigat [Osiris, déu de la mort] no sent el seu crit», en el sentit que no cal lamentar-se d’un destí que és ineluctable, perquè el déu de la mort no escoltarà les nostres súpliques.

En tot cas, em sembla un poema extraordinari per la seva època.

2012-02-07T01:10:00.002+01:00

Raimon (1940)

Terra negra, llistons blancs

A Antoni Tàpies

Terra negra, terra negra,
llistons blancs.
Mans obertes, mans obertes
van cercant
cercles màgics
foradats, foradats.

Creus atracen, creus atracen,
cors trencats
—viva vida, viva vida,
morta mort—
claus et claven
l’ull i el plany, l’ull i el plany.

Terra negra, terra negra,
negre sol.
Blanca argila, blanca argila
del teu nom:
aigua encesa,
gel cremat, gel cremat.

I aquest perenne dolor
de sentir-se sempre humà.
Pas del temps,
pas del temps, temps de pas.

(2006)

http://www.youtube.com/watch?v=W0RiH482CDo

http://www.youtube.com/watch?v=YpbbiE8ywYI

En la mort d’Antoni Tàpies (13 desembre 1923 – 6 de febrer 2012)

Raimon - Terra negra, llistons blancs (Tívoli, març 2011)

2012-02-07T01:05:00.002+01:00

Espriu-Raimon El meu poble i jo

2012-02-03T19:36:00.001+01:00

Espriu - El meu poble i jo

2012-02-03T19:08:00.001+01:00

Salvador Espriu (1913-1985)

El meu poble i jo

A la memòria de Pompeu Fabra,
mestre de tots.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

(1968)

L’11 DE FEBRER SORTIM AL CARRER A DEFENSAR L’ESCOLA EN CATALÀ

Escola en Català denuncia les agressions que pateix la llengua catalana a les nostres escoles per part del govern del PP i dels tribunals espanyols i convoca els catalans i les catalanes a mobilitzar-nos per aturar aquestes sentències judicials.

Ens concentrarem el proper dissabte 11 de febrer a les 17:30h davant la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Pg. Lluís Companys 14-16 Barcelona), tribunal que és a punt de sentenciar contra la immersió lingüística en català a l’escola. Us adjuntem el cartell de la concentració perquè el pugueu fer córrer.

Les darreres notícies en relació al futur del català a l’escola són molt preocupants i és per això que és imprescindible mobilitzar-nos i que el poble català mostri el seu rebuig a l’ofensiva espanyolista que s’està preparant.

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/2-societat/5-societat/502185-el-pla-de-trilingueisme-amenaca-de-nou-el-catala-a-leducacio.html

http://www.cronica.cat/noticia/A_punt_de_dictar-se_sentencia_definitiva_contra_el_catala_a_lescola_al_TSJC

Exigim que la llengua catalana sigui reconeguda per llei com l’única llengua vehicular del nostre ensenyament, mantenint així un model que no impedeix que els alumnes de les escoles catalanes aprenguin altres idiomes, enriquint així el seu currículum.

Reenvia aquest correu a tots els teus contactes i aconseguim una important mobilització el proper dia 11 de febrer.

www.escolaencatala.cat

Si necessites més informació sobre la mobilització envia un correu a info@escolaencatala.cat

Apunteu-vos a aquest esdeveniment de Facebook i compartiu-lo amb totes les vostres amistats: http://www.facebook.com/events/285405394856266/

Compartiu-ho per Twitter afegint aquest enllaç: http://ves.cat/a5xt a la vostra piulada!

Foix - El meu país és un roc

2012-01-26T21:26:00.002+01:00

J. V. Foix (1894-1987)
El meu país és un roc...

A l'estirp dels Foix, dels Torrents

El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Moll del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

[Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939]

29 de gener de 2012:

vint-i-cinc anys de la mort de J. V. Foix

Sanna - Santa mare llengua

2012-01-20T16:27:00.004+01:00

Claudio Gabriel Sanna (1957)

Santa mare llengua

La qüestió de la política lingüística
en aquesta ciutat de Catalunya oriental
pot parèixer utòpica, vana i autística
ma per a mi té un aspecte fonamental
quan les mares mos donaven com a llengua el català
així com naturalment mos passaven la llet
i no parlàvem de salvar, d'estudiar, recuperar
i parlar en alguerès era normal, era un fet

I era santa santa santa,
santa la mare llengua,
santa llet de ta mare,
sang de ton iaio i de ton pare!

Però després als '60, tivú, ràdio i escola
han regalat il·lusions d'un progrés burgès,
i menjant Nutella i beient Coca-cola
ningú s'és preocupat del pobre alguerès.
abandonat, oblidat i fins criminalitzat
perquè enruinava la dicció i això feva vergonya,
llengua de pobre, de bastaix, d'ignorant,
folklòrica, vulgar, bruta com a la ronya

I no era santa santa santa,
no era més santa la mare llengua,
no era santa la llengua de ta mare,
ma mira un poc com era tractada...

Als '90 un canvi sec de timó
no era ver lo que creieven del dialecte
ara diuen —oi qui riquesa pel minyó
si té una llengua mare és perfecte!—
mmm... hi ha sol un petit problema,
si volem que l'alguerès torni viu i fort,
és que manquen dos anells a la cadena:
lo pare ja no el parla i lo iaio és mort!

Santa santa santa,
pobra santa llengua,
pobra llengua mare,
i ara què fem? I què fem ara?

Ja sabem que una llengua no té futur
si no té un poder econòmic i social
i la política lingüística, estàs segur,
no ha pogut resoldre aquest problema local.
Va a finir que la idea d'aqueix irlandès
fins i tot mos arriba a salvar l'alguerès
mira tu si una companyia de baix costo
posarà a poc a poc totes les coses a posto!

Santa santa santa,
santa santa Ryan,
santa santa Ryan Air,
salva l'alguerès, salva l'alguerès!

Si amb sols cinquanta euros de poltrona
en quaranta minuts ja passeges per Girona
i te'n vas a Barcelona, la ciutat més bella,
i mirant Miró te menges la paella
i sense quasi el temps de cantar un "balla balla"
los joves catalans ja mos omplin la muralla,
ixin de nit i van al bar i en discoteca,
mengen pizza al Pocoloco i no van en biblioteca!

Santa santa santa,
santa santa Ryan,
santa santa Ryan Air,
salva l'alguerès, salva l'alguerès!

http://www.youtube.com/watch?v=jwa5dIzf66o

http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ILC/Documents/Perfil%20de%20Claudio%20Gabriel%20Sanna.pdf

Claudio G. Sanna - Santa Mare Llengua

2012-01-20T16:26:00.001+01:00

Inimitables - Anunci Estrella Damm Barça 2012

2012-01-16T16:11:00.001+01:00

Maria Cabrera - Salm i paràbola de la memòria pròdiga (Pare meu)

2012-01-12T15:39:00.005+01:00

Maria Cabrera
Foto: Rubén Taltavull

Maria Cabrera i Callís (1983)
Salm i paràbola de la memòria pròdiga

Pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament estimava,
pare meu que te'n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m'estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m'esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l'olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m'agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l'hagi de trobar d'improvís mai més,
disfressada de dona despentinada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de Manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!

Pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallarets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.

http://www.sies.tv/video/la-matinada-clara-es-el-nou-poemari-de-maria-cabrera.html
Entrevista a Maria Cabrera

Sílvia Pérez Cruz

http://www.youtube.com/watch?v=zzaNRABWl50&feature=fvwp&NR=1

Sílvia Pérez Cruz canta ‘Pare meu’

Agraeixo al Joan Martí Ortega que m’hagi donat a conèixer aquest poema. Ja coneixia la Sílvia Pérez, una jove cantant excel·lent, però no coneixia la Maria Cabrera, una no menys excel·lent jove poeta.

Sílvia Pérez Cruz - Pare meu

2012-01-12T15:34:00.003+01:00

Sellarés - Nit màgica

2012-01-05T15:57:00.004+01:00

Rossend Sellarés (1949)
Nit màgica

Davant del foc arraulit,
somio que sóc petit
i escolto antigues rondalles;
parlen de la nit de Reis,
que és la nit de la quitxalla.

Diuen que surt un estel,
que és el més lluent del cel,
per guiar la caravana
d’uns Mags que vénen de lluny;
posat noble i gest amable.

Sense parar esment del fred,
me’n vaig amb el fanalet
a rebre la cavalcada;
ja vénen els d’Orient,
acompanyats dels seus patges.

Les carrosses lluen d’or,
les torxes fan escalfor
i omplen la nit de tal màgia
que a les cares dels menuts
s’il·luminen les mirades.

Gener 2012

T. S. Eliot reads "Journey of the Magi"

2012-01-05T15:44:00.001+01:00

Eliot - Journey of the Magi

2012-01-05T15:43:00.000+01:00

T. S. Eliot (1888-1965)
Journey of the Magi

«A cold coming we had of it,

Just the worst time of the year
For a journey, and such a long journey:
The ways deep and the weather sharp,
The very dead of winter».
And the camels galled, sore-footed, refractory,
Lying down in the melting snow.
There were times when we regretted
The summer palaces on slopes, the terraces,
And the silken girls bringing sherbet.
Then the camel men cursing and grumbling
And running away, and wanting their liquor and women,
And the night-fires going out, and the lack of shelters,
And the cities dirty and the towns unfriendly
And the villages dirty and charging high prices:
A hard time we had of it.
At the end we preferred to travel all night,
Sleeping in snatches,
With the voices singing in our ears, saying
That this was all folly.

Then at dawn we came down to a temperate valley,
Wet, below the snow line, smelling of vegetation;
With a running stream and a water mill beating the darkness,
And three trees on the low sky,
And an old white horse galloped away in the meadow.
Then we came to a tavern with vine-leaves over the lintel,
Six hands at an open door dicing for pieces of silver,
And feet kicking the empty wineskins.
But there was no information, and so we continued
And arrived at evening, not a moment too soon
Finding the place; it was (you may say) satisfactory.

All this was a long time ago, I remember,
And I would do it again, but set down
This set down
This: were we led all that way for
Birth or Death? There was a Birth, certainly,
We had evidence and no doubt. I had seen birth and death,
But had thought they were different; this Birth was
Hard and bitter agony for us, like Death, our death.
We returned to our places, these Kingdoms,
But no longer at ease here, in the old dispensation,
With an alien people clutching their gods.
I should be glad of another death.

[Dins Ariel’s poems, Faber and Faber ed., London 1927]

http://www.youtube.com/watch?v=BCVnuEWXQcg&feature=player_embedded Recitat per T. S. Eliot

El viatge dels Reis Màgics

«Molt de fred vam passar a l’anada,
La pitjor època de l’any

Per fer un viatge, i més un viatge tan llarg:
Els camins plens de fang i l’aire tallant,
Al bell mig de l’hivern.»
I els camells esllomats, amb els peus masegats, refractaris,
S’ajeien damunt la neu mig fosa.
De vegades enyoràvem
Els palaus d’estiu a la baldana, les terrasses,
I les sedoses noies servint-nos begudes.
A més a més, els camellers vinga a maleir i rondinar,
I s’escapaven, i exigien licors i dones,
I els focs de bivac se’ns apagaven, i no trobàvem aixopluc,
I les ciutats eren hostils i les viles gens amables,
I els poblets plens de brutícia i amb uns preus altíssims:
Molt malament ho vam passar.
Al final ens vam estimar més viatjar tota la nit
I dormir de tant en tant,
Amb les crits que ens brunzien dins les orelles, dient
Que tot allò era una follia.

Després, a trenc d’alba, vam baixar a una vall temperada,
Humida, on acabava la neu, amb flaire de vegetació;
Amb un torrent frescós i un molí que batia la fosca,
I tres arbres contra l’horitzó,
I un vell cavall blanc que galopava pels prats.
Aleshores vam arribar a un hostal amb una parra sobre la llinda,
Sis mans davant una porta oberta es jugaven als daus monedes de plata.
I uns peus pegaven cops a uns bots buits.
Però, com que ningú no ens va saber informar, vam continuar endavant
I vam arribar-hi al vespre,en el moment precís
Vam trobar l’indret; va ser (potser direu) una feta satisfactòria.

Tot això va passar fa molt de temps, ho recordo,
I estaria disposat a repetir-ho, però fixeu-vos
Fixeu-vos bé
En això: tot aquell camí, ¿el vam fer cap
Al Naixement o bé cap a la Mort? Hi va haver un Naixement, és cert,
Ho vam veure amb els nostres ulls. Jo havia vist naixements i morts,
Però em creia que es tractava de coses diferents; aquest Naixement va ser
Per nosaltres una dolorosa i llarga agonia, com la Mort, la nostra mort.
Vam tornar a casa nostra, en aquests regnes,
Però ja no ens hi hem tornat a trobar a gust, amb l’antiga llei,
Amb una gent estranya aferrada als seus déus.
De bon grat acceptaria una altra mort.

[Versió d’Alfred Sargatal, dins T. S. Eliot, Dimecres de cendra i Poemes d’Ariel, ‘Els llibres de l’Escorpí’, Poesia, 42. Edicions 62, Barcelona 1977]

Viaje de los Magos

«Buen frío que pasamos con aquello,

exactamente el peor momento del año
para un viaje, y un viaje tan largo:
los caminos ahondados y el tiempo que mordía,
lo peor mismo del invierno.»
Y los camellos irritados, llagados en las patas, recalcitrantes,
tirándose en la nieve que se fundía.
Hubo veces que añorábamos
los palacios de verano en las laderas, las terrazas,
y las muchachas sedeñas trayendo sorbetes.
Además, los camelleros, maldiciendo y gruñendo
y escapándose, y queriendo sus tragos y mujeres.
Y las hogueras nocturnas apagándose, y la falta de cobijo,
y las ciudades hostiles y los pueblos poco amistosos
y las aldeas sucias y cobrando precios altos:
muy duro que lo pasamos.
Al final preferíamos viajar toda la noche,
durmiendo a trechos,
con las voces que cantaban en nuestros oídos, diciendo
que todo eso era locura.

Entonces, al amanecer, bajamos a un valle templado,
húmedo, bajo la línea de las nieves, oliendo a vegetación,
con un arroyo que corría y una aceña golpeando la oscuridad,
y tres árboles en el cielo bajo.
Y un viejo caballo blanco salió a galope por el prado.
Entonces llegamos a una taberna con hojas de vid sobre el dintel,
seis manos en una puerta abierta jugándose a los dados monedas de plata,
y pies dando patadas a cueros de vino vacíos.
Pero no hubo información, así que seguimos
y llegamos al anochecer, ni un momento antes de tiempo
para encontrar el sitio: fue (podría decirse) satisfactorio.

Todo eso pasó hace mucho, lo recuerdo.
Y lo volvería a hacer, pero escribid
esto escribid
esto: ¿se nos llevó tan lejos a buscar
Nacimiento o Muerte? Había un Nacimiento, es cierto,
tuvimos pruebas sin duda. He visto nacimiento y muerte,
pero había creído que eran muy diferentes; este Nacimiento fue
dura y amarga angustia para nosotros, como Muerte, nuestra muerte.
Volvimos a nuestros sitios, estos Reinos,
pero ya no más a gusto aquí, en el viejo estado de cosas,
con una gente extraña aferrándose a sus dioses.
Me alegraría de otra muerte.

[Versió de José M. Valverde, dins T. S. Eliot, Poesías reunidas 1909-1962, Alianza Editorial, Madrid 1999. Segunda edición, 2006. Primera reimpresión, 2008]

El viatge dels Reis Mags

«Quina arribada més freda.
La pitjor època de l’any per viatjar,
i el viatge en va ser molt de llarg:
els camins fondos i l’oratge esquerp
en el moment més cru de l’hivern».
Els camells irritats, amb llagues a les potes, rebecs,
ajaguts damunt la neu que es fonia.
Més d’un cop vam enyorar els palaus d’estiu,
les terrasses i les noietes tendres
que ens servien xarrups.
I els camellers queixosos que renegaven,
que exigien licor i dones o que desertaven,
i les fogueres que se’ns apagaven, la manca de refugis
i les ciutats hostils, els pobles poc hospitalaris
i els llogarets cars i bruts:
va ser molt dur.
Al final vam decidir viatjar de nit,
dormint a estones,
amb veus que ens ressonaven a les orelles i ens deien
que tot plegat era una bestiesa.

Amb l’alba vam arribar a una vall temperada,
humida, sota el nivell de la neu, que feia olor de bosc,
amb un rierol i un molí d’aigua que es batia amb la foscor
i tres arbres retallant-se contra un cel baix.
Vam veure un cavall blanc galopant prat enllà.
Llavors vam arribar a una taverna, fulles de parra a la llinda,
sis mans jugant a daus per un grapat de plata
i tot de peus clavant coces a bótes buides de vi.
Però ningú no ens va informar de res, i així vam continuar
fins que, ja de vespre, vam trobar el lloc, a l’hora justa.
Fou (com aquell qui diu) satisfactori.

Ja fa molt de temps d’això, pel que recordo,
i ho tornaria a fer. Però escolta’m bé
ara, escolta’m
bé: ¿vam fer aquell viatge per un Naixement
o per la Mort? Va haver-hi un Naixement,
sens dubte, en fórem testimonis. Havia vist naixements
i morts, però em pensava que eren diferents. Aquest
ens portà una angoixa amarga, com la Mort, la nostra mort.
Vam tornar a casa, als nostres Regnes,
però ja no ens vam trobar a gust amb l’antiga vida laxa
ni amb un poble que s’aferrava a déus estranys.
Tant de bo m’arribés una altra mort.

[Versió de Sadurní Vergés. http://distopies.blogspot.com/2010/01/el-viatge-dels-reis-mags-de-ts-eliot.html ]

El viaje de los Magos

«Qué helada travesía,
Justo la peor época del año
Para un viaje, y un viaje tan largo:
Los caminos hondos y el aire ríspido,
Lo más recio del invierno».
Y los camellos llagados, sus patas adoloridas, refractarios,
Tendidos en la nieve que se derretía.
A veces añorábamos
Los palacios de verano en las cuestas, las terrazas,
Y las niñas sedosas que nos servían sorbetes.
Iban los camelleros blasfemando, mascullando,
Huyendo, y pidiendo licor y mujeres,
Y las fogatas se extinguían y no había refugios,
Y las ciudades hostiles y los pueblos agresivos
Y las aldeas sucias y caras:
Cuánto tuvimos que aguantar.
Al final preferimos viajar de noche,
Dormir a ratos,
Con las voces cantando en nuestros oídos, diciendo
Que todo esto era locura.

Entonces llegamos al amanecer a un valle templado,
Húmedo, lejos de las nieves perpetuas, y olía a vegetación;
Con un arroyo y un molino de agua que golpeaba la oscuridad,
Y en el horizonte tres árboles,
Y un viejo caballo blanco se fue galopando hacia la pradera.
Luego llegamos a una taberna con hojas de parra en el dintel,
Seis manos junto a una puerta abierta
Jugaban a los dados por un poco de plata,
Y alguien pateaba los odres vacíos de vino,
Pero no había información, y seguimos
Y llegamos al anochecer, y justo a tiempo
Encontramos el lugar; era (podríamos decir) satisfactorio.

Todo esto fue hace mucho tiempo, recuerdo,
Y yo lo volvería a hacer, pero que quede
Esto claro que quede
Esto: ¿nos llevaron tan lejos
Por un Nacimiento o por una Muerte? Hubo un Nacimiento,
Teníamos pruebas y ninguna duda. Yo había visto nacer y morir,
Pero pensaba que eran distintos: este Nacimiento
Nos sometió a una dura y amarga agonía,
Como la Muerte, nuestra muerte.
Regresamos a nuestros lugares, estos Reinos,
Pero ya no estamos en paz aquí, bajo la antigua ley.
Con un pueblo extraño aferrado a sus dioses.
Cuánto gusto me daría otra muerte.

[Versión de Tedi López Mills. http://www.literatura.us/idiomas/tse_otros.html ]

Sabala - Ninou

2011-12-30T23:58:00.000+01:00

Josep Maria Sabala (1913-1997)
Ninou

És ell, Ninou,

quasi no s’ou,
llisca silent,
no fa enrenou,
damunt del vent
cap fulla mou,
encara porta
la closca d’ou
sobre la pell,
un xic somorta
del fred que cou.
Ell prou
voldria
que fos d’anyell:
l’abrigaria
com gran mantell.
Trencat el jou
d’un any que clou,
cobert de rou
comptarà els dies,
fats i alegries
d’un món tot nou.

Barcelona, cap d’any de 1976

[Publicat a Sarment, núm. 12, gener 1977. També dins el llibre Merlets. Poemes de gent de Balsareny, CCB, 1992]

Boix - Yokohama, darrer comunicat

2011-12-23T18:57:00.003+01:00

Jaume Boix Angelats (1952)
Yokohama, darrer comunicat

Ho sap tothom, i és profecia:

el radionunci ho va dir un dia
quan despertàvem matiners;
enllà del somni ho repetia
el tro que trona els gols culés;
i a la pantalla, en sintonia,
ho vèiem teletransportat:
al cel nipó hi ha novetat!

Dos cops, i un més, i un altre encara
pesca amb la xarxa a l’aigua clara,
i fa també dos tocs de pal;
somia el nen, somriu la mare,
ningú s’ho creu, crida en Puyal.
A Canaletes hi ha gatzara:
la gent arruixa amb els sifons:
del món sencer som campions.

Els de Banyoles i l’Escala,
els Kyoto amb el tren bala,
a Moçambic, a Tombouctou,
Roma, Sibèria, Flix, Kampala,
a Rocacorba i al Perú,
i al mig de Praga, tothom xala!
L’Univers fa una gran comparsa
i canta: Barça, Barça, Barça!,
i canta: Barça, Barça, Barça!,
i canta: Barça, Barça, Baaaarça!

Aquest poema, paròdia de la coneguda nadala de J. V. Foix, va ser escrit pel periodista de Banyoles Jaume Boix i Angelats arran de la final del Campionat Mundial de Clubs 2011, a Yokohama, el passat 18 de desembre, en què el Barça es va imposar al Santos de Brasil guanyant per 4-0, a més d’enviar dos xuts al pal. El poema va ser recitat a Catalunya Ràdio, al final del programa “La Transmissió d’en Puyal” el dia 22 de desembre de 2011, després del partit de Copa amb l’Hospitalet (9-0), en la veu de Joan Anton Ramoneda.

http://www.youtube.com/profile?feature=iv&user=Trunks217&src_vid=jRxhnuqXDwU&annotation_id=annotation_634057 Barcelona 4 – Santos 0

http://www.youtube.com/profile?feature=iv&user=Trunks217&src_vid=jRxhnuqXDwU&annotation_id=annotation_634057 Barcelona 9 – L’Hospitalet 0

Jaume Boix Angelats

Barcelona 9-0 Hospitalet

2011-12-23T18:48:00.001+01:00

Sagarra - El poema de Nadal

2011-12-22T18:20:00.001+01:00

Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
El poema de Nadal (1931) (fragment)

Els meus pastors de Betlem

havien sentit un àngel,
duia una cinta a les mans
amb les lletres d’un miracle.
Només els quatre pastors
li van veure bé la cara;
l’àngel els fregà el cabell
amb la punta de les ales.
Només els quatre pastors
sabien el que passava!
Només ells, només ells! Aquella nit
els pirates del mar,
damunt la negra barca engalanada,
navegant a l’atzar,
no van tenir pit
per enfonsar cap punyalada!
Els pirates del mar
van respirar la gran humitat
de l’aigua salada
sense poder dormir.
Aquella nit, les caravanes del camí
sentien un gran pes,
i era verdós i encès
l’ull de la pantera;
però ningú no sabia el que era,
ningú no va veure res.
Ni el rostre emmascarat,
ni el braç despullat,
ni la galta de seda que es fonia,
varen poder comprendre l’alegria!
I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quatre paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l’ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país,
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells, no tenien nom!
Eren cossos a sol i a serena
bo i gronxant nostre somni d’infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l’esquena.
I només aquests pobres pastors
de les nostres estones més dures,
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d’alegria,
per veure l’astre virginal,
per veure l’àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!

Foix - Onze nadals i un cap d'any

2011-12-18T23:10:00.008+01:00

J. V. Foix (1894-1987)
Onze Nadals i un Cap d’Any

I - També vindrem, Infant, a l’hora vella

També vindrem, Infant, a l’hora vella
Com a pagès, per ser més sols amb Tu;
Deixarem rella i la mula de sella,
I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances
I el que jo tinc en el graner tardà:
Llibres marcits, amb versos de vacances
On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,
Que és el més dolç per qui el sap confegir,
Però hi fa nit en platges i sahares,
I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores
A camp obert, darrere el mur herbós,
Tocant al rec on maduren les móres
Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,
Porto una leica i pàl·lids pensaments,
Cançons d’hivern en fontanes de murta
D’un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,
Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,
Illes ardents i gorgs negres amb fades,
Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença
En atlas filatèlics estel·lars,
Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,
Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d’una casa forana
Escumejant vora la mar i el port;
—Omple-la tu amb Ta divina ufana,
Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,
Pastors i estels perduts serrat enllà,
La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola,
I els corns reials qui sap qui els sentirà,
Vindré mudat, al costat de la dona,
Amb els vestits de quan ens vam casar.

El Port de la Selva. Nadal de 1948

II – Tot és ací

Tot és ací: les diürnes espases
A sol llevant amb la por i l’esperança
Del Dia Nou; l’home fosc, que ara avança
Ple de desig, entre cel i natura,
Dret pels serrats, i jup a la vall dura,
O, vagarós, que abranda selva i cases;

El mar obert, i clos, a l’aventura,
Do de semença i de tenebra i brasa
Quan bufa el nord, i el món real atansa
A l’U clarós, i som; la deslliurança
De l’instant pur, si volia la gavina,
O l’errar foll per la pàtria rasa;

L’aspre ponent i la serp que s’afina,
El fruit privat, tot dolç, la ment captiva,
Els bocois d’or al peu dels murs defesos,
Les creus surants als crepuscles maresos
Quan brolla el clam total, i l’alimara
Fa el pic més alt i llunyana la riba;

... i tot en Vós. Tants de cors, i una Mare;
I Un sol infant entre tots; i a l’estiba
De tants de reis, Una corona viva;
Un Arbre al cim, brogent, que res no assola,
I ombra la llar de tots quan l’Hora arriba,
I en astres, fars i esguards, Una llum sola.

El Port de la Selva. Nadal de 1949

IV - Si l'altra nit jo cavalcava al ras

Si l'altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas.

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l'escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l'escarràs.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L'Hindú i l'Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l'estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l'oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars.

Els Torrents de Lladurs. Nadal de 1951

VI- Ho sap tothom, i és profecia

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàmbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,

I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera

Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

El Port de la Selva. Nadal de 1953

X – Si, d’hora, vaig pels munts

Si, d’hora, vaig pels munts

—vagar no em costa gaire—
de mi faig claror i aire;
per mugues i agramunts
jo i qui no em deixa, junts,
fem pacte de firaire.

No temo el cald, ni el fred,

ni el grau a la passera;
la llum s’esfulla a l’era
quan flairo, en camí estret,
el fum que branca, dret,
del son de la riera.

Si en el trencall feraç

que salva l’avetosa
brufen les neus en fosa
davall els codolars,
aturo el cant i el pas,
i visc l’hora ufanosa.

Em crec etern, i sol,

en immortal contrada;
oblido cant i arada,
i allò que fou no em dol.
Tot és gra, tot mallol
en el Present que em fada.

Si m’enfilo al relleix

al clar de la floresta,
tot és tenora i festa:
el Temps mor del seu bleix.
No em cal coturn ni vesta
dins l’absolut que neix.

Só l’Home i só el Moment,

res el destí no cela:
calco un arbre a la tela,
un senglar ve, fuent,
passa un folc pel torrent
i un clergue sota ombrel·la.

Però el vent lleva crit

i la boira es deixonda;
remors de fosca fronda
obren, pertot, la Nit.
L’esglai s’enfonya al pit
i la basarda em ronda.

Ja no em pregunto el com:
d’un no res faig estella;
rabadà de bardella,
voldria ésse’ l’altre hom
i beure a la canella
de l’Aigua del teu Nom,
al girant de l’estrella.

Montseny d’Amunt. Nadal de 1957

XI – Si jo fos marxant a Prades

Si jo fos marxant a Prades
—A les boires de tardor—
Per guardar-vos de glaçades
Us donaria flassades
I caperons de castor.
I, per guarnir la pallissa,
Les figures de terrissa
On vós vestiu de Pastor.

O pagès, amb deu vessanes
I mas propi a l'Aleixar,
Amb pous gelius i fontanes,
Tindríeu les avellanes
Que amb Vós voldria ensacar;
I, per cremar a la brasera,
La llenya que cap a l'era
Amb feixos de mal comptar.

Si fos l'hortolà que ensella
I em mira si vinc del dalt,
On la Verge té capella,
I em pregunta amb meravella:
—Què escrius al fosc de l'hostal?
Amb sarris de nous i figues
Saltaria rec i artigues,
I esperaria el Senyal.

O el pescador en mar coberta
Que surt tard, com és costum,
Ull clarós i xarxa oberta
Quan bolla la mata oferta,
I mira el vent on duu el fum,
Us portaria, d'albada,
Llobina, verat i orada
Frescosos de barca i llum.

Si fos pilot de passatge,
I vencés el Temps i els vents,
I a la ratlla del coratge,
D'un Més Enllà fes imatge
Amb Terra i Cel romanents,
Per Vós faria valises
D'aures antigues i brises,
I estranys i novells piments.

O escafandrer en cala aspriva,
I amb aire pur als flascons
M'afonés a la Cativa
I a la llum que l'alga aviva,
Llevés els tresors del fons,
Us els duria, mà fosca,
Amb sals a l'àmfora tosca,
I polsim dels galions.

Si fos panicer dels frares,
Als afores de Riells,
Couria fogasses cares
Prou farcides de mels rares,
I pinyonats a garbells.
Vindria a fer ballmanetes,
I a omplir la post, de puntetes,
De flaons i de crespells.

Però no ho só! Tinc cabana
I llibres, pertot, en feu;
Faig el sord a la campana
—O bé escric a l'altra plana
De la Llei que Vós dicteu.
Us duc només l'esperança
Que, Contrast de la Balança,
Alceu els ulls i em mireu.

Prades, del Baix Camp. Nadal de 1958

FC Barcelona 4 - Santos FC 0 - Mundial de Clubs - Yokohama 18-12-2011

2011-12-18T19:16:00.002+01:00

ACLU Choir - Say Merry Christmas

2011-12-16T15:42:00.008+01:00

The American Christian Life United Choir

Say Merry Christmas

If you don’t see ‘Merry Christmas’ in the window,

no! You don’t go in that store.

If you don’t see ‘Merry Christmas’ in the window,

yes! You walk right by that door.

Oh! It’s all about the little baby Jesus and my Savior’s day of birth,

it’s the one and only reason

that we celebrate the season

wishing love to all and peace upon the Earth!

If you don’t hear ‘Merry Christmas’ when they greet you

when you’re walking through their store,

simply turn and say: It’s very nice to meet you,

as you walk right out that door.

Words are chosen every year to hide it’s Christmas,

the reason for our Holiday,

they’re not happy what we’re singing,

but they want their tills a’ringing,

trying to sell my Christmas every other way.

Come and stand out from the crowd,

say Merry Christmas and be proud:

Christmas isn’t just another Holiday!

What would be missing, now let’s see:

if not for Christ’s nativity,

no Silent Night or First Noels,

no Santa’s sleight or Jingle bells,

no star a top of Christmas tree,

no special day for family,

no bells that ring from angels’ wings,

no dolls and trains that Santa brings,

no Drummer boys or Tiny Tim,

no Mr. Scrooger: we all know him!,

no list of who’s been god or bad…

Well? Maybe that won’t be too sad!

No candy canes or mistletoe,

no Christmas lights out in the snow,

no stockings hung with so much care,

hoping Santa finds them there,

And one more thing there wouldn’t be…

no partridge on a pear, rump-a-pum-pum!

If you don’t see ‘Merry Christmas’ in the window,

no! You don’t go in that store.

If you don’t see ‘Merry Christmas’ in the window,

yes! You walk right by that door.

If you don’t believe the reasons for my Christmas,

then it’s sure OK with me:

Please don’t tell me what to say

or what music I can play!

After all, my Christmas is my special day!

Come and stand out from the crowd,

say ‘Merry Christmas’ and be proud:

Christmas isn’t just another Holiday!

http://www.youtube.com/watch?v=ln01p1M2cH0

Una versió diferent:

http://www.youtube.com/user/SeeMerryChristmas#p/a/f/2/TWrrvQ_3-40

Digues Bon Nadal

Si no veus ‘Bon Nadal’ a l’aparador,

no entris a la botiga.

Si no veus ‘Bon Nadal’ a l’aparador,

allunya’t d’aquella porta.

Oh! És pel nen Jesús, pel naixement del nostre Salvador,

aquesta és la raó, l’única la raó

per la qual celebrem aquestes festes

i desitgem amor a tothom i pau a la Terra!

Si no sents ‘Bon Nadal’ quan et saluden,

tot caminant per la botiga,

senzillament gira’t, i digues: Encantat de saludar-lo!,

mentre agafes la porta i te’n vas.

Cada any trien paraules per amagar que és Nadal,

la raó de les nostres festes.

No els agrada el que cantem,

però volen que la caixa soni,

volen vendre’m el Nadal de qualsevol altra forma.

Vine i aixeca’t entre la multitud,

i digues ‘Bon Nadal’ ben orgullós:

Nadal no és una festa qualsevol!

Ara veurem tot el que ens perdríem,

si no fos pel naixement de Crist:

no hi hauria Santa Nit ni First Noel,

ni el trineu de Santa Claus ni Jingle Bells,

ni un estel sobre l’arbre de Nadal,

ni un dia especial per a la família,

ni campanetes a les ales dels angelets,

ni les nines i els trens que porta Santa Claus,

ni els petits timbalers, ni Tiny Tim¹,

ni el senyor Scrooge², que prou que el coneixem!

Ni cap llista de qui ha fet bondat i de qui no...

Bé, això potser no estaria pas malament?

Ni bastonets de caramel, ni boix grèvol,

ni llums de Nadal enmig de la neu,

ni mitjons penjats amb il·lusió

esperant que Santa Claus els trobi…

I encara hi ha una cosa que no tindríem:

la perdiu en un perer,³ ram pata plam!

Si no veus ‘Bon Nadal’ a l’aparador,

no entris a la botiga.

Si no veus ‘Bon Nadal’ a l’aparador,

allunya’t d’aquella porta.

Si no creus en les raons del meu Nadal,

a mi ja m’està bé:

sisplau, no em diguis què he de dir,

ni quina música he de tocar;

al capdavall, el meu Nadal és un dia especial per a mi!

Vine i aixeca’t entre la multitud,

i digues ‘Bon Nadal’ ben orgullós:

Nadal no és una festa qualsevol!

(1) Tiny Tim: un nen pobre i invàlid, personatge d’Un conte de Nadal, de Charles Dickens.

(2) Ebenezer Scrooge: l’avar, insolidari protagonista del conte de Dickens.

(3) D’una cançó infantil, “The twelve days of Christmas” (els dotze dies de Nadal), on es va enumerant fins a dotze regals, un per a cada dia: el primer dia una cosa, el segon dues, el tercer tres... i així fins a dotze regals diferents, que s’han d’anar repetint i afegint-n’hi un de nou cada vegada, i al final repetir-los tots en ordre invers, fins arribar al primer de tots, que era justament “una perdiu en un perer”.

Aquesta és una traducció apressada i força literal, no adaptada mètricament per a cantar ni adaptada als nostres propis referents culturals.

Personalment he de dir que, tot i respectar el dret dels autors de la lletra de celebrar les festes que vulguin i com vulguin (només faltaria), d’entrada m’ha semblat molt forta la proposta que fan, de boicotejar els comerços que no posin ‘Bon Nadal’ als aparadors i els dependents que no ens desitgin Bon Nadal. Ho argumenten provant de fer-nos veure tot el que ens perdríem si no existís Nadal; i barrejant aspectes religiosos, com el naixement del “nen Jesús, el nostre Salvador” amb d’altres que no són més que elements tradicionals, com per exemple Santa Claus, l’arbre, el trineu i els mitjons; o literaris, com la perdiu al perer o els personatges del conte de Dickens.

De fet, si adaptàvem la cançó a les nostres tradicions, potser els americans veurien també tot el que es perden ells: ja que hauríem de parlar del pessebre amb el caganer; dels Reis de l’Orient, amb la seva cavalcada i el patge qui portar les cartes; de les nostres cançons de Nadal (tot i que també en coneixem i en cantem de seves); de les neules i els torrons i l’escudella amb galets i pilota; de fer cagar el tió; dels Pastorets i els Pessebres Vivents...

[Cesc, desembre 1962]

Els autors ni s’adonen de com és de contradictòria la penúltima estrofa: “Si no creus en les raons del meu Nadal, ja m’està bé: sisplau, no em diguis què he de dir, ni quina música he de tocar; al capdavall, el meu Nadal és un dia especial per a mi!” Doncs això justament és el que els autors han estat fent durant tota la cançó: dir-nos a nosaltres què hem de dir als botiguers, i —encara més greu—instar-nos a menystenir i boicotejar aquells que no celebrin el Nadal tal com ells voldrien… Típic dels intransigents, que exigeixen tolerància envers la seva intolerància.

Jo de primer em pensava que la cançó criticava les botigues que no exposessin símbols nadalencs, i em preguntava: “però és que hi ha algun comerç que no en posi? Qui més qui menys, tots en viuen, d’aquest negoci!” Després, furgant una mica més, m’ha semblat entendre de què va realment la cosa.

Aquest vídeo el difon una organització (American Christian Life United) que fa campanya contra determinats comerços americans que estan substituint el ‘Merry Christmas’ (feliç Nadal) per un més neutre ‘Happy Holiday’ (felices festes) a fi —sembla—de no molestar els creients d’altres religions o els no-creients. És a dir, que els autors de la cançó no critiquen l’absència de símbols nadalencs als comerços, ja que arreu n’hi ha, sinó que filen tan prim que fan campanya activa contra les botigues i les persones que diuen ‘Bones Festes’ en comptes de dir ‘Bon Nadal’.

En el fons de la tendència de canviar ‘Nadal’ per ‘Festes’ hi deu haver el tabú del suposat respecte a la multiculturalitat. Aquí encara no hem arribat a tant (diem indistintament ‘Bon Nadal’ i ‘Bones Festes’ i ningú no hi veu papus), però d’alguna manera també es detecta un fenomen semblant al que l’ACLU combat, només que no en el món del comerç, sinó en l’àmbit públic. A casa nostra —equivocadament, al meu entendre— ja hi ha hagut fa temps qui predicava la conveniència que les escoles i els ajuntaments reduïssin o eliminessin l’ús públic de la simbologia nadalenca perquè no semblés que volem imposar un model religiós a persones d’altres creences. D’altra banda, paral·lelament, de forma lenta però imparable, anem absorbint els costums anglosaxons que ens colonitzen (l’arbre de Nadal, el Pare Noël o Santa Claus, Halloween...).

[Cesc, desembre 1964]

Jo, que sóc ateu i faig Pastorets i recito en públic el Poema de Nadal sense manies, em decanto perquè els espais públics catalans, escoles incloses, preservin, expliquin i llueixin els elements propis de la nostra tradició: mostrar-los no ha de ser entès com a cap imposició. Una altra cosa, ben diferent, seria ostentar símbols religiosos a les aules, als ajuntaments, als parlaments o als tribunals: això sí que fóra barrejar conceptes que hauríem de tenir ben definits. Cal diferenciar el que és simbologia religiosa del que és tradició, tot i que la tradició vagi vinculada a celebracions d’origen religiós: Nadal, Pasqua, Corpus... No hem d’imposar res a ningú, però tampoc no ens hem d’avergonyir de manifestar les nostres arrels culturals: el tió, les nadales, la mona de Pasqua, les Caramelles, les Enramades, la Patum... “Qui perd els orígens, perd identitat”, i això no ens convé, ans al contrari. El que sí podríem fer és mitigar una mica l’escandalosa disbauxa consumista en què hem convertit aquestes festes. Potser la crisi ens hi ajudarà, si us plau per força...

En fi, perdoneu l’epístola. Ja ho veig, que m’he deixat anar. Vinga, doncs:

Bon Nadal Laic i feliç 2012 a tothom!

Barcelona 1960. Pessebre a la plaça de Catalunya

ACLU Choir - Say Merry Christmas

2011-12-16T15:26:00.002+01:00

Barbat - Matinada, Recorda

2011-12-12T14:41:00.000+01:00

Enric Barbat (1943-2011)

Matinada

Com un despertar claríssim
dins dels teus ulls transparents,
com un vent ple de rialles
despullant-te el pensament,

i un gran remolí escarlata
sobre els tus dos pits de plata

Com un raig de llum verdíssim
fet d’esquitxos innocents,
la frescor de la rosada
pentinant-te el sentiment,
i un gran remolí escarlata
sobre el teu ventre de nacre.

Com el cim d’una muntanya,
com la fruita d’una nit,
com la punxa d’una banya
apuntant a l’infinit,
sobre el cel brilla una espasa:
surt el sol de matinada.

http://www.youtube.com/watch?v=lwl_AkiwYbQ

Recorda

Recorda, sortia el sol,

érem amics del primer vol
érem ocells de bec i pell,

de ploma blanca i de llençol.

Recorda, un cel gris blau,

érem amics del mateix cau,
joves cavalls, món de miralls,

la lluna als dits, el cor en pau.

Recorda, i en honor meu

no siguis per ningú
mentre jo penso en tu.

Recorda, bufava el vent,

viatge llarg del pensament.
Naixia orgull en els teus ulls,

amor i mandra adolescent.

Recorda, matins daurats,

primer regust de llibertat,
foc a les mans, mortals amants,

l’amor s’escampa vora la mar.

Recorda, i en honor meu,

no siguis per ningú.
mentre jo penso en tu.

http://www.youtube.com/watch?v=nxB0hjvEw0I

http://enricbarbat.net/?p=161

Enric Barbat - Recorda

2011-12-12T14:32:00.001+01:00

Enric Barbat - Matinada

2011-12-12T14:31:00.001+01:00

Shakespeare - Colla de germans

2011-12-11T16:29:00.013+01:00

William Shakespeare (1564-1616)

Band of brothers
Saint Crispen’s Day Speech at Agincourt
(from King Henry the Fifth, act IV, scene III. 1599)

WESTMORELAND. O that we now had here

But one ten thousand of those men in England
That do no work to-day!

KING. What's he that wishes so?
My cousin Westmoreland? No, my fair cousin;
If we are mark'd to die, we are enow
To do our country loss; and if to live,
The fewer men, the greater share of honour.
God's will! I pray thee, wish not one man more.
By Jove, I am not covetous for gold,
Nor care I who doth feed upon my cost;
It yearns me not if men my garments wear;
Such outward things dwell not in my desires.
But if it be a sin to covet honour,
I am the most offending soul alive.
No, faith, my coz, wish not a man from England.
God's peace! I would not lose so great an honour
As one man more methinks would share from me
For the best hope I have. O, do not wish one more!
Rather proclaim it, Westmoreland, through my host,
That he which hath no stomach to this fight,
Let him depart; his passport shall be made,
And crowns for convoy put into his purse;
We would not die in that man's company
That fears his fellowship to die with us.
This day is call'd the feast of Crispian.
He that outlives this day, and comes safe home,
Will stand a tip-toe when this day is nam'd,
And rouse him at the name of Crispian.
He that shall live this day, and see old age,
Will yearly on the vigil feast his neighbours,
And say 'To-morrow is Saint Crispian.'
Then will he strip his sleeve and show his scars,
And say 'These wounds I had on Crispian's day.'
Old men forget; yet all shall be forgot,
But he'll remember, with advantages,
What feats he did that day. Then shall our names,
Familiar in his mouth as household words-
Harry the King, Bedford and Exeter,
Warwick and Talbot, Salisbury and Gloucester-
Be in their flowing cups freshly rememb'red.
This story shall the good man teach his son;
And Crispin Crispian shall ne'er go by,
From this day to the ending of the world,
But we in it shall be remembered-
We few, we happy few, we band of brothers;
For he to-day that sheds his blood with me
Shall be my brother; be he ne'er so vile,
This day shall gentle his condition;
And gentlemen in England now-a-bed
Shall think themselves accurs'd they were not here,
And hold their manhoods cheap whiles any speaks
That fought with us upon Saint Crispin's day.

Colla de germans
Discurs del dia de Sant Crispinià a Agincourt

WESTMORELAND: Oh, si ara, aquí, tinguéssim

tan sols deu mil dels homes que, a Anglaterra,

no treballen avui!

REI ENRIC: Qui és que desitja això?

¿És el meu cosí Westmoreland? No, bon cosí!

Si estem marcats per morir, ja som prous

com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure,

com menys serem més gran serà l'honor rebut.

Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més!

Per Júpiter: no sóc gens àvid de riqueses,

ni m'importa saber qui s'aprofita dels meus béns;

no em sap greu que altres portin vestits meus;

aquests afers externs no em mouen el desig.

Però si fos pecat cobejar honors,

seria l'ànima vivent més pecadora.

No, cosí meu, no vulgueu cap més home d'Anglaterra.

Per Déu que no voldria perdre aquest honor tan gran,

com el que em sembla que em trauria un home més,

ni a canvi de més altes esperances.

Ah, no en vulgueu cap més!

Més aviat digueu al meu exèrcit, Westmoreland,

que qui no tingui ànim per aquesta batalla

que se'n vagi, i que tingui un salconduit,

i, a la bossa, diners per al viatge.

No volem pas morir amb la companyia

de qui té por de morir al costat nostre.

Avui és Sant Crispinià,

qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa

s'alçarà de puntetes quan es parli d'aquest dia,

i el nom de sant Crispinià el farà sentir gran.

Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,

cada anys en aquest dia convidarà els veïns

i els dirà: “Demà és sant Crispinià”

i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius

dient: “Vaig ser ferit el dia de sant Crispinià”.

Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,

sempre es recordarà del que va fer aquell dia

amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms

als seus llavis seran familiars com els noms casolans:

Enric, el Rei, Bedford i Exeter,

Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,

tots serem recordats entre copes escumejants,

i els homes bons ho explicaran als seus infants

i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran

-des d'ara fins el dia que s'acabi el món-

sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.

Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,

perquè els que avui vessin la seva sang amb mi

seran els meus germans. Qui sigui baix de rang

serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.

Molts cavallers anglesos que s'han quedat al llit

maleiran el fet de no trobar-se aquí

i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin

algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

[Enric V. Acte IV, escena III. traducció de Salvador Oliva]

Demà juga Enric V

Josep M. Fonalleras – El Punt Avui, 9-12-2011 (el dia abans del partit Reial Madrid - Barça)

Guardiola faria bé de passar el vídeo del monòleg del rei Enric V

El futbol, des dels seus inicis, ha usat i abusat de les metàfores bèl·liques. Es deu, en bona part, a dues o tres circumstàncies que equiparen el rectangle de joc amb un camp de batalla. L'espai és acotat; el temps, acordat i comú: els exèrcits es citen a la mateixa hora i al mateix lloc; la perspectiva de la victòria és incerta; el combat, cos a cos. Parlo, és clar, de les batalles d'abans, de les de genets i cavalleries. Com la d'Agincourt, per exemple, al segle XV. Les tropes, minvades i dèbils, d'Enric V, un dels Plantagenet, van derrotar un exèrcit francès més nombrós i convençut del triomf, i aquell dia, el de Sant Crispí, es va convertir en una data memorable per als anglesos. Ho va escriure Shakespeare, amb exuberància i esperit poètic, en un dels drames històrics més coneguts. He tingut sort de veure'l, a Temporada Alta, representat per la colla d'homes robustos i sensibles de la companyia Propeller Theatre. Una experiència única que ara m'aboca a parlar de l'arenga que el rei adreça als súbdits que l'acompanyen en la guerra. Estan desanimats, amb ganes de fugir i tornar a casa, temorosos del final que els espera i desitjosos de disposar de més forces, les que ara els fan falta, tots aquells anglesos que s'han quedat al llit, tan tranquils. L'arenga, com a discurs, com a forma estructurada, també té molt de predicament en el món de l'esport. Els exemples precisos i preciosos de Pep Guardiola, a la final de Roma, a la de Wembley, certifiquen la vigència del crit entusiàstic d'alerta i encoratjament a les tropes, ara futbolístiques.

L'arenga d'Enric V és un monòleg majestuós de Shakespeare que conté aquells versos blancs magnífics, enlairats, que advoquen per la solidaritat dels lluitadors: “We few, we happy few, we band of brothers”. Des del dia de la batalla i fins a la fi del món, tothom recordarà la data del combat que és a punt de començar, i tots aquells que vessin la seva sang seran germans del rei, mentre que aquells que romanen al llit, tranquils, no podran sinó retre homenatge, en el futur, als “pocs, feliços pocs, colla de germans” que van ser a Agincourt en una jornada tan homèrica. Faria bé Guardiola de passar aquest fragment, demà, al Bernabéu. Si troba el vídeo dels Propeller, millor. Si no, que busqui el discurs de Kenneth Branagh a Youtube, que tampoc no està gens malament.

http://www.youtube.com/watch?v=cRj01LShXN8

[No sé si en Pep els va passar el vídeo; però fixeu-vos que Enric V va vestit de blaugrana! – KRT]

Visca el Barça! Ara, per al Mundial de Clubs!

Henry V - Band of Brothers

2011-12-11T16:22:00.001+01:00

Pi de la Serra - Si els fills de puta volessin

2011-12-08T12:47:00.002+01:00

Francesc Pi de la Serra (1942)

Si els fills de puta volessin

Si algú se sent al·ludit

i té ales, que no voli!
El refrany que cantaré
és adagi de carrer,
ja me'l deien al bressol:
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Potser ens ajupim sovint:
no es per hàbit ni caprici,
que és per esquivar el calbot
i esperar el moment propici
tant si es vol com si no es vol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris.
No hi ha planificació,
això diuen els diaris,
i així ho resa el camperol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

A Suïssa han ingressat
mils de milions a cabassos.
Després diuen que és l'obrer,
el culpable dels fracassos
i la manca de control.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

A ciutat anem de cul,
ningú s'aclareix, tot falla.
Ja no podem respirar;
tothom més o menys la balla
de l'agost fins al juliol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses.
Sona un tret, com un fuet,
i un cau mort, les mans esteses:
deixa dona, fills i dol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Heu d'oblidar, si podeu,
aquests quaranta anys de glòria.
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria
i el cap dur com un pinyol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

La unitat no té destí,
l'univers no és cap llimona.
Tinc un passaport que diu:
ha nascut a Barcelona
i per tant és espanyol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Jo cada cop veig més clar
que el poble diu el que pensa.
Hem après aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol:
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

[Dins el disc A Madrid. EMI-Odeon, 1977]

http://www.youtube.com/watch?v=eHcveTzEIRI&feature=player_embedded

Una versió més recent amb una estrofa afegida:

http://www.youtube.com/watch?v=zc84Ip8e090&feature=related

Quico Pi de la Serra - Si els fills de puta volessin

2011-12-08T10:50:00.003+01:00

Quico Pi de la Serra - Si els fills de puta volessin

2011-12-08T10:36:00.000+01:00

Hernández - Llegó con tres heridas

2011-12-02T20:14:00.000+01:00

Miguel Hernández (1910-1942)
Llegó con tres heridas

Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

[De Cancionero y Romancero de ausencias (1938-1941). Edició pòstuma, Lautaro, Buenos Aires, 1958]

http://www.youtube.com/watch?v=0bJE-eB3Vgs Joan Baez

http://www.youtube.com/watch?v=j_kVgMQLV5c&noredirect=1 Serrat

Joan Baez - Llegó con tres heridas

2011-12-02T20:10:00.001+01:00

Serrat - Llegó con tres heridas

2011-12-02T20:09:00.001+01:00